BON NADAL
OPINIÓ
Teresa Forcades
29.12.2014
Democràcia i ruptura revolucionària
Vilaweb
Per ruptura revolucionària entenc una modificació substancial
en les relacions de poder d’una societat. Jo això ho desitjo per
Catalunya perquè em sembla una obvietat que l’ordenament jurídic actual i
les pràctiques polítiques i econòmiques dominants porten a que cada cop
hi hagi més pobresa. L’informe de Càritas del darrer septenni (2007-14)
deixa clar que dues de cada tres persones en situació d’exclusió social
a l’Estat Espanyol van quedar abocades a la misèria durant els anys de
puixança econòmica, no durant
els anys de crisi.
La crisi és un problema, però no és el problema principal. El problema
principal és que l’ordenament jurídic actual i les pràctiques polítiques
i econòmiques dominants són injustes i generen pobresa.
La història ha deixat clar que és possible fer ruptures
revolucionàries per mitjà de la violència: revolució francesa, revolució
russa, revolució xinesa, revolució cubana ... La pregunta rellevant
per a mi, que estic en contra de la violència, és: es pot dur a terme
una veritable ruptura revolucionària de forma pacífica i democràtica?
La
resposta és no, si quan es diu ‘de forma pacífica i
democràtica’ es vol dir acatant lleis injustes o acceptant procediments
i enginys legals que segresten la voluntat popular. I aquesta és la
nostra situació: tenim lleis injustes i tenim procediments i enginys
legals que segresten la voluntat popular. Per exemple: el deute contret
per tal de rescatar els bancs. Els bancs que els ciutadans dels EEUU van
rescatar amb els seus diners, així que han sortit de la crisi, els han
tornat als ciutadans dels EEUU els diners prestats més els interessos . I
els bancs que hem rescatat nosaltres, quan ens tornaran
els diners prestats més els interessos? Aquests bancs ara ja han sortit de la crisi i tenen beneficis. Quan ens tornaran els diners prestats?
Que no ens els tornaran? No pot ser. Per què als estatunitencs
els els tornen i a nosaltres no? Qui ho ha decidit així? Quin sentit té
aquesta decisió? I els nostres representants polítics, què hi diuen? Què
hi diu el president de la Generalitat?
El president de la Generalitat diu que hem de pagar el deute del
rescat bancari amb els interessos. Que hem de pagar nosaltres, no els
bancs. Ho va dir en el discurs on va fer la proposta d’eleccions
plebiscitàries amb llista única. Va dir que havíem de negociar amb el
govern espanyol i assegurar-li a ell i a les institucions europees que
pagarem la part que ens correspongui del deute .
I nosaltres? Què hi diem nosaltres?
No es pot fer la revolució dins del marc existent. D’això se’n
diu reforma. La revolució implica necessàriament el canvi de marc. Tal
com va dir Pablo Iglesias en l’
entrevista a Catalunya radio que li va fer Mònica Terribas, es tracta de ‘patear el tablero’ . O
com diu més elegantment David Fernández, ‘al poble no li cal permís; desobediència civil i democràcia’ .
I aquí hi ha el quid de la qüestió: a què i a qui i quan i quant estem
disposades a desobeir? Que no hi ha cap actor polític rellevant avui a
Catalunya ni a l’Estat Espanyol que defensi la via revolucionària
violenta sembla clar. Parlem, per tant, en qualsevol cas, de
desobediència pacífica. A qui o a què volem desobeir pacíficament i
democràtica? I quan? I quant?, és a dir, quin preu estem disposades a
pagar?
Si ‘de forma pacífica i democràtica’ vol dir d’acord amb el marc
vigent i d’acord amb les normes vigents per canviar el marc, aleshores
no farem la revolució. No es poden modificar les relacions de poder
acceptant-les. Gandhi ho va entendre i es va enfrontar obertament al
poder anglès. Va dir ‘no’. Va dir ‘prou’. Va desobeir. Obertament. Com
vol fer la CUP pel que fa a Catalunya i al poder espanyol i com vol fer
Podemos pel que fa a Espanya i al poder europeu. Podemos vol plantar
cara a les lleis injustes de marc europeu que segresten la sobirania
dels espanyols. Vol canviar la constitució espanyola per tal de
recuperar la sobirania i fer que els espanyols puguin decidir sobre el
propi futur sense restriccions imposades des de fora. Si Podemos arriba a
governar Espanya, només faran el que el Tractat de Lisboa els permeti? O
desobeiran? I, si surt un partit europeu que diu que primer s’ha de
modificar el Tractat de Lisboa, per tal que després Espanya pugui
plantejar el tema de la seva sobirania real? S’ho creuran? Si s’aprova
el TTIP abans que Podemos arribi a governar Espanya, acataran quan
arribin al govern les directrius d’aquest tractat que el diari anglès
The Guardian
ha definit com un atac frontal a la democràcia ?
Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat Espanyol està creixent
avui un sobiranisme popular que vol modificar substancialment les
relacions de poder per tal que la democràcia nominal passi a ser
democràcia real. Aquests dos sobiranismes populars no són contraris ni
estan subordinats l’un a l’altre (vegeu
l’entrevista
que li va fer Vilaweb a Íñigo Errejón de Podemos l’octubre passat).
Tampoc no són processos simplement paral·lels. Són dos processos que
coincideixen en el temps i en una part de l’espai, que tenen punts en
comú i que poden tenir, si treballem per a que això passi, sinèrgies de
gran abast. De tan gran abast com pot ser eliminar el creixement de la
pobresa infantil al nostre país. Segons l’informe acabat de publicar de
Càritas diocesana de Barcelona: 'Catalunya, juntament amb l’Estat
espanyol, encapçala el rànquing de risc a la pobresa infantil de la Unió
europea, amb el 27,3% de pobresa relativa i un 15,2% de pobresa severa
entre la població menor de 18 anys'. L’informe no es queda aquí.
Afegeix: 'Abans de la crisi, aquesta taxa ja estava per damunt del 20%.
No és doncs, un fet conjuntural, sinó un problema derivat de
l’arquitectura de la protecció dissenyada per les administracions
públiques del nostre país'. Ens cal una ruptura. Una ruptura
revolucionària.
