dijous, 30 d’abril del 2015

Hi Hitler! by Gavriel D Rosenfeld review – is Nazism being trivialised?

Hi Hitler! by Gavriel D Rosenfeld review – is Nazism being trivialised?

A critical account of how contemporary culture is re-evaluating the Nazi past is absorbing but ultimately misguided

2004, THE DOWNFALL
Bruno Ganz in The Downfall: Hitler and the End of the Third Reich. Photograph: Sportsphoto Ltd./Allstar
Hitler is everywhere. It’s impossible to escape him. You just have to look online. There are websites with images of “cats that look like Hitler” and “things that look like Hitler”; you can play a game called “Six Degrees of Hitler”, where the winner is the person who can go from a randomly chosen Wikipedia entry to the article on Hitler in the fewest possible moves; and YouTube now has a vast collection of parodic versions of Bruno Ganz’s rant in the movie Downfall, when Hitler concedes final defeat and rages against those he believes have betrayed him (“Hitler Doesn’t Like How Harry Potter Ends”; “Hitler Reacts to Kim Kardashian’s Divorce”; “Hitler is Informed His Pizza Will Arrive Late” and even “Hitler Rants About the Hitler Parodies”).
Portrayals of Hitler and the Nazis in film now abound, from alternative historical portrayals such as Quentin Tarantino’s Inglourious Basterds (2009), in which Hitler dies at the end in a hail of bullets, to Iron Sky (2012), in which the Nazis have escaped the chaos of the last days of the war in a giant spaceship and set up a base on the far side of the Moon from where they are preparing to invade the Earth. There are even comedies about Hitler, most notably the novel Er Ist Wieder Da (Look Who’s Back), by Timur Vermes, published in 2013, in which Hitler wakes up, his clothes still soaked in petrol, in present-day Berlin. Exploring the 21st-century German metropolis, he sees everything through Nazi eyes, with predictably comical consequences.
For Gavriel Rosenfeld, this wave of trivialisation goes together with new trends in academic history such as a tendency to regard the Nazi extermination of the Jews as just one genocide among many. He is correct to see in this a new and disturbing development, and his critical account of the work of its principal advocates is a model of even-handed historiographical analysis. Similarly, in another chapter, he tackles with admirable fairness the closely related trend for some historians to argue that the second world war was not really a “good war” because it delivered the eastern half of Europe into the hands of Soviet tyranny for nearly half a century. The arguments are linked by the common drive on the part of eastern European states today, along with their sympathisers, to equate Stalin with Hitler.
Rosenfeld goes on to examine two more recent developments in the cultural appropriation of the Third Reich, namely “counterfactual” speculations about how the Jews might have been saved, and “alternate” histories of how things might have been had Germany defeated and occupied Britain in 1940 or the USA been ruled by a quasi-fascist president such as Huey Long (strangely, in this context, he fails even to mention Philip Roth’s brilliant The Plot Against America).
Rosenfeld’s treatment of these topics is detailed, illuminating and very informative, though at points one feels that the plot summaries have got out of hand and could have been cut by judicious editing. Yet Nazi kitsch has been around for a long time, and Hitler has appeared in many films and TV dramas over the years. The 1978 movie The Boys from Brazil imagined the former Auschwitz doctor Josef Mengele re-creating genetically exact copies of Hitler from samples taken from the Führer’s blood; a 1978 episode of The New Avengers starring Patrick Macnee and Joanna Lumley had neo-Nazis trying to release Hitler from suspended animation; 1989’s Indiana Jones and the Last Crusade pictured Hitler at a Berlin rally signing an autograph for the hero while Nazi archeologists tried to harness the power of the Holy Grail. There are plenty of older “counterfactual” novels about Nazism, too, at least as far back as Philip K Dick’s The Man in the High Castle of 1962.
Advertisement
More seriously, the concepts Rosenfeld deploys to pull these very varied phenomena together are not really adequate to the task. His key idea is that they all contribute to a “normalisation” of the Nazi past, which he defines as a move away from the moralising approaches of the immediate postwar decades. Nazism, he says, no longer seems exceptional, as once it did. But what he gives with one hand he takes away with the other, for in almost every instance he concludes that “normalisation” produced its opposite, namely a renewed insistence on the historical uniqueness and evil essence of Nazism.
And in any case, “normalisation” itself is an empty concept, for what is “normal” today might no longer be so tomorrow; no one can tell. Many of the historians and writers Rosenfeld discusses are in truth marginal figures anyway, from Patrick Buchanan to Nicholson Baker, James Bacque to Michael Bess. Counterfactual speculation is not central to mainstream historians of the Third Reich, and the examples Rosenfeld cites are merely throwaway remarks, peripheral and ultimately irrelevant to the historian’s principal task of explaining what actually did happen.
Mainstream history has gone in the opposite direction, moving away from the cool objectivity of the first scholarly studies of Nazism in the 1960s and 70s by historians such as Martin Broszat towards the morally driven works of writers such as Saul Friedländer, as the Nazi extermination of the Jews has been subsumed under the label of the “Holocaust”. It is no longer possible to approach the Third Reich as if it were 16th-century Italy or ancient Greece, as it was for historians decades ago; in the 21st century, moral judgment is de rigueur as everyone involved is categorised as a “perpetrator”, “victim” or “bystander”.
Rosenfeld appears to object to depictions of Hitler as a person rather than a monster, in a process he describes disapprovingly as “humanisation”, but he never really explains why this is wrong. Viewing Hitler as a human being, which he undoubtedly was, is more challenging to our understanding, surely, than simply writing him off as a cartoon villain. And yet, in many ways, that is what Hitler and Nazism have become: icons of evil, signifiers of malefaction, beyond any kind of moral rescue, unlike even Stalin, who still has those who defend him by pointing out that he industrialised Russia and defeated the Third Reich.
It is only because it is impossible for our culture, despite the efforts of a tiny and disregarded band of Holocaust deniers and neo-Nazis, to express any admiration for Hitler, that he has become the butt of humour and trivialisation: they gain their effect precisely because we all know that in the end Hitler was evil. Rosenfeld’s book is engrossing and thought-provoking, but in the end it does not convince.
Richard J Evans’s latest book is The Third Reich in History and Memory (Little, Brown).
Hi Hitler! by Gavriel D Rosenfeld (Cambridge University Press, £19.99). To order a copy for £19.99, go to bookshop.theguardian.com or call 0330 333 6846. Free UK p&p over £10, online orders only. Phone orders min. p&p of £1.99.

70 anys del suïcidi de Hitler: les últimes hores del Tercer Reich

70 anys del suïcidi de Hitler: les últimes hores del Tercer Reich

La mort del Führer precipita l'ensorrament de l'Alemanya nazi. Set dècades després, la figura de Hitler és el centre de pel·lícules, llibres i tota mena de continguts a la xarxa que el converteixen un fenomen viral


Aquest dijous 30 d'abril fa 70 anys que Adolf Hitler i Eva Braun es van suïcidar dins el búnquer de la cancelleria. Davant la invasió soviètica de Berlín i la caiguda del seu propi exèrcit, el Führer va amagar-se juntament amb la seva companya i uns quants homes de confiança per seguir dirigint les seves forces militars nazis des d'un lloc segur. Berlín havia passat mesos sota els bombardejos nord-americans i britànics –el més devastador, el 3 de febrer–, i el 21 d'abril les tropes del general soviètic Nikolai Berzarin havien assolit els límits de la ciutat des de l'est.
Malgrat l'avenç de les tropes aliades, Hitler es va negar a acceptar la derrota fins al 30 d'abril del 1945, quan va decidir acabar amb la seva vida disparant-se un tret al cap després d'escriure el testament. Braun, que es va suïcidar juntament amb el seu marit –amb qui s'havia casat el dia abans–, va recórrer a l'enverinament amb cianur. També es van suïcidar Joseph Goebbels i la seva dona, Magda, després enverinar els seus sis fills. Hitler va deixar al comandament d'un Reich agònic Karl Dönitz, que pretenia negociar a la desesperada una rendició parcial amb els aliats occidentals. El president nord-americà, Dwight D. Eisenhower, va exigir una capitulació total i incondicional a Dönitz, com volia el líder de la URSS, Ióssif Stalin.
La capitulació del Tercer Reich va ser per capítols (Berlín, el 2 de maig; el dia 4 a Lüneburg; el 7 a Reims): la definitiva es va signar el 8 de maig del 1945. Stalin va exigir que fos sota el seu domini i el lloc triat va ser Karlshorst. "Aquesta sala es va omplir aquella nit de representants de les quatre potències, més el que quedava del comandament nazi, més molta premsa", recorda Margot Blank, sotsdirectora del Museu Germano-Rus de Karlshorst. Va ser una cerimònia breu, però "tots tenien a la  taula la seva ampolla de vodka, de conyac o de xampany. Realment hi havia una cosa per celebrar. De sobte acabaven dotze anys de nazisme i sis anys de guerra", resumeix Blank.
Hitler, motiu de burla 70 anys després?
70 anys després, tal com mostra 'The Guardian' en un article, Hitler domina internet. Des de pàgines web amb imatges de gats que s'assemblen a Hitler fins al joc 'Six Degrees of Hitler', en què el guanyador és aquell que pot anar d'una entrada a l'atzar de Viquipèdia fins a la del dictador en els mínims clics possibles. YouTube tampoc es queda enrere amb una vasta col·lecció de vídeos parodiant la famosa escena del film 'El hundimiento', del director alemany Oliver Hirschbiegel, en la qual Hitler finalment accepta la seva derrota i carrega contra els que considera que l'han traït –' A Hitler no li agrada el final de Harry Potter'; ' Hitler s'assabenta que els Reis Mags no existeixen', i fins i tot, 'Hitler critica les paròdies de Hitler'.
Les pel·lícules sobre el dictador també abunden, de retrats històrics alternatius com el 'Maleïts malparits' de Tarantino a versions de ciència-ficció com 'Iron Sky', un film en què els nazis s'escapen del caos dels últims dies de la guerra pujant a una nau espacial i preparant una invasió a la Terra des d'una base a la lluna. Sobre la guerra hi ha autèntiques obres d'art: aquests dies també hem demanat als lectors quina és, per a ells, la millor pel·lícula de la II GUerra Mundial.
Llibre a la venda per avançar-se a l'última pel·lícula
En la col·lecció d'obres d'art sobre Hitler no poden faltar-hi les comèdies, com per exemple la versió del llibre de Timur Vermes 'Ha tornat', que encara no s'ha pogut veure als cines i mostrarà un Hitler que desperta en el Berlín actual. Aquest llibre es pot aconseguir aquest cap de setmana amb l'ARA (a un preu de 8,95 euros).
Un especial a l'ARA
Aquest diumenge l'ARA dedicarà un Tema del Dia a la fi de la II Guerra Mundial. El dossier desglossarà el conflicte bèl·lic i l'endemà del conflicte a l'Europa devastada. Aquell mateix dia començarà la promoció dels cartells de la Segona Guerra Mundial, una selecció feta pel diari que començarà amb l’emblemàtic 'We can do it!', que s’encartarà a l’ARA i es podrà aconseguir de forma gratuïta aquell diumenge. La tria continuarà (per 0,50 cèntims) amb exemples tan representatius com el de 'París se libère', cartell anònim de la resistència comunista editat pel diari 'L’avant-garde' el 1944; 'Keep calm and carry on', lema del govern britànic per alçar la moral dels ciutadans en cas d’una hipotètica invasió nazi, o 'I want you for the U.S. Army', una crida a allistar-se a l’exèrcit dels Estats Units.

El nombre de catalans a l'estranger augmenta un 68% des de l'inici de la crisi i arriba a les 242.070 persones

El nombre de catalans a l'estranger augmenta un 68% des de l'inici de la crisi i arriba a les 242.070 persones

El 2014 ha estat l'any amb un major increment, més de 20.000 persones, que sobretot han marxat al Regne Unit i Alemanya


El nombre de catalans que resideixen a l'estranger s'ha incrementat durant el 2014 un 9,3% respecte l'any passat, segons ha informat aquest dijous l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat). L'increment d'un any respecte a l'altre és el més gran que es registra des del 2009, amb més de 20.000 emigrants addicionals. La xifra ha augmentat un 68,1% des del 2009. El nombre total de residents catalans a l'estranger a 1 de gener del 2015 és de 242.070 catalans, mentre que sis anys abans eren 144.002.
Els països estrangers que més residents catalans han rebut durant el 2014 són països de la Unió Europea, on han augmentat un 11,3%, especialment al Regne Unit (16,3%) i a Alemanya (14,6%). 

També, amb un augment per sobre de la mitjana, destaquen els Estats Units (14,5%).
Els residents catalans a l'estranger es localitzen fonamentalment a la Unió Europea, amb 81.551 catalans, i a Amèrica del Sud, on en resideixen 81.211.  La naturalesa del perfil de resident és força diferent en els dos territoris. Mentre que a la Unió Europea la població menor de 15 anys suposa un 23% del total i la de 25 a 54 anys un 45%, a Amèrica del Sud, la població és més envellida on hi destaca un 31% de majors de 55 anys. El segueixen Amèrica del Nord i Central, amb 40.633 catalans, i la resta d'Europa amb 28.122.
França és el principal país de destinació dels catalans residents a l'estranger amb 31.093 persones. També és la primera destinació de 27 comarques, en les que destaca la Val d'Aran amb un 68,6% de residents al estat francès. El segueix Argentina, amb 26.498 catalans, que és la principal destinació de 10 comarques, en les que destaca la Noguera (60%). El tercer país amb més residents catalans és Alemanya, amb 16.228 persones. El quart és Mèxic, amb 14.135 residents i el cinquè Andorra amb 14.059.
La dada que s'utilitza per mesurar el nombre de residents catalans a l'estranger és el Padró d'habitants residents a l'estranger (PHRE), que és el registre administratiu on consten les persones que viuen habitualment a l'estranger, amb nacionalitat espanyola, i que abans de marxar es trobaven censats en algun municipi de Catalunya.

La plataforma de Duran torna a l'atac i ironitza sobre la declaració d'independència

SEGUR QUE VOLIA DIR:DESTRUÏM, ...AQUEST GRAN BOTIFLER!!!

Dijous  30.04.2015  08:08

La plataforma de Duran torna a l'atac i ironitza sobre la declaració d'independència

Nous piulets polèmics de Construïm

Vilaweb
L'endemà d'haver atacat des de Twitter el viatge del president de la Generalitat, Artur Mas, als Estats Units, la plataforma impulsada per Josep Antoni Duran i Lleida, Construïm, ha ironitzat amb dos piulets sobre què faria el govern l'endemà de la declaració d'independència. Ahir Duran es desmarcava dels piulets de Construïm, però el compte oficial de la plataforma continua piulant, de manera anònima. I ara es pregunta: 'Què farà el govern català l'endemà de la DUI? Ocupar Hisenda, l'aeroport del Prat, la Delegació del govern?'. I una altra: 'Què farà el govern català l'endemà de la DUI? Hauran els ciutadans d'encerclar a la guàrdia civil? Quin és el pla per fer-la efectiva?'.

Construïm @Construim_info
Què farà el govern català l’endemà de la DUI? Ocupar Hacienda, l’aeroport del Prat, la Delegació del govern?
 

La desesperació de Duran, per Pere Cardús

OPINIÒ

Pere Cardús

30.04.2015

La desesperació de Duran

Vilaweb
El senyor Duran tenia un pla. Comptava que la cosa es desinflaria i que ell, després d'haver fet tot d'equilibris i de mirar de no incomodar els seus protectors, podria continuar fent la viu-viu. El pla 'Qui dia passa, any empeny', escrit a quatre mans amb Sànchez Llibre en les estones lliures al Palace, fa figa d'un temps ençà, i els seus avaladors s'adonen que no podran salvar els mobles. I, és clar, quan has fet de la dedicació política la teva manera de viure, fa de molt mal acceptar que potser hauràs de canviar-ho tot i tornar a començar.

Penseu com ha de frustrar haver dedicat més de trenta anys a fer-te un espai propi en el panorama polític i que la dèria o la deriva secessionista d'uns quants ciutadans desinformats t'ho engegui tot a dida. I si aquesta dèria la tenen els adversaris, encara. Però el cas és que els qui s'han fet independentistes són els socis que has tingut aquests més de trenta anys que fa que remenes la cua! Ara, quan les coses a fora de casa no van bé, sempre tens la teva gent que et donarà suport i et seguirà la veta, oi? Doncs tampoc! En Duran s'ha trobat que a casa seva tampoc no li fan cas. I quan fa això tan pesat de sotmetre les decisions a votació, les perd per culpa dels enderiats sobiranistes.

Però no us penseu pas que aquest home no tingui idees pròpies ni recursos. Sí que en té. I quan veu les orelles al llop, decideix de passar a l'acció i inflar un bot salvavides. Qui diu inflar diu Construïm. Hi posa uns quants amics a fer veure que la cosa no és de la seva incumbència, mentre espera fins a l'últim moment per a saltar. Que no se sap mai! No se sap mai si, amb un cop de lucidesa encara s'hi podrien repensar, aquests sobiranistes il·luminats.

I mentre espera el miracle que impedeixi la desfeta del pla 'Qui dia passa, any empeny', els amics que ja l'esperen dins el bot salvavides van dinamitant les poques possibilitats de refer ponts que hi havia. I el criden: 'Duran! Salta ara! No esperis més, que això es pot enfonsar!' Però ell té una missió: abans de saltar, vol erosionar tant com pugui els seus antics socis i la gent de casa seva. Quina colla de traïdors que han abandonat el peix al cove, la puta i la Ramoneta i ara volen el pa sencer! On s'és vist!

Senyores i senyors, autoritats i gent de bona fe, sigueu comprensius. Hi ha un home que fa més de trenta anys que construïa el seu niu daurat i ara una colla de galifardeus somiatruites és a punt de malmetre el seu somni. Això és desesperant. I quan algú està desesperat actua a la desesperada. I quan s'actua a la desesperada es perd molt ràpidament la por de fer el ridícul. Com li ha passat al bot salvavides aquests últims dies. 'Construïm' és una bona paraula, amb un gran significat. És una pena que la facin servir amb un objectiu totalment contrari. Els verbs en primera del plural són molt potents en política. A mi m'agrada aquest: marxem.


Llenya al BBVA, per Vicent Partal

Vicent Partal

30.04.2015

Llenya al BBVA

Vilaweb
 
Ahir el BBVA va anunciar els seus plans a Catalunya després d'haver adquirit Caixa Catalunya fa poc. Resum ràpid: tancarà 285 oficines i acomiadarà 1.700 treballadors. Sobre un total conjunt, ara mateix, de 1.300 oficines i 8.000 treballadors. O siga, que despatxarà, sense cap vergonya, el 20% de la plantilla.

En contrast, explicat en la mateixa conferència de premsa, enguany el BBVA ha guanyat 1.536 milions d'euros, benefici net, cosa que equival a un 146% més de beneficis que no l'any passat. Compareu-ho: mentre el BBVA guanya un 146% més acomiada impunement el 20% dels treballadors.

Tot això, i ací hi ha el quid, després d'haver adquirit Catalunya Caixa amb un milió i mig de clients que només li han costat sis-cents milions d'euros. Un gran negoci que ha estat possible perquè prèviament els ciutadans, amb els nostres imposts, vam rescatar el banc amb una xifra que encara no s'ha tancat, però que podria arribar a superar, sumant-ho tot, els 20.000 milions d'euros.

Ho tornaré a resumir, mirant de contenir la ira. Nosaltres posem 20.000 milions d'euros, que llancem al fem, perquè el BBVA, pagant-ne 600, es quede Catalunya Caixa, que té un volum d'actius de 60.000 milions d'euros. Se la queda, fins i tot, per menys diners dels que val el simple patrimoni net de 'la Caixa' (valorat en 2.630 milions) i augmentant de 1.500 milions d'euros el capital total del BBVA. Resultat: el BBVA creix a Catalunya, es consolida a Espanya i encara es permet el luxe de tancar oficines i acomiadar el 20% dels treballadors implicats.

Ja ho sé, que nosaltres no podem fer-hi res. Però hi ha ningú que em sàpiga dir com és que ho consentim, tot això? Quin sentit té rescatar Catalunya Caixa per acabar així? Tan imbècils som?

…Ah!, i a sobre hem d'aguantar un anunci exasperant en què el BBVA usa els castellers per dir-nos que ara farem pinya. Que farem pinya? Llenya, caldria. Molta llenya.

dimecres, 29 d’abril del 2015

Les llistes fantasma del PSC i el PP costen 1,2 milions de diner públic

28/04/2015
Llistes fantasma

Les llistes fantasma del PSC i el PP costen 1,2 milions de diner públic

Estamariu
A Estamariu qui vulgui votar el PSC s'hi trobarà una noia de 23 anys, militant de la JSC de l'Hospitalet de Llobregat

Són les subvencions que rebran pel sol fet de presentar candidatures en el 50% de cada província, i per cada regidor que obtinguin sumaran 270 euros més

Gemma Aguilera
El Singular
Presentar una llista fantasma en un poble, amb un sol candidat que no visqui en aquesta població és legal. La Llei orgànica de règim electoral general (Loreg) no només ho permet, sinó que ho premia. L'article 193.2 estableix que “per cada província, aquells que concorrin a les eleccions en, almenys, el 50% dels municipis, podran gastar, a més, uns altres 150.301,11 euros per cadascuna de les províncies en què compleixin l'esmentada condició”. Això vol dir que el PSC i el PP, cobraran de les arques públiques de l'Estat, al marge de si obtenen un sol vot o no en aquests municipis -aquesta subvenció, a diferència d'altres, no està vinculada als resultats-, 601.244,44 euros cadascun. És a dir, que les llistes fantsma del PSC i el PP només a Catalunya, 145 i 140 respectivament tal i com ha publicat El Singular, costaran a tots els contribuents 1.202.488,44 euros.

Però més enllà del negoci econòmic directe, l'aposta d'aquests dos partits es tradueix també en un intent de controlar Diputacions. Com explica el professor de Dret Constitucional de la UB Josep Maria Reniu, "aquestes llistes fantasma, totalment legals però immorals, els serveixen per gratar vots en cada partit judicial, i això és clau per aconseguir diputats provincials. Els consells comarcals no els interessen, són les escorrialles".

De fet, la llei espanyola estableix que «un cop constituïts tots els ajuntaments de cada província, les juntes electorals de zona fan una relació de tots els partits polítics, coalicions, federacions i agrupacions d’electors que hagin obtingut almenys un regidor dins del partit judicial, ordenant-los en ordre decreixent segons els vots obtinguts per cadascun. Un cop feta aquesta operació, la junta electoral de zona fa el repartiment dels llocs que corresponen en cada partit judicial a les formacions polítiques mitjançant el procediment de la llei d’Hondt, segons el nombre de vots obtinguts". Per tant, com assenyala Reniu a El Singular, "les llistes fantasma poden ser clau en el repartiment de poder de les diputacions, especialment la de Lleida, Girona i Tarragona, on més llistes fantasma hi ha».

Reniu apunta que aquesta situació d'immoralitat es podria resoldre "només canviant una vintena de paraules de la Loreg, que dóna cobertura legal a totes aquestes trampes, a Catalunya i a Espanya, perquè permet que qualsevol persona pugui ser elegida encara que no hagi trepitjat un poble, i en canvi obliga l'elector a estar empadronat en un municipi per poder votar, només en aquell municipi, és clar". De fet, el projecte de llei electoral catalana amb què treballa el Parlament de Catalunya ja contempla una restricció per evitar aquests fraus democràtics, i estableix que per a ser candidat, cal estar empadronat al municipi amb un mínim de 6 mesos.

Camacho es va comprometre el 2011 a acabar amb les llistes fantasma

28/04/2015
Llistes fantasma

Camacho es va comprometre el 2011 a acabar amb les llistes fantasma

Alícia Sánchez-Camacho
Alícia Sánchez-Camacho, en l'entrevista del 2011

La líder del PPC va afirmar en una entrevista que les persones que es presenten "han d'estar arrelades al territori"

Bernat Vilaró
El Singular
La presidenta del PP Català, Alícia Sánchez Camacho, va afirmar el 26 de maig del 2011 que "el meu objectiu va ser que no es fessin aquestes llistes", i "sempre he cregut que les llistes han d'estar arrelades al territori", en una entrevista a 'Els Matins de TV3', que aleshores conduïa el periodista Josep Cuní.

"Li asseguro que en les properes eleccions em miraré fins la darrera pedania, encara que tingui 100 habitants, perquè tots els municipis són dignes i necessiten una gent i una persona del seu territori. I si no en tenim, no n'hi haurà", va afegir Camacho.

285 llistes fantasma entre PSC i PP

Tal i com va explicar elSingular, el PSC i el PP han tornat a recórrer a les anomenades 'llistes fantasma' per inflar el nombre de candidatures presentades a les eleccions municipals del proper 24 de maig i dissimular així la pèrdua d'implantació territorial. Dels 947 municipis catalans hi ha fins a 145 'llistes fantasma' del PSC i 140 del PP, un 27,5% i un 27% respectivament del total anunciat.

Es tracta de llistes en municipis que tenen entre 100 i 250 habitants, on els consistoris estan formats per 5 membres electes. Tant el PP com el PSC, davant de la impossibilitat de configurar una llista completa perquè les seves sigles no tenen implantació en aquests municipis, han optat per formalitzar igualment una candidatura, tot i ser conscients que el seu alcaldable no podrà presidir l'ajuntament perquè es presenta tot sol.

divendres, 17 d’abril del 2015

La bandera espanyola no dura ni un dia a l'Ajuntament de Calldetenes

Divendres  17.04.2015  14:02
Autor/s: ACN

La bandera espanyola no dura ni un dia a l'Ajuntament de Calldetenes

Uns desconeguts l'han robat aquesta nit · El consistori l'havia col·locada 'per imposició de l'estat espanyol'

VilawebL'Ajuntament de Calldetenes (Osona) va decidir ahir de penjar la bandera espanyola a la façana de la casa de la vila 'després d'esgotar totes les vies legals'. Amb tot, aquesta nit uns desconeguts se l'han enduta, segons que han explicat a l'ACN fonts municipals. L'ajuntament ha interposat una denúncia als mossos d'esquadra i, de moment, no té intenció de penjar-ne cap més. Al costat de la bandera, el consistori va penjar un cartell on es podia llegir 'la bandera espanyola oneja en aquest ajuntament per imposició de l'estat espanyol i en contra de la voluntat de la majoria de Calldetenes'. A més, el batlle, Marc Verdaguer (CiU), haurà de pagar una multa de 1.500 euros  'a càrrec del seu patrimoni personal', segons una sentència.
El govern espanyol ha denunciat un total de 102 municipis i consells comarcals pel fet de no penjar la bandera espanyola als edificis institucionals. Entre els denunciats, hi ha nou municipis d'Osona, un dels quals és Calldetenes. Amb tot, és el primer poble de Catalunya condemnat amb una sentència i una multa.

Marc Verdaguer ha explicat en un comunicat que havia arribat 'al límit' i que es trobava obligat a penjar la bandera. En cas de no fer-ho, va dir, seria reiteració i el tornarien a multar. A més, les conseqüències de no penjar aquest símbol poden arribar fins i tot a la inhabilitació o a penes de presó. L'advocat que porta el cas ja ha anunciat que recorrerà contra la sentència per mirar d'evitar la multa.

divendres, 10 d’abril del 2015

Serra: "El procés sobiranista no ens ajuda gaire a les empreses catalanes"

NOMÈS PATEIXEN PER LA CARTERA...

Serra: "El procés sobiranista no ens ajuda gaire a les empreses catalanes"

EL POLS PER L'ESTAT PROPI

Serra: "El procés sobiranista no ens ajuda a les empreses catalanes"

El president de Catalana Occident veu un error "renunciar a la resta del mercat espanyol"

EL PERIODICO
AGUSTÍ SALA / BARCELONA
Divendres, 10 d'abril del 2015 - 10.35 h
El president de Catalana Occident, Josep Maria Serra, considera que "el procés sobiranista no ajuda gaire les empreses catalanes". Durant un esmorzar organitzat per PwC, Serra ha sigut crític amb aquest procés polític, que, al seu entendre, dificulta el treball de les companyies, malgrat que "els catalans en general tenim bona imatge, però anar a casa d'un client a dir-li que et tracta malament no ajuda". Serra opina que és un error "renunciar al mercat de la resta d'Espanya".
Sincer i clar a l'explicar els 150 anys d'història de la seva companyia, Serra ha criticat la regulació excessiva. Ha posat com a exemple la debacle de les caixes d'estalvis, que demanaven prestats recursos a terminis curts per donar crèdit a 30 anys i s'ha preguntat "¿què feia el Banc d'Espanya?". Segons la seva opinió, es tendeix a canviar les coses mitjançant regulació quan el que es necessita és "la supervisió".
També ha defensat l'estratègia del seu grup de creixement pausat. "No creiem gaire en les operacions corporatives massa espectaculars" que defensen els bancs d'inversió i de negocis.
Davant un auditori d'empresaris i executius, el president de Catalana Occident ha apostat pel treball en equip. "Si en una empresa hi ha el que coneixem com una persona indispensable, que no delega, no assumeix responsabilitats i s'apunta tots els mèrits, se l'ha d'acomiadar", ha sentenciat.

dijous, 9 d’abril del 2015

Gran ofensiva de l'Estat: 'todo por la patria', per Tribuna.cat

OPINIÓ
Dijous, 9 de abril del 2015 | 16:23
Crònica · Informe SIC
 
 Tribuna.cat

Gran ofensiva de l'Estat: 'todo por la patria'

La desesperació demostrada ahir pel ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i mostrada també en dies anteriors pel president del Govern Mariano Rajoy i per alguns dels seus ministres demostren una vegada més que no entenen o no volen entendre allò que passa a Catalunya, el procés de transició i menys encara: el canvi de xip que s'ha fet a bona part de la societat catalana. Una societat que s'ha desarrelat del projecte espanyol i que marxa cap a un esdevenidor de projecte propi i europeu.
El SIC ha detectat a Madrid una gran inestabilitat entre els diferents personatges i institucions que formen l'Estat, encarregats tots ells d'abatre el futur sobiranista de Catalunya. Per això han començat una nova campanya contra la Secretaria d'Exteriors de la Generalitat, la qual, avançant-se amb agilitat i rapidesa a un altre dossier que prepara el ministeri d'Afers Exteriors espanyol, ha començat a difondre un informe propi en el qual hi explica en diverses llengües el per què del procés de transició nacional i sobretot l'entorpiment que fa Espanya evitant el dret a decidir dels catalans.

L'Estat està sorprès, també, per l'acceptació i recepció que tenen diversos articles del president Artur Mas a la premsa internacional, tot i els requeriments que l'Estat a fet als més importants mitjans del món per tal de minimitzar el procés català. No han entès encara que, com més s'intenti prohibir l'expressió lliure de les institucions catalanes, més interès té aquesta per a les fonts informatives de caràcter democràtic.

També l'Estat i les clavegueres segueixen apostant fort per Societat Civil Catalana que, en plena crisi, ha fet pàgines senceres de publicitat als més importants mitjans explicant la seva distinció europea però sense donar explicacions de tot el blaverisme, Blaspiñarisme i franquisme dels orígens de molts dels seus dirigents, i evitant explicar també que els promotors de la plataforma Construïm no volen ni sentir parlar de Societat Civil Catalana.
Allò que l'Estat no valora amb Construïm és si Duran tindrà capacitat de suicidar-se davant la societat catalana per un 'todo por la patria'"
Fracassada tota l'operació de Jorge Moragas, sembla que ara l'Estat intenta que sigui Duran i Lleida i Miró Ardèvol qui muntin una genuïna plataforma antiindependentista. Allò que l'Estat no valora, però, amb el seu suport a Construïm, és si Duran i Lleida tindrà capacitat de suicidar-se davant la societat catalana per un todo por la patria quan una gran part d'UDC vol seguir fidel a la seva història i encara recorda l'afusellament de Carrasco i Formiguera per part dels franquistes.

Ahir a Barcelona un sector de l'anomenat Pont Aeri a intentar reunir-se pressionat per la Moncloa per tal d'elaborar un manifest o document contra allò que ells anomenen l'"aventura sobiranista de Mas". La reunió va ser presidida per un dels ministres d'economia de Rajoy però de la vintena de persones que s'esperaven a la reunió no sols en van fallar unes quantes sinó que també algunes de les delegacions van ser de tercer ordre. El ministre i els promotors van entendre el missatge d'una bona part dels poderosos catalans del món econòmic, industrial i financer: aquests no volen ser usats com ariets contra el sobiranisme i contra la majoria social catalana.

El SIC creu que en aquests moments l'operació anomenada per alguns sarcàstics unionistes todo por la patria torna a fracassar. I els més pragmàtics han fet arribar a l'Estat i els seus aparells que cal esperar a que hagin passat les properes eleccions municipals per fer noves maniobres, unes conteses en les quals el PP té pànic pels resultats que pugui obtenir a Catalunya ja que podria quedar com una força residual, una realitat que pràcticament ja és palpable en l'actualitat.

Conscients d'aquesta situació, un sector de l'Estat opina que cal veure l'evolució de la política espanyola --com queda el PSOE, Podemos, C's i el PP després de les municipals--, i quines perspectives li donen a aquestes forces de cara a les eleccions generals espanyoles per a preparar el que anomenen l'"última oferta" a Catalunya. Per a aquesta proposta emissaris dels aparells de l'Estat s'han reunit a Catalunya i Madrid amb diverses persones --representants polítics empresarials i propers al Govern de la Generalitat-- per a oferir-los una proposta que aturi el procés sobiranista, al qual li tenen pànic.

Per què Fernández Díaz fa servir el gihadisme contra l’independentisme?, per Vicent Partal

OPINIÓ

Vicent Partal

09.04.2015

Per què Fernández Díaz fa servir el gihadisme contra l’independentisme?

Vilaweb
 
Fernández Díaz és un ministre d'Interior amb unes característiques destacades, com ara que és un integrista catòlic i un català furibundament contrari a la independència. Tenint en compte això, no ens hauria d'estranyar gens que ahir aprofitàs l'avinentesa de les detencions d'un grup de persones, acusades de formar una cèl·lula gihadista, per atacar simultàniament els seus dos dimonis.

Però això no és tot: Fernández Díaz ahir parlava com parlava, i manipulava les coses quan relacionava gihadisme amb independentisme, pensant sobretot en la visita d'Artur Mas als Estats Units. Mas ahir era a Nova York, en un acte públic important a la Universitat Columbia. Mentrestant, Fernández Díaz mirava de contrarestar el missatge de president posant sobre la taula un dels aspectes més subterranis però alhora més importants del procés d'independència: el factor frontera de Catalunya, enfront del gihadisme.

L'actual estat espanyol és una de les fronteres geopolítiques de la gran batalla que lliura el govern dels Estats Units contra el gihadisme. Per motius geogràfics, però també culturals. I un musulmà de cada quatre que hi ha a l'estat espanyol viu a Catalunya. Barcelona, particularment, fa anys que és al punt de mira dels Estats Units per aquesta qüestió. I hi és perquè reuneix unes característiques particulars: és terra de frontera, té un port i un aeroport importants, amb moltes connexions amb el Magrib, i és una ciutat cosmopolita amb nombroses comunitats musulmanes d'origen divers: magribina, subsahariana, paquistanesa…

Barcelona comparteix el factor de ser terra de frontera amb Màlaga i amb Palerm, per posar-ne dos exemples. El factor port el comparteix clarament amb Marsella. I el factor del cosmopolitisme, amb Londres o París, per esmentar dos llocs evidents. No és gens estrany tot això, però si Barcelona és una ciutat única és perquè acumula tots els factors. Fins ara Catalunya i Barcelona han fet una gran feina de prevenció del possible conflicte. I no parle solament de la policia. Catalunya té una gran capacitat d'integració social i de respecte a la pluralitat que no passa gens ni mica desapercebuda. Però, malgrat tot, els Estats Units continuen aguaitant amb inquietud aquesta cantonada de la Mediterrània.

I la prova més clara d'això la veiem si tenim en compte en qui recau el càrrec de cònsol nord-americà a la ciutat. Al capdavant d'un consolat que és més gran i potent que moltes de les ambaixades dels Estats Units als països europeus, la Casa Blanca hi va situar Tanya C. Anderson, una dona veterana i molt respectada del Departament d'Estat, gran experta en el món islàmic, que abans havia estat destinada a les Filipines, Egipte, Oman, el Marroc, Kuwait i l'Irac i que parla amb fluïdesa l'àrab i l'espanyol.

És en aquest context, i tenint en compte aquestes coordenades, que cal explicar-se l'intent barroer del govern espanyol d'identificar l'independentisme amb el gihadisme. Espanya està molt preocupada per la comprensió que el govern dels EUA ha mostrat envers el procés independentista català i vol incidir-hi i fer-li por. Sabent com saben quina és la preocupació primera dels americans, simplement malden per embolicar-los i preocupar-los, fer-los dubtar sobre Catalunya. Per això el missatge que repeteixen una vegada i una altra és que la Catalunya independent serà un refugi dels gihadistes. Que els americans s'ho creguen o no ja és una altra cosa: no s'enganya tan fàcilment el Departament d'Estat. Però la carta que juga Espanya és ben descarada i cal que en siguem conscients.

PD. Per cert, que aquest mateix argument és un dels que fa impossible que, en el moment de la proclamació de la independència, Catalunya quede jurídicament als llimbs. Ho arreglaran de seguida, precisament perquè els Estats Units i la Unió Europea necessiten, especialment, un estat fort amb interlocució a tots els nivells a Barcelona. I després del 9-N ja saben que aquest estat no pot ser Espanya.

dimecres, 8 d’abril del 2015

Els gihadistes detinguts tenien fotos als mòbils d'edificis emblemàtics de Barcelona

DES DE LES 4 DE LA MATINADA

Els gihadistes detinguts tenien fotos als mòbils d'edificis emblemàtics de Barcelona

Els Mossos feia tretze mesos que controlaven els onze detinguts aquesta matinada.Cinc dels arrestats són conversos, espanyols sense vincles amb països àrabs, que s'havien radicalitzat

L'operació antigihadista dels Mossos.
El Periodico
MAYKA NAVARRO / BARCELONA
Dimecres, 8 d'abril del 2015 - 16.36 h
La cèl·lula gihadista desarticulada aquesta matinada pels Mossos d'Esquadra tenia la "voluntat explícita" d'atemptar a Catalunya. Així ho ha assegurat aquest migdia en roda de premsa el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, i el comissari en cap de la policia catalana, Josep Lluis Trapero, que ha assegurat que aquesta voluntat de cometre atemptats ha quedat "acreditada" durant la investigació de 13 mesos que ha dirigit el titular del jutjat d'instrucció número u de l'Audiència Nacional, Santiago Pedraz. És més, fonts de la investigació han confirmat que els 11 detinguts tenien fotos d'edificis emblemàtics de Barcelona als seus mòbils i que serien els objectius d'un hipotètic atemptat.
La cèl·lula, integrada per onze persones, entre elles un menor de 17 anys, estava perfectament estructurada i tenia vincles directes amb l'organització de l'Estat Islàmic. Durant aquest temps s'han encarregat de captar joves que radicalitzaven. Quatre d'aquests van ser enviats a combatre a Síria i l'Iraq. Un d'ells continua a l'Iraq, i sobre ell pesa una ordre internacional de recerca i captura. Tres més van ser detinguts el desembre passat a Bulgària quan viatjaven a Síria.
Aquesta investigació suposa "un punt d'inflexió" en les operacions que contra el gihadisme s'han desenvolupat en els últims mesos a Catalunya. Així ho ha assegurat Espadaler, que ha insistit en aquesta voluntat "acreditada" de voler atemptar a Catalunya. "Hem evitat un atemptat", ha assegurat. No obstant, el conseller ha volgut tranquil·litzar la població a l'assegurar que durant tots aquests mesos la cèl·lula no ha suposat un risc real contra els ciutadans perquè ha sigut "controlada" en tot moment pels investigadors de la Comissaria d'Informació dels Mossos d'Esquadra.
Entre els onze detinguts hi ha una sola dona i el menor de 17 anys. Un detall que ha recalcat Espadaler és que cinc dels arrestats són de nacionalitat espanyola i convertits a l'Islam, sense vincles amb països àrabs. Cinc més són de nacionalitat marroquina i una altra persona és de nacionalitat paraguaiana, també convertit a l'Islam i posteriorment radicalitzat. Durant l'operació de dimecres a la matinada, en què han participat uns 350 mossos de diverses unitats, s'han portat a terme 16 registres a les localitats de Sabadell, Terrassa, Barcelona, Sant Quirze del Vallès i Valls.
Els detinguts seguiran fins divendres en dependències dels Mossos d'Esquadra i després seran traslladats a l'Audiència Nacional.
Aquesta important operació policial està vinculada amb la detenció a Bulgària de tres homes de Terrassa i Monistrol de Montserrat que es dirigien a Síria, per incorporar-se a les files de l'Estat Islàmic. Tots tres van ser captats i radicalitzats per la cèl·lula desarticulada aquesta matinada i tots tres continuen a la presó.

dijous, 2 d’abril del 2015

Un acord polític sòlid per la independència, per Vicent Partal

Vicent Partal

31.03.2015

Un acord polític sòlid per la independència

Vilaweb
 
CDC, ERC i les principals entitats sobiranistes del país van presentar ahir un pre-acord on s'estableix com creuen que hauria d'avançar el país a partir del 28 de setembre. Amb aquest text, CDC i ERC es comprometen a completar el procés d'independència en un període màxim de divuit mesos si el 27 de setembre les forces independentistes guanyen les eleccions. Des d'ahir, per tant, hi ha una data final marcada al calendari i hi ha també un camí conjunt pactat per una part substancial de la política catalana, amb la intenció d'arribar a la proclamació de la independència.

La notícia, l'acord, és molt important, transcendental. Ara caldrà fer-lo evolucionar i que més forces polítiques el discutesquen i s'hi sumen. És prou obert per a permetre-ho i és prou concret alhora per a no témer que quede aigualit de cap manera. Hi ha temps i carretera per a recórrer, especialment si el país torna a pressionar els polítics com ho ha fet fins ara.

Per als més dubitatius, cal dir que és un acord transparent: parla d'independència i dibuixa una manera d'aconseguir-la. Això no ho pot posar en dubte ningú. És un acord polític, per a fer política: és la concreció d'allò que tanta gent ha impulsat aquests darrers anys. I no hi ha ambigüitats respecte de res. Implica, això és obvi, la necessitat de guanyar les eleccions i de guanyar-les amb claredat i contundència. Però després tot s'explica sol i nítidament.

Pel que fa al temps que marca, ja hi ha qui s'ha afanyat a dir que s'hi amaga un nou ajornament. Potser els mesos que vivim ara sí que són un ajornament que ens hauríem pogut estalviar, però amb el calendari que ens dibuixa l'acord el procés de divuit mesos passat el 27-S no ajorna res, sinó que fa real la independència. El procés de redacció de la constitució republicana és clau, és la volta central sobre la qual es dreçarà l'edifici republicà. Per això aquest és un procés que no es pot fer abans de guanyar les eleccions. El fet que la ratificació de la constitució també ratifique la independència té molta importància, perquè vincula indestriablement la independència amb la renovació radical de les institucions. I marca, d'aquesta manera, un terreny de joc molt favorable al país que, pròpiament, ja significa la desconnexió de l'estat espanyol.

Hi ha un darrer element a tenir en compte, que és que facilita el reconeixement europeu. El reconeixement del nou estat es juga a Brussel·les i la tenacitat demostrada en dos anys i tres processos electorals pel poble català hi enviarà un missatge impossible de passar per alt. El poble de Catalunya s'haurà pronunciat el 9 de novembre de 2014, fent una demostració única i extraordinària de sobirania i d'estabilitat. S'haurà expressat el 27 de setembre de 2015 demostrant de manera inequívoca i contrastable que hi ha la majoria social per a la independència que justifica el procés mateix. I finalment s'haurà d'expressar a principi de 2017 ratificant la nova constitució. Si superem les tres proves amb èxit, i estic segur que ho farem, Europa no podrà dubtar gens ni mica que té davant un procés sòlid i ferm. Un procés que reclama una solució política que Espanya no pot aportar. Després de tot això, ningú no podrà invocar des de Brussel·les la casualitat, la moda o l'anècdota i serà a partir d'aquell moment que la necessitat d'una solució en l'àmbit de la Unió Europea i no en el d'Espanya caurà pel propi pes. I significarà la victòria definitiva.

Catalan President Sees Spanish Populist Party Podemos as Obstacle to Independence Movement

Europe News

Catalan President Sees Spanish Populist Party Podemos as Obstacle to Independence Movement

Artur Mas tells The Wall Street Journal in an interview that Podemos is a distraction from separatist concerns

By

BARCELONA—The emergence of Spain’s upstart populist party Podemos could hurt Catalonia’s independence movement by diverting attention from the industrially powerful region’s grievances with Madrid, Catalonia’s leader said.
As he prepared to embark on a trip to the U.S. to promote his independence campaign, Catalan regional President Artur Mas talked in an interview with The Wall Street Journal about the challenge of drumming up international support for his region’s uphill bid, ebbs and flows in foreign investment and anti-Catalan tweets.

The independence debate comes at a time when Spain’s long-stable two-party political system is under siege due to unemployment of 24% and a series of corruption scandals.
Mr. Mas expressed concern about the rise of Podemos, the youth-led, leftist party that has surged in national polls with its slashing attacks on Spain’s conservative government. The party, with its more radical antiausterity discourse, aims to reframe the political debate in a way that could be unfavorable for the independence movement, he said.
“For Catalonia, the underlying problem isn’t the left-right axis, but rather the relationship between Catalonia and the Spanish state,” he said. “Put another way, whether either the left or right governs, we need more power for Catalonia, more resources for Catalonia, more decision-making capacity, and more protection for our language and culture.”
The emergence of Podemos “blurs things a little, or even undermines the basic challenge. In that sense, the appearance of Podemos is a great favor to the interests of the Spanish state.”
Mr. Mas said Podemos was a distraction from the main issues facing Catalonia and that was “highly negative” for the independence movement. Some analysts suggest that Podemos could capture protest votes from crisis-weary Catalans who might have previously gone to pro-independence parties.
In recent years, the pro-secession movement has gained followers in the northern region with its complaint that Madrid drains Catalonia of taxes without respecting its culture. But since 2.3 million people participated in a symbolic vote on independence last November, the separatist movement has run into a rough patch.
There were open disputes between Mr. Mas and another separatist leader before they agreed to schedule a parliamentary election this September that is designed to serve as a referendum on independence. Meanwhile, polls taken in Catalonia since December have shown opponents to independence outnumbering supporters—albeit narrowly—for the first time since 2012.
Mr. Mas said he isn’t worried about what he considers temporary poll fluctuations, and remains confident in the mobilizing capacity of the independence movement. He compared the numbers of people at Catalan independence demonstrations to those in Paris after the terrorist attack on Charlie Hebdo magazine in January.
“They said that there were 1.5 million people in Paris and that it was an immense demonstration for a country that has almost 70 million people,” Mr. Mas said. “In Catalonia, with a population of 7.5 million, we’ve put 1.5 million people on the street supporting an independence referendum each of the last three years.”
Next week, Mr. Mas will travel to California, where he will meet with Gov. Jerry Brown to sign an economic cooperation agreement and visit think tanks, and then go on to to New York for events at Columbia University and elsewhere.
Mr. Mas said that during travels abroad he has found broad support for Catalans’ right to decide their political future, while at the same time “a certain discomfort” with the idea of Catalonia actually becoming an independent country.
Put another way, whether either the left or right governs, we need more power for Catalonia, more resources for Catalonia, more decision-making capacity, and more protection for our language and culture.
—Catalan regional President Artur Mas
He said that a win by pro-independence parties in September would further legitimize the secession movement and bring more foreign observers around to its point of view. This week, Mr. Mas reached an agreement with other pro-independence leaders mapping out steps to create a Catalan republic in 18 months, if secessionist parties win a majority in September.
Foreign investors are also closely watching political shifts in Catalonia, an industrial powerhouse accounting for one-quarter of Spain’s exports. Foreign direct investment in Catalonia fell by nearly 16% in 2014 from the prior year, Spain’s Economy Ministry said recently.
That decline has been seized upon by unionists who say the talk of independence is scaring investors. Mr. Mas said investment inflows remained strong last year, but only looked unfavorable when compared with those in 2013, which he called an outlier with exceptionally high investment levels.
In a rebuttal of the idea that investors are spooked by political risk, Mr. Mas noted that investment rose in the fourth quarter of 2014 from the year-earlier quarter, even though November was a tumultuous month in which Catalonia held its symbolic election in defiance of a constitutional court order.
Mr. Mas is currently facing criminal charges for defying the Spanish court. If found guilty, he could be barred from holding office, or face a jail term. “I’m at peace with what I’m doing, but not at peace with what might happen” in Spain’s legal system, he said.
Tensions between Catalans and people elsewhere in Spain continue to flare up, in sometimes unlikely ways. After several Catalans were identified as victims of the Germanwings flight that crashed last week after taking off from Barcelona, a number of Spanish Twitter users made light of the Catalans’ deaths.
“It doesn’t surprise me but it hurts me and offends me,” Mr. Mas said. “That is also violence. Verbal and written violence.”

Write to Matt Moffett at matthew.moffett@wsj.com

 

Catalan regional President Artur Mas addresses the media during a press conference in Barcelona on Jan. 14, where he announced elections in Catalonia would be in September. ENLARGE  Catalan regional President Artur Mas addresses the media during a press conference in Barcelona on Jan. 14, where he announced elections in Catalonia would be in September. Photo: european Pressphoto Agency

dimecres, 1 d’abril del 2015

El gir conservador d'Iceta. Editorial d' El Singular

Opinió.
01/04/2015

El gir conservador d'Iceta

"Que ara Iceta segueixi el discurs repressiu de la CEDA aplicat al projecte independentista és certament curiós, i una mostra del dramàtic desconcert ideològic que pateix el partit de Joan Reventós"

Editorial d' El Singular
El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha parlat ara de presó per als impulsors del full de ruta sobiranista. "Veig els polítics que impulsen aquest full de ruta camí del precipici, no sé si de la presó", ha deixat anar. Són les declaracions més conservadores que ha fet mai un dirigent del PSC. El darrer que va posar a la presó un president per una acció política va ser el govern espanyol de la CEDA, amb els fets del 6 d'octubre. Tot el govern va acabar empresonat al port de Barcelona. Però el 6 d'octubre no va ser cap acte independentista, sinó un dels reiterats fracassos del federalisme català. El president Companys va proclamar l'Estat català dins de la federació hispana, i el govern espanyol ho va tallar de socarrel. Que ara Iceta segueixi el discurs repressiu de la CEDA aplicat al projecte independentista és certament curiós, i una mostra del dramàtic desconcert ideològic que pateix el partit de Joan Reventós.

Mas, a 'The Wall Street Journal': "Els tuits anticatalans són violència"

01/04/2015
Procés

Mas, a 'The Wall Street Journal': "Els tuits anticatalans són violència"

Sense títol
Entrevista a Mas al diari 'The Wall Street Journal'

El president explica al rotatiu nord-americà la necessitat del procés independentista

Xavier Lladó
El Singular
El president de la Generalitat, Artur Mas, assegura en una entrevista al diari nord-americà 'The Wall Street Journal' que "els tuits anticatalans són violència", "una violència verbal i escrita", afegeix. Opina que "no són cap sorpresa però que el fereixen i l'ofenen". El diari es fa ressò de la tensió creixent entre Catalunya i Espanya i recorda el recent episodi de catalanofòbia a les xarxes socials, on se celebraven les morts dels passatgers catalans en la catàstrofe dels Alps francesos.

En l'entrevista, el president explica al rotatiu la necessitat del procés independentista. "A Catalunya, la qüestió cabdal no és l'eix esquerra- dreta, sinó la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol. Dit d'una altra manera, tan si governa esquerra o dreta necessitem més poder per a Catalunya, més recursos, més capacitat per prendre decisions, i més protecció per a la nostra llengua i cultura", assevera al rotatiu, el més influent en el món econòmic de Nova York.

El diari fa una radiografia de l'estat actual del procés, del creixement del moviment independentista i de l'hora vall en què es troba. Sobre el paper creixent de l'unionisme en les enquestes després del 9-N, Mas assegura que no està preocupat perquè fluctuen i no dubta de la capacitat de mobilització sobiranista. "Deien que havia 1,5 milions de persones a París i que va ser una manifestació immensa per un país amb 70 milions d'habitants. A Catalunya, amb 7,5 milions d'habitants, hem posat 1,5 milions als carrers reclamant un referèndum per a la independència els darreres tres anys", defensa, fent una comparativa amb el cas de Charlie Hebdo.

Mas admet al diari que Podemos és una "distracció" per al principals reptes que afronta Catalunya i que l'aparició d'aquesta formació, que el diari titlla de 'populista', és "negativa" per al procés. En clau econòmica, Mas defensa que tot i que la inversió estrangera a Catalunya al 2014 va baixar un 16%, segons dades del govern espanyol, és una xifra que es compara amb l'èxit del 2013, que va ser excepcionalment alta pel que als alts nivells d'inversió.

Catalunya, vetada del mundial de futbol sala de Bielorússia

ON S'ARRIBARÀ ....???
Dimecres  01.04.2015  16:28

Catalunya, vetada del mundial de futbol sala de Bielorússia

La federació catalana sospita que el govern espanyol ha influït en la decisió

Vilaweb
La selecció catalana de futbol sala no podrà disputar el campionat del món que es juga el mes vinent a Bielorússia. L’equip s’havia guanyat la classificació en l’últim campionat d’Europa jugat a la República Txeca, però la seva participació ha estat vetada. Segons explica el diari L’Esportiu, la federació de futbol sala de Bielorússia va enviar una carta a la Associació Mundial de Futsal (AMF) exigint que es retiressin dues seleccions del programa, Catalunya i Taiwan, per por de les represàlies de l’estat espanyol i la Xina.
El president de la Federació Catalana de Futbol Sala (FCFS), Jordi Eduardo, creu que en la decisió hi ha la intervenció del govern espanyol. Explica que fa tres anys l’ambaixada espanyola ja va intentar influir en la partcipació de l’equip a un campionat d’Europa que es jugava a Bielorússia. L’ambaixada va enviar una carta on advertia que la FCFS en cap cas representava l’estat espanyol. En aquell cas la selecció no va tenir cap problema amb l’autoritat local.
Eduardo ha declarat a L’Esportiu: 'L’AMF no es volia arriscar al fet que el campionat no es disputés i va accedir a la petició de Bielorússia; és un cas molt especial i pensem que no tornarà a passar'. També recorda que en els últims anys tant la selecció absoluta com la femenina i la sub-20 han disputat campionats internacionals a la República Txeca, Colòmbia, Bèlgica, l'Argentina, Xile, entre altres països.
La selecció catalana de futbol sala competeix regularment en tornejos interacionals des de 2004.