dissabte, 30 de maig del 2015

Ada Colau insisteix en "l'eix Barcelona-Madrid"

...I ARA LA COLAU...???
30/05/2015
procés

Ada Colau insisteix en "l'eix Barcelona-Madrid"

Ada Colau
Ada Colau, amb el 100% d'escrutini - JORDI BORRÀS

 

La líder de BCN en Comú vol que les dues ciutats liderin "una revolució democràtica"

Redacció
El Singular
La guanyadora de les eleccions a Barcelona i probable futura alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, ha assegurat que, si Manuela Carmena (Ahora Madrid) aconsegueix també l'alcaldia de la capital espanyola, les dues ciutats "consolidaran un eix no només social, sinó de revolució democràtica" que espera pugui anar "més enllà". D'aquesta manera Colau ha insistit en el que ja ha anat dient durant tota la campanya, que Barcelona ha de ser "la punta de llança" d'un canvi que comenci a Barcelona i arribi a tot l'Estat espanyol i al sud d'Europa.

En una entrevista publicada aquest dissabte a 'El Periódico', Colau ha dit que confia que Carmena "sigui alcaldessa" per assegurar aquesta "revolució". A més, l'alcaldable per Barcelona en Comú afirma que "no té per què haver-hi cap problema amb l'eix nacional. Carmena s'ha expressat a favor del dret a decidir. No ha d'haver contraposició entre territoris". D'altra banda, Colau ha dit que "només ens han de tenir por els corruptes i els especuladors que vulguin vulnerar drets i no pagar impostos".

La vencedora de les eleccions a Barcelona s'ha mostrat convençuda que acabarà sent l'alcaldessa de la capital catalana. "L'alcalde em va dir que dóna per fet que seré alcaldessa. No tinc cap dubte de què ho seré", ha afirmat. Respecte a la política de pactes, Colau ha apuntat que no vol acords amb sigles sinó sobre objectius, i sosté que "si el discurs de Collboni (PSC) és sincer i aixeca catifes, ens trobarem".

L'època de la Segona República torna al Parlament de Catalunya

L'època de la Segona República torna al Parlament de Catalunya

La mostra ‘Recuperem la memòria històrica: els documents de l'arxiu del Parlament 1932-1939’ recupera els fons documental de la cambra catalana

| ND 29/05/2015 a les 18:21h
 
L'exposició recupera documents del fons de l'arxiu del Parlament i cessions de particulars
 
El Parlament de Catalunya acull, a la planta baixa del palau, la mostra 'Recuperem la memòria històrica: els documents de l’arxiu del Parlament 1932-1939', una exposició on es recuperen documents de l’època de la segona república espanyola del fons de l’arxiu del Parlament i cessions de particulars amb l'objectiu de recuperar i difondre la memòria històrica de la cambra.

La mostra coincideix amb el trenta-cinquè aniversari del restabliment de la cambra i alhora serveix de preludi dels actes de commemoració del setanta-cinquè de l'afusellament del president Companys, que es commemorarà el 15 d'octubre.
 
L'exposició es pot veure a la planta baixa del Parlament de Catalunya
Entre els documents del fons de l’arxiu destaquen els donats el 1984 per la família de Francesc Villamartín i Canadell, taquígraf del Parlament que va conservar en cinc volums els diaris de sessions del 1932 al 1938; els de la família de Josep Mainar i Pons, funcionari de la cambra que va col·laborar en les obres de rehabilitació del palau entre el 1932 i el 1933 i en va conservar documents, plànols i fotografies, i, de la col·lecció Fornas, diputat de la primera legislatura, els mapes de Catalunya que el geògraf Pau Vila va fer per als estudis sobre la divisió territorial del país el 1936.

Així mateix, destaquen els documents provinents del Mas Perxés, refugi de molts catalans camí de l’exili cap a França, amb documentació generada per l’activitat legislativa, credencials de diputats electes, registres d’ordres presidencials o documentació relativa al personal de la cambra, i els llibres de comptabilitat de la cambra del 1932 al 1938, tornats per l’ajuntament d’Olot.

Documents de particulars

Entre els documents cedits temporalment hi ha els de particulars, amb fotografies i llistes de treballadors de la cambra de l’època republicana, que en alguns casos foren requerides per les autoritats franquistes per represaliar-los, i els de la Fundació Irla, amb els documents d’identitat dels diputats Josep Irla i Salvador Armendares.

També s’hi pot veure un mapa de les rutes de l’exili fet expressament per a l’exposició, diversos documents audiovisuals que recorden l’històric discurs del president Macià en l’obertura del Parlament de l’any 1932, els diputats de l’època i que expliquen com era el palau i la transformació que va experimentar, a més d’una galeria fotogràfica sobre els presidents de la cambra, acompanyada, en el cas del darrer president a l’exili, Francesc Farreras i Duran, de la carta que va adreçar des de Mèxic a qui fos elegit president del Parlament restablert el 1980.

La mostra, inaugurada el passat dijous, es podrà visitar fins a finals de juliol i està oberta a tots els visitants del Parlament. Per a visites al palau que, amb l’exposició, tenen una durada de quaranta-cinc minuts, cal reservar dia i hora a l’apartat de visites de la web del Parlament.

Crida ciutadana a recuperar la memòria històrica

Conjuntament amb la mostra la cambra fa una crida perquè la ciutadania participi en la cerca d’informació sobre la història de la institució. El Parlament posa a disposició l’adreça memoriahistorica@parlament.cat perquè els ciutadans que tinguin indicis d’on es pot trobar documentació de l’etapa republicana s’hi posin en contacte. En aquesta mateixa adreça es poden demanar visites per veure la mostra.

Carta oberta als nous gestors polítics valencians pel Col∙lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura

Col∙lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura

30.05.2015

Carta oberta als nous gestors polítics valencians

Vilaweb
 
Desprès de les eleccions del 24 maig sembla que hi haurà canvis importants en les institucions valencianes. Durant l'any darrer, des del Col∙lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura, CULC, hem denunciat polítiques que des de la Generalitat i altres administracions s'han fet contra la llengua i cultura dels valencians. No cal enumerar‐les perquè tots les tenim presents.

Ara sembla que tindrem un nous gestors que en campanya es comprometien a redreçar el país, també en l'àmbit lingüístic i cultural. Caldrà prioritzar accions i és clar que hi ha certes urgències en l'eix social que hauran de ser ateses immediatament. Hi ha gent que està patint i això, simplement, no es pot consentir.

Dit açò, hi ha, però, propostes que no costen diners o en costen pocs, com ara deixar córrer les ones hertzianes, aplicar la subsidiarietat lingüística en l'administració (i en els discursos a les Corts, diputacions i ajuntaments) que no cal esperar molt a tirar en davant. Hi ha altres accions que tenen retorn i són irrenunciables (com ara una radiotelevisió valenciana, en valencià i de qualitat). Finalment hi ha altres actuacions que ens estalvien diners. Doncs endavant.

La tasca dels nous governants sens dubte no és fàcil (sobre tot tenint en compte la situació econòmica a què ens ha abocat la confluència d'un balafiament de recursos unit, sobretot, a un finançament autonòmic profundament injust que deriva d'una balança fiscal insuportable). Confiem que els nous gestors facen una bona gestió, una bona priorització i una bona comunicació amb la ciutadania. Si saben gestionar‐ho, poden capgirar el País Valencià per a bé de tots.

Des del CULC saludem els que seran els nostres nous gestors i els recordem la necessitat de complir les promeses electorals, la necessitat de redreçar el país des d'una gestió honesta i transparent, amb atenció sens dubte a les persones, a l'educació i la transmissió de la cultura a les noves generacions, amb accions proactives per al redreçament del signe identitari valencià per excellència que és la llengua ‐‐com deia Valor, el nostre valencià, el català de tots. I ferho des del respecte a lingüística, enterrant per sempre més batalles irracionals que no han fet més que abocar‐nos a una situació estèril i de regressió.

Seria el desig del CULC no haver de fer cap ni una denúncia més, sinó dedicar tot el nostre esforç a contribuir al redreçament lingüístic i cultural valencià amb el nostre granet d’arena de petites accions positives en el nostre entorn immediat universitari.

Col∙lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura

Noranta anys de la primera gran xiulada contra l'himne espanyol

Dissabte  30.05.2015  06:00

Noranta anys de la primera gran xiulada contra l'himne espanyol

Repassem en vídeo les protestes històriques més sonades contra el símbol espanyol i el rei, del 1925 fins avui

Vilaweb
La final de la Copa entre el Barça i l'Athletic de Bilbao d'avui al Camp Nou anirà precedida per una sonora xiulada a l'himne espanyol i el rei. Així ho indiquen aquests últims anys, en què han proliferat les escridassades contra aquests dos símbols espanyols. Ja va passar en la mateixa competició i els mateixos protagonistes a Mestalla (València) el 2009 i al Vicente Calderón (Madrid) el 2012. Però, de xiulades a l'himne, n'hi ha hagut moltes més, des del 1925 fins ara.
La clausura del camp de les Corts
El juny del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, el camp del FC Barcelona de les Corts fou clausurat. El motiu: la xiulada a la 'Marxa reial', l'himne espanyol, en un partit amistós del Barça i el Júpiter com a campions de primera i segona, respectivament, i en homenatge a l'Orfeó Català.

Abans de començar el partit una banda de música de la marina anglesa va interpretar l'himne i una bona part dels dotze mil espectadors que hi havia a les graderies hi va respondre amb una xiulada monumental. Tot seguit la banda va interpretar l'himne britànic, 'God save the King', que tothom va aplaudir calorosament.
L'incident va indignar tant les autoritats, que el governador miltar a Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va ordenar de clausurar l'estadi del Barça durant sis mesos (finalment, en van ser tres). També es va imposar una multa a l'equip i no tan sols es va destituir el fundador del Barça, Joan Gamper, de la presidència del club, sinó que se'l va expulsar a Suïssa.

Un quart de segle de xiulades contra Juan Carlos
Aquell va ser el precedent més antic; entre els més recents, cal destacar la xiulada de l'any 1989, quan Juan Carlos I fou xiulat en la inauguració de l'Estadi Olímpic de Montjuïc:

Vint anys més tard, l'any 2009, justament en la final de Copa entre el Barça i l'Athletic a Mestalla, hi va haver la gran xiulada a l'himne espanyol i al rei:

I un any més tard, el 2010, els afeccionats blau-grana van dedicar una gran escridassada al rei i a l'himne espanyol durant la final de la Copa de bàsquet, disputada pel Barça i el Madrid a Bilbao:

En la final de la mateixa competició del 2013, disputada entre el Barça i el València, l'escridassada es va reproduir a Vitòria:

No va ésser l'única d'aquell any: n'hi va haver una altra poc després en la inauguració del Mundial de Natació, a Barcelona.
L'última gran xiulada contra l'himne i Juan Carlos es va produir l'any passat, en la final de la Copa de futbol entre el Barça i el Madrid a Mestalla:

Informació relacionada:
Amenaça de sancions si hi ha xiulada a l'himne espanyol a la final de copa
Vols xiular l'himne espanyol com si fossis a la final de la Copa?
POTS VEURE ELS VIDEOS DE XIULADES EN AQUEST MATEIX BLOC

Xiulada a l'himne espanyol a la final de la Copa a Mestalla

Gigantesca silbatina al Rey Juan Carlos en el Buesa Arena

Xiulada als reis i a l'himne d'espanya a la final de la copa de basket d...

Xiulada himne espanyol

xiulada al rei Estadi Olímpic de Montjuic

Tancament xiulada himne espanyol Les Corts

divendres, 29 de maig del 2015

Dotze entitats demanen xiular l'himne i el rei espanyol

29/05/2015
Final de Copa

Dotze entitats demanen xiular l'himne i el rei espanyol

Felip de Borbó
Felip de Borbó, a la final del 2012

Un manifest demana superar el "complexe d'esclau" i "no deixar passar cap oportunitat per manifestar la nostra voluntat de llibertat nacional"

Q. Sallés
El Singular
Entitats com Catalunya Acció, Sobirania i Progrés, CADCI, Plataforma pel Dret a Decidir, International Comission of European Citizens, Fundació President Macià, Ara o Mai!, Catalunya diu Prou, Casal per la Llibertat i la Independència de Catalunya,  Societat Catalana de Lliure Opinió, Moviment de Cultura Popular “El Sotrac” i Units per Declarar la Independència de Catalunya són les entitats que han signat el "Manifest per la xiulada a l'himne espanyol i al rei Felipe de Borbón" durant la final de Copa de demà dissabte entre el F.C. Barcelona i l'Athletic de Bilbao.

El comunicat demana superar el "complexe d'esclau"  i demana "no deixar passar cap oportunitat per manifestar la nostra voluntat de llibertat nacional" com és aquesta final. Un partit que consideren una "ocasió immillorable per manifestar una vegada més que volem deixar de ser súbdits del regne d’Espanya per esdevenir únicament ciutadans d’una Catalunya independent". Per això demanen xiular a l'himne i al rei espanyol.

Així mateix, el document retreu els que demanen no xiular per respecte. "Demanar respecte per a qui et tracta com un drap brut només pot explicar-se des d’un profund complex d’esclau", sentencia. "Estem convençuts que la immensa majoria dels independentistes tenen més dignitat i coratge que tot això. Perquè entenen que la primera condició per guanyar-se la llibertat és estar disposat a encarar-se amb qui te la nega", conclou el text.

TV3 i Catalunya Ràdio ofereixen fer informatius al País Valencià mentre no reobri Canal 9

Espai català de comunicació

TV3 i Catalunya Ràdio ofereixen fer informatius al País Valencià mentre no reobri Canal 9

Ho ha anunciat aquest divendres al Parlament el president de la Corporació, Brauli Duart


El nou escenari polític fa pensar que la reciprocitat entre els tres principals territoris de parla catalana serà una realitat propera. Mentrestant, la Corporació ha volgut fer un pas endavant: ofereix al País Valencià elaborar uns informatius a TV3 i Catalunya Ràdio "específics i desconnectats" que poden posar-se en marxa de manera immediata, si la Generalitat valenciana ho demana. Així ho ha avançat Brauli Duart, president de la Corporació, en la sessió de control parlamentari d'aquest divendres.
"Si la Generalitat valenciana ens fa la petició, podem donar-hi resposta automàtica", ha explicat Duart. "Així reforçarem la llengua i la cultura comuna i compartida. A més, podríem millorar la nostra capacitat comercial amb més espectadors i oients. Així podríem recuperar una TV3 i una Catalunya Ràdio que, als anys 80 i fins l'any 2011, i gràcies a les aportacions de milers de valencians, van permetre comprar un repetidor des del qual emetre el senyal de la televisió d'aquest país al país germà". El directiu ha recordat que actualment ja hi ha acords amb Andorra, Aragó i les Illes Balears.

La vida entre les parets de la Casa de la Caritat de Barcelona

La vida entre les parets de la Casa de la Caritat

de Barcelona

Un film explica la història dels infants que hi van viure durant la postguerra



Des de fa més de quinze anys, al bar del CCCB, cada dijous, es troben per esmorzar un grup d’avis. Es coneixen des de fa dècades, perquè van créixer exactament allà, entre els carrers de Montalegre i Valldonzella, quan el CCCB era la Casa de la Caritat. A l’entorn d’una taula evoquen records i, fins i tot, es tornen a enamorar d’antigues companyes de pati. Es van fer grans entre les seves parets de la Casa de la Caritat, que va funcionar fins al 1957. Alguns eren orfes, d’altres van perdre el pare al front durant la Guerra Civil. Tots ells expliquen la seva vida al documental Temps de caritat, dirigit per Joan López Lloret i produït per La Xarxa, el CCCB i Batabat. El film es podrà veure demà al CCCB dins el festival DocsBarcelona.
No ha sigut fàcil fer-lo. Els treballadors del CCCB van ser els primers a alertar que aquests avis tenien una història per explicar. “Hem estat deu anys treballant perquè sortís. És una llàstima, però, perquè alguns dels avis s’han quedat pel camí i ja no hem sigut a temps de recollir-ne el testimoni. Però el que és important és que al final s’ha fet”, explica Teresa Pérez, que porta 20 anys treballant com a relacions públiques del CCCB. No tothom, però, vol recordar. Més de la meitat d’homes i dones que van passar per la Casa de la Caritat no han volgut que es coneguessin els seus noms.
La Casa de la Caritat va ser un centre de beneficència actiu a Barcelona entre el 1802 i el 1957. “Volia donar cobertura als orfes, persones amb dificultats mentals, adolescents amb dificultats diverses, sords, muts... A principis del segle XIX va arribar a acollir més de dues mil persones”, explica al documental la periodista i professora de la Ramon Llull Dolors Genovès. “Era una ciutat dins la ciutat”, afegeix. La Mancomunitat, creada el 1914, va intentar modernitzar el sistema de “beneficència”.
Jordi Boada hi va entrar quan tenia 12 anys. “Era fill d’una família benestant, però al meu pare el van matar el 1937. La meva mare es va quedar sola amb tres fills i la seva mare. Va morir de tuberculosi i a mi i al meu germà petit ens van portar a la Casa de la Caritat. Hi estava tan bé que, quan vaig poder sortir-ne als 14 anys, vaig decidir quedar-m’hi a estudiar”. Boada fins i tot es va enamorar entre les parets de la Casa de la Caritat. “Em vaig fixar en ella, en l’Empar Andrés, i en Marià -un altre company de la Casa- em va fer les gestions. Vam quedar amb l’Empar a la plaça Universitat i li vaig donar la mà. Aleshores no ho sabia, però aquell dia, el 6 de juny del 1954, era el seu aniversari. Feia 21 anys. Quatre dies després tothom sabia que jo li anava al darrere. Ens vam casar tres anys després. Ella va sortir de la Casa de la Caritat vestida de núvia i va anar caminant fins a l’església”, recorda amb un ample somriure.
Boada sempre ha mantingut el contacte amb les monges de la Casa de la Caritat: “Fins i tot he anat als seus enterraments. Em van tractar bé. Em van cuidar quan estava malalt. I estudiàvem, venien professors de l’Institut Balmes”, recorda Boada. La seva dona, l’Empar, va passar 17 anys a la Casa de la Caritat. Hi va entrar el 1940, quan tenia sis anys, i en va sortir el 1957, quan es va casar amb el Jordi. Quan va esclatar la Guerra Civil, a l’Empar l’havien enviat a les colònies que la Generalitat organitzava a la Molina. Només tenia sis anys però la van retenir a un camp de concentració de França. El seu pare va morir al front i la seva mare no va poder assumir el fet de cuidar-la: “Jo aquí vaig acceptar el que em tocava, perquè a casa, qui hi tenia? Ningú”, explica.
Ahir, a la presentació del documental, el director del CCCB, Vicenç Villatoro, afirmava que Temps de caritat és un documental de “memòria emocional”: “Els llocs no són neutres, no veus només pedres ni cortines ni taules sinó que tothom en té una memòria i mai és la mateixa. Cadascú hi aboca les seves pròpies emocions”. Ahir, alguns dels que van passar per la Casa de la Caritat es queixaven que ja no queda cap rastre de l’edifici que ells van conèixer. “No s’ha conservat res, no s’ha conservat la memòria”, afirmava un dels testimonis.
Montserrat Serrano va perdre tots els familiars quan només tenia 7 anys. Va ser a la Casa entre els anys 1946 i 1948. La van adoptar però no recorda que l’estimessin. “De tenir una mare, una germana, una família a tancar-te aquí dins, on no hi havia ningú que et digués t’estimo o que et posés bé la roba abans d’anar a dormir, és dur”, explica al documental. Hi ha records tristos i també secrets que no s’han sabut fins fa ben poc. La Maria Lluïsa Salazar va viure des de petita i fins al 1957 a la Casa de la Caritat. Sempre havia pensat que una de les monges era la seva mare, però no ho va poder confirmar fins fa dos anys, quan la que era la mare superiora l’hi va confessar al llit de mort.
Llorenç Samaniego, el Sami, té bons records del seu pas per la Casa de la Caritat. La seva mare, que era de família militar, el va abandonar quan va néixer. “Em va adoptar una família de pagesos de Sant Quintí de Mediona. Només em volien per treballar. A la Casa de la Caritat hi havia aigua i llum. Allà no hi havia res. Em vaig escapar, vaig caminar fins a Sant Sadurní, vaig agafar el primer tren que va passar i vaig tornar a la Casa de la Caritat”, explica. Va treballar en diferents oficis: “He fet de tot. I d’alguna manera sempre he estat en contacte amb la Diputació -la institució de la qual depenia la Casa de la Caritat- perquè vaig acabar fent de xofer per als polítics”.
Les visites de la mare
El pare de Joan Cabó va morir a la Guerra Civil: “Ens vam quedar sense diners. La meva mare treballava de cuinera en un hospital. S’hi passava tot el dia, hi menjava i hi dormia. No em podia cuidar i em va portar a la Casa de la Caritat”, explica. La mare, però, es preocupava per ell: “Em venia a veure una vegada al mes. Recordo molt bé el dia que em va portar un plumier. Una altra vegada em va portar una mica de menjar dins d’una capsa de sabates: ous, xoricet, galetes... Coses que mai vèiem. La monja ho va agafar i ho va repartir entre tots els nens. Em va fer molta ràbia, perquè a la meva mare li havia costat molt aconseguir tot aquest menjar”, recorda. No guarda, però, rancor. Com la majoria de testimonis que han volgut parlar.

El batlle de Dublín diu que Catalunya mereix la independència

Divendres  29.05.2015  08:18
Autor/s: ACN

El batlle de Dublín diu que Catalunya mereix la independència

'Entenem els catalans, perquè sabem què és que et tractin com a ciutadans de segona', diu Christy Burke

VilawebEl batlle de Dublín, Christy Burke, diu que Catalunya 'es mereix la independència'. 'Entenem absolutament la posició, la visió i els sentiments del poble català, perquè sabem què vol dir que es tractin com a ciutadans de segona', explica en una entrevista a l'ACN. Burke ha donat suport a les eleccions plebiscitàries del 27-S després de reunir-se amb una delegació del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat), que ha homenatjat els líders històrics irlandesos Charles Stewart Parnell i James Connolly. 'Les urnes són meravelloses, ofereixen molta informació i no tinc cap dubte que els catalans les faran servir i que la democràcia prevaldrà', pronostica. I ofereix 'l'ajut d'Irlanda'.
'No tinc cap dubte que el vostre dia també arribarà, no en tinc cap dubte', diu, confiat, el batlle de la capital irlandesa. 'Espero que el vostre país pugui tirar endavant com ho va fer Irlanda', que va fer servir precisament el recurs d'unes plebiscitàries, en les eleccions britàniques del 1918, com a via de secessió, recorda Burke. 'Estic convençut que Irlanda podrà ajudar els vostres líders a fer possible un país adequat, decent i independent, a través de l'autodeterminació', assegura. 'Teniu contactes i accés a grans negociadors d'Irlanda per impulsar el procés d'independència.' 'L'experiència' de "amics" que en saben, com el Sinn Féin o Gerry Adams pot ser molt valuosa per a Catalunya', ha insistit. Burke va pertànyer al Sinn Féin fins el 2009, però des de llavors és independent.

Burke també compara Catalunya amb Escòcia: 'Els van menystenir durant anys, però quan va esdevenir una qüestió política d'alta volada i quan els escocesos van exigir el seu dret de fer un referèndum d'independència el van aconseguir.' I afegeix: 'Els ulls i les orelles d'Europa estaven atentes, mirant com es feia.' Per això, demana a Mariano Rajoy que faci com el primer ministre britànic, David Cameron, i accepti un referèndum. 'Espero que el president i el govern espanyol l'autoritzin, que permetin el vostre dret bàsic a la llibertat i l'autodeterminació, a governar els vostres ciutadans perquè tinguin veu, el dret de viure de la seva manera, el dret d'educació, d'un habitatge adequat i el dret d'independència, que són valors actuals', ha reclamat.

Acompanyat del sindicat UGT, el Diplocat és a Dublín per a homenatjar Parnell i Connolly, amb ofrenes als seus monuments. 'La societat irlandesa entén perfectament les eleccions plebiscitàries del 27-S, perquè també va transformar unes eleccions normals i corrents, les generals del Regne Unit del 1918, en un referèndum "de facto" sobre la independència', diu el secretari general del Diplocat, Albert Royo. 'Els republicans van guanyar de manera molt clara i els nous diputats no van prendre possessió dels seus escons a Westminster sinó que van decidir de crear el parlament de la república independent d'Irlanda', recorda. Burke ha ofert una recepció a la delegació catalana a l'Ajuntament de Dublín en què han participat representants polítics, diplomàtics i del món associatiu irlandès.

Informació relacionada:
Dublín dedica una olivera de tres-cents anys a Barcelona per a commemorar el setge (11-11-2013)

Els independentistes d'ICV preparen un cop d'efecte el mes vinent

Divendres  29.05.2015  06:00
Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Els independentistes d'ICV preparen un cop d'efecte el mes vinent

S'aplegaran en una associació per a fer pressió dins el partit i a fora

Vilaweb Un grup d'independentistes d'ICV, d'EUiA i de sobiranistes vinculats a sindicats com UGT i CCOO s'organitzaran en una associació que es presentarà a mitjan mes de juny, amb l'objectiu de fer pressió perquè l'esquerra nacional sigui representada el 27-S amb una opció independentista. I això requeriria que ICV s'acabés adherint al full de ruta o que sorgís una candidatura que aplegués els sobiranistes que el 24-M no van votar CiU, ERC ni la CUP. N'hem parlat amb un dels impulsors de l'associació, Antoni Morral, ex-batlle de Cerdanyola de Vallès per ICV.
—Els resultats del 24-M, com afecten el procés d'independència?
—Els resultats posen de manifest que som en un moment de canvis de fons. Vivim un moment de transició política important i, globalment, penso que els resultats són positius. El sobiranisme s'ha expressat d'una manera important: la suma dels partits que tenen clara la qüestió de la llibertat nacional han tingut molt bons resultats a Catalunya. Hi ha nous interlocutors al país i això refresca la política.

—Dins l'independentisme hi ha gent nerviosa per la victòria d'Ada Colau a Barcelona.
—S'encenen llums d'alerta. Aquestes eleccions ens indiquen també que cal combatre de manera seriosa l'ambigüitat política respecte del procés cap a la constitució de la república catalana.

—Ada Colau representa l'ambigüitat amb el procés?
—Ada Colau s'ha manifestat clarament, i el 9-N va votar 'sí-sí'. Per tant, dins dels espais de l'esquerra nacional que ha guanyat a Barcelona hi ha gent sobiranista i favorable a la constitució de la república catalana i de la independència, i hi ha gent que encara beu de tesis més federalistes. I nosaltres creiem que en el moment que som convé començar a fer pedagogia i proposar arguments polítics perquè hi hagi més claredat en aquesta qüestió.

—Quan parleu de 'nosaltres' a qui us referiu?
—Jo parlo com a militant d'ICV. Però som un col·lectiu de persones independentistes i que creiem que les eleccions del 27-S han de ser en clau plebiscitària i que ha de ser el començament del procés cap a la república catalana; que hem de passar de la declaració de sobirania del 23 de gener del 2013 a l'exercici d'aquesta sobirania per a construir el nostre futur i posar les bases del nostre propi estat. I parlo com a persona d'ICV que pensa això, i que per tant viu molt de prop les tesis de l'ambigüitat.

—De l'ambigüitat de la direcció d'ICV?
—Sí. I en aquests moments hi ha tota una gent d'Iniciativa i d'EUiA i gent que ja és fora, ex-militants, gent compromesa amb sindicats de classe, d'UGT i de CCOO, que pensem que ara Catalunya té una oportunitat històrica d'exercir el dret d'autodeterminació i de caminar cap a la constitució d'un nou estat. I ens volem organitzar en una associació. No en un partit polític, que ja n'hi ha molts. Perquè ens sembla que la nostra veu ha de ser present en el procés. Podem ser molt útils.

—Com?
—Si mires els resultats del 9-N, de 2,3 milions de participants el sí-sí va tenir 1,8 milions de vots. Si sumem els vots de les eleccions municipals de diumenge per part de CiU, ERC i la CUP hi ha 1,4 milions de vots. Per tant, hi ha quatre-cents mil vots d'un espai que nosaltres pensem que és de l'esquerra que no és pròpiament dita independentista. I aquest espai ha de ser present en aquest procés. A més, hi ha els dos-cents mil vots del sí-no del 9-N que són de ciutadans del país que van fer un vot de rebel·lia desafiant l'estat i el Tribunal Constitucional però que cal treballar perquè s'acabin sumant al sí-sí. Nosaltres coneixem molt bé aquesta gent, perquè són companys de militància en molts espais socials i polítics. Volem fer una tasca pedagògica d'arguments polítics en tot aquest espai.

—Us constituireu en associació, però marxareu d'ICV?
—Això ho deixem a l'elecció de cadascú. Jo penso que podem ser útils encara treballant dins el partit, defensant aquestes tesis.

—Aquest és el vostre cas.
—Sí. Però hi ha gent que ja ha marxat del partit tot i que té relacions i influència i que estan disposats a sumar per posar-se en aquest espai sociològic i sumar-lo al procés.

—D'aquests que se n'han anat, el més conegut és en Raül Romeva. Ell formarà part d'aquesta associació?
—Hi estem en contacte. Som amics i companys, però la pregunta serà millor que la respongui ell mateix.

—Sereu una associació, però amb la idea d'esdevenir partit més endavant?
—D'entrada no hi ha la intenció de constituir-nos en partit.

—Al PSC hi havia hagut algun moviment discrepant semblant que ha acabat desembocant en la formació d'un partit, com Moviment d'Esquerres.
—Hem de veure com es configuren les estratègies electorals amb vista al 27-S i quines candidatures hi ha. Alguns de nosaltres ens podem trobar per primera vegada a la història que per ser útils al país hàgim de votar una formació política que no és la nostra.

—Com veuríeu una Catalunya en Comú que hi afegís la CUP, com demanava Teresa Forcades?
—No ho sé. Si aquesta fórmula proposés clarament que el 27-S ha de ser per exercir la sobirania i que hi hagi el compromís de començar el procés de constitució de la república catalana, per què no? Però tinc dubtes que això acabés essent així. I per això ens constituïm en associació, per pressionar sectors socials, perquè aquestes eleccions s'assemblin al màxim a unes eleccions plebiscitàries.

—En què voleu que es concreti aquesta pressió? Com s'hauria de traduir?
—Hi ha d'haver claredat amb la qüestió nacional, no únicament en la social. La ruptura nacional vindrà de les esquerres o no vindrà, i aquí és on hi ha la necessitat d'aquest espai de trobada de relació entre sectors socials de l'esquerra que no tenen clara la qüestió nacional. Hi ha un espai molt clar a treballar. Si aquesta hipotètica candidatura no proposés amb claredat això tindríem un problema. Què faríem? Ja en parlaríem. Però hauríem de cercar unes altres maneres de sumar perquè el 27-S hi hagi una majoria clara per a començar un procés constituent d'un nou estat.

—Però sembla que ICV ha trobat la fórmula de l'èxit aliant-se amb Podem, amb experiències com Barcelona en Comú. Quina esperança teniu que la direcció faci un canvi de posició cap a l'independentisme si ha trobat aquest encaix quan fa un temps semblava descol·locada en el debat nacional?
—No és fàcil. Per això fem aquest pas, per a forçar internament tant com puguem. A la convenció nacional érem un 30% de gent que defensava de començar l'exercici de la sobirania per a la república catalana. Déu n'hi do, un 30%. Però estem convençuts que l'electorat d'ICV supera aquest 30% de carrer. Aquí hi ha un espai a rescatar i a sumar al procés.

—Si es fes una consulta a tota la militància sobre quina posició voldria que tingués ICV sobre la independència, què penseu que sortiria?
—Si hi hagués una consulta ara sobre si estem disposats a exercir amb el nostre vot la sobirania per iniciar un procés constituent cap a la independència hi hauria un percentatge que superaria el 30% de la convenció, i de molt.

—Teniu un punt de contacte amb Moviment d'Esquerres?
—Sí, perquè hi ha gent que s'ha trobat amb la mateixa situació que nosaltres. Hem compartit també molta trajectòria política, amb gent amb qui hem treballat des de la transició, als ajuntaments, als moviments sindicals, hem creat espais de participació democràtica als nostres municipis. I bevem d'una cultura de l'esquerra nacional.

—Ells van acabar convergint amb ERC. Us pot passar igual a vosaltres?
—Pot passar. Entraria dins les hipòtesis possibles. Amb ERC, o amb la CUP… Pot passar. Però ens sembla que abans que passi hi ha una feina a fer. I això intentarem.

—Sereu una associació. I no una escissió?
—No. Bé, si no és que amb aquesta decisió ens expulsen.

—N'heu parlat amb la direcció, d'aquesta iniciativa?
—No. Però sé que els ha arribat. En tenen coneixement, però no hi ha hagut cap contacte formal.

—Quanta gent sou?
—Som un grup promotor de tres... Treballem en un manifest amb les propostes per a fer una aportació singular al full de ruta. En farem la presentació a mitjan mes de juny. I volem fer una crida a la gent d'aquests espais per a obrir el debat en taules unitàries, als sindicats, a moviments veïnals… Volem desemmascarar l'ambigüitat. El discurs de radicalitat de Podem pot ser un foc d'encenalls, i un risc. La revolta realment efectiva és la revolta nacional, que obligarà els espanyols a reformar el seu estat i a nosaltres a fer camí en un estat nou, que ha de ser una tasca il·lusionadora.

—I què pot passar aquests quatre mesos vinents?
—Ja ho veurem. Anirem prenent posició en cada moment. Si a les eleccions del 27-S se'ns fa difícil de votar les nostres formacions, perquè continuen situats en l'ambigüitat, haurem de prendre una decisió, que per a mi serà dolorosa, perquè en sóc fundador. Batallaré fins al final perquè això no passi. Jo m'hauré mantingut coherent i fidel fins al final.

dijous, 28 de maig del 2015

Catalunya és diferent per a Podem: Iglesias no descarta presentar-se el 27-S amb una altra marca

Catalunya és diferent per a Podem: Iglesias no descarta presentar-se el 27-S amb una altra marca

El líder del partit creu que cal potenciar un "espai de confluència en un sistema polític tan complex i ple de matisos com el català"


Catalunya és diferent per a Podem. Si fins ara s'havien negat en rodó a crear espais de confluència per presentar-se a les autonòmiques sota unes sigles que no fossin les seves, ara el secretari general del partit, Pablo Iglesias, no descarta que a Catalunya es treballi per presentar-se el 27-S sota unes altres sigles. En la primera roda de premsa d'Iglesias des del 24-M, el líder del partit ha subscrit les paraules de la la secretària general de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, i ha considerat que cal potenciar un "espai de confluència en un ecosistema polític català molt complex i ple de matisos com el català".
Preguntat si veuria bé que aquest espai sumessin forces clarament independentistes, ha dit que el "canvi polític estarà en la defensa dels drets socials", i qui aposti en aquest camí, té lloc en aquest procés de confluència. De totes maneres, Iglesias ha decidit delegar tot el pes d'aquesta decisió a Ubasart, amb la consigna que "Podem ha de tenir un paper protagonista".
El discurs d'Iglesias ha estat bastant ambigu en aquest aspecte, intentant tirar pilotes fora per no haver de mullar-se. Els resultats d'Ada Colau a Barcelona i de Manuela Carmena a Madrid han posat de manifest que les apostes municipalistes de confluència treuen més vots que no pas Podem, amb les seves sigles, a les comunitats autònomes. Podem s'anota aquest punt i també obre la porta a un procés de confluència més ampli de cares a les generals, tot i que, de moment, sense renunciar a les seves sigles. "Entenc que el paper de Podem a nivell estatal i a nivell català serà un paper protagonista -ha puntualitzat-. De la manera que es concreti dependrà de la direcció política de cada lloc".
Contingut relacionat

Sor Lucía Caram carrega contra Duran

QUINA RAÒ QUE TE...!!!

28/05/2015

Sor Lucía Caram carrega contra Duran

La monja dominica convida el líder d'Unió a retirar-se "perquè hi hagi unió i democràcia real"

Nerea Rodríguez
El Singular
La monja dominica Sor Lucía Caram ha carregat avui contra el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida. Ho ha fet després que Duran hagi acusat el sector independentista del seu partit de “poc lleial”. En una piulada al seu Twitter, Caram ha afirmat: “Hi ha alguns que ‘Duran’ massa als càrrecs i és bo saber retirar-se a tempsperquè hi hagi unió i democràcia real”.

Hay algunos que "Duran" demasiado en los cargos y es bueno saber retirarse a tiempo para que haya unión y democracia real

Podem i l'entrisme: una altra manera de matar per Vicent Partal

OPINIÒ

Vicent Partal

28.05.2015

Podem i l'entrisme: una altra manera de matar

Vilaweb
Algunes de les múltiples branques del trotsquisme han preconitzat durant dècades l'anomenat 'entrisme'. Es tractava que els militants de les organitzacions trotsquistes entrassen en els partits socialdemòcrates o comunistes oficials, amb l'esperança de canviar-los des de dins. Era una manera d'actuar amb lògica: des d'un partit petit es pot fer poca cosa; en canvi, si pots canviar un partit gran l'efecte de la teua estratègia es multiplica exponencialment.

(Per cert, i ho dic únicament a tall d'anècdota: un dels màxims impulsors de l'entrisme —per a ser exactes, d'una variant de l'entrisme— va ser el grec Michalis N. Raptis, conegut amb el pseudònim de Michel Pablo. I per això de vegades l'entrisme s'identifica internacionalment, entre els politòlegs, amb el nom de 'pablisme'. 'Del Pablisme a Pablo' seria, doncs, el títol alternatiu d'aquest editorial.)

Salvada l'anècdota del nom, val a dir que els líders de Podem, i això ja no és tan anecdòtic, tenen l'origen remot en el trotsquisme, car va ser amb l'impuls de gent de la Lliga Comunista Revolucionària que va nàixer l'Espai Alternatiu primer i l'Esquerra Anticapitalista després. I sembla que no l'han oblidat pas, l'entrisme. Al País Valencià ahir va esclatar el debat sobre si Podem voldrà utilitzar Compromís de marca blanca, i al Principat això seria Catalunya en Comú. En l'un cas i en l'altre, Compromís i ICV-EUiA s'arriscarien a perdre el caràcter nacional en canvi d'unir-se a una presumpta, i ben poc explicada, revolució espanyola. Que ja no se sap ni tan sols si és revolucionària.

Desmuntar dues coalicions nacionals per transformar-les en instruments d'un partit espanyol. Vet ací el perill i la maniobra. No sé què en pensaria Michel Pablo, que va defensar amb fermesa processos independentistes, però a l'altre Pablo, l'Iglesias, el faria prou feliç, que entre més objectius en té un de ben fixat —diria que dels més ben fixats, per la manera com parla—: mantenir unida això que encara ara és Espanya.

El franquisme que no marxa

El franquisme que no marxa

/ 27.05.2015 - NUVOL
Lluc Salellas i Vilar acaba de publicar El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar), un assaig que ressegueix els vestigis irreductibles del franquisme que encara tenim enquistats. Al seu estudi Salellas fa aflorar noms i cognoms dels responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la democràcia. David Bassa n’ha escrit el pròleg, que reproduïm aquí. 
Franco llegeix La Vanguardia
Franco llegeix La Vanguardia

Ofegats pel franquisme

No en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera franquista. L’esmorzem, la dinem, la sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem. Ho fem tant i des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la. Ens hem avesat a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps que mai no marxarà, et suggestiones per no notar-lo. És una reacció instintiva i natural. El problema és que el franquisme no hauria de ser un mal congènit i inevitable. Però l’hem assumit com a tal, l’hem obviat i fins i tot es pot dir que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens vénen tots els problemes polítics.
Quan algú de fora t’interroga pel cas català, pel procés, sempre acabes anant a parar al mur espanyol. I el mur espanyol, l’immobilisme i la sordesa de Castella, es pot explicar de moltes maneres, però totes acaben sortint d’un mateix punt: la no-ruptura amb el franquisme. Quan expliques a un estranger que encara avui hi ha una Fundación Nacional Francisco Franco subvencionada amb diners públics, que encara avui hi ha avingudes, places, estàtues i monuments dedicats al dictador feixista, que encara avui hi ha el Valle de los Caídos, que encara avui hi ha desenes de milers de republicans enterrats a les cunetes, que encara avui no s’ha passat comptes amb l’execució del president Companys, que encara avui els falangistes es poden manifestar lliurement, que encara avui el partit que governa l’Estat es nega a condemnar el franquisme, que encara avui hi ha ministres del règim franquista protegits pel govern de l’Estat, que encara avui hi ha dirigents de les joventuts del Partit Popular que es fan fotos fent la salutació feixista… Quan expliques tot això, l’estranger, amb uns ulls com unes taronges, ho entén tot. Bé, tot no. Entén el mur, l’immobilisme i la sordesa. Però aleshores ve la pregunta, que sempre és la mateixa: «Però com pot ser que es permeti tot això?». El grau d’incomprensió i incredulitat acostuma a aclaparar l’interlocutor, que comença a mirar-te com si fossis un extraterrestre. I si aquest estranger és alemany, la incomprensió és un trasbalsadament tan bèstia que, aleshores sí, has de fer un sobreesforç per intentar explicar com s’ha arribat fins aquí. I això ja no és tan fàcil.
No és gens fàcil perquè no hi ha referents on agafar-se per poder-ho contextualitzar. La supervivència del franquisme ha sigut i és tan profunda, tan estesa, tan transversal, que no es pot fer una explicació ràpida de l’error que ha permès el despropòsit que ens ofega. Els errors han sigut molts i encara són constants. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils sempre que hem vist un error, l’hem denunciat. Així ho vam fer quan va morir Fraga i la gran majoria de mitjans van fugir d’estudi en comptes de dir que havia sigut un feixista de pedra picada. Així ho vam fer quan va morir Juan Antonio Samaranch i la gran majoria de mitjans van tornar a dimitir la seva feina i li van amagar el fosc i tèrbol passat feixista. Així ho vam fer quan el govern espanyol va condecorar Carlos Sentís, un periodista que havia fet d’espia per al règim franquista. I així ho hem fet sempre que la nostra professió ha sigut coaccionada, amenaçada o fins i tot violentada per grups de la ultradreta feixista.
El general Francisco Franco amb el braç alçat
El general Francisco Franco amb el braç alçat
I, encara que malauradament això passi massa sovint, des del Grup Barnils mai no hem volgut ni voldrem acostumar-nos a l’ofec franquista. Ben al contrari, fem mans i mànigues per anar trencant els tabús i els silencis. Però queda molt camí a fer, perquè el franquisme encara ens governa, encara controla bona part dels fils del titellaire. Alguns d’aquests fils s’estan començant a veure amb tota la seva nuesa, però encara hi ha molts fils ocults, fils que belluguen i maneguen des de la més absoluta invisibilitat. I no només això, sinó que ho fan amb l’absolut convenciment que és així com ha de ser, tal com va reconèixer públicament el 1988 l’aleshores president del govern espanyol, Felipe González, quan va afirmar públicament, davant les càmeres, que «l’Estat es defensa des dels parlaments, però també des de les clavegueres». Ras i curt! Podria semblar una obvietat, perquè tots els estats tenen clavegueres, però el problema de l’Estat espanyol és que si a plena llum del dia el franquisme ens ofega, en la foscor del clavegueram el franquisme és granític.
Les proves de la connivència política, judicial, policial i militar amb el feixisme arriben a extrems increïbles com el de l’absolució —l’any passat!— de tots els detinguts en l’anomenada operació Panzer. Eren una vintena de neonazis, a qui s’havia trobat un arsenal, documentació feixista a cabassos i proves per acusar-los de desenes de delictes violents. Però, ai las, la Guàrdia Civil va destruir totes les armes just abans del judici. I ho va fer amb el permís dels tribunals, que a l’hora de jutjar-los van concloure que no hi havia proves. Aquestes són les coses que passen quan un estat decideix no fer net amb el feixisme estructural forjat durant quaranta anys de dictadura. Passen i no hi ha cap dimissió, cap destitució, cap daltabaix. Res. Que entre els detinguts hi hagués dos militars no vol dir res. Que entre els detinguts hi hagués l’assassí confés del maulet Guillem Agulló no vol dir res. Tot s’hi val.
Per això, la pregunta continua sent la mateixa: «Per què?». I aquest és, precisament, l’objectiu d’aquest llibre: respondre la pregunta. Perquè el despropòsit de l’operació Panzer només és una petita fuita de les clavegueres, però com deia el periodista Xavier Vinader, «encara hi ha moltes tapes de les clavegueres de l’Estat espanyol que no s’han destapat». Hi ha tapes pertot arreu. Hi passem per sobre sense fixar-nos-hi, però hi són. Com els fils dels titellaires franquistes, que no es veuen, però es belluguen entre nosaltres emparats per la foscor pactada per les grans famílies del règim, que sempre hi són sense ser-hi: surten a la premsa rosa i econòmica, però no ho fan mai com el que són —franquistes—, sinó com el que volen aparentar ser. Això sempre ha sigut així, fins ara, fins aquest llibre.
Francisco Franco
Francisco Franco
A El franquisme que no marxa, Lluc Salellas posa llum allà on fins ara hi havia hagut foscor. Hi surten els noms i els cognoms dels prohoms i de les grans famílies franquistes que encara maneguen els fils. Molts noms. Moltes xifres, moltes cronologies, molta informació que, tota ben estudiada, analitzada i endreçada, fa un retrat lluminós del perquè hem arribat fins aquí. A partir d’ara, doncs, cada cop que algun estranger ens pregunti «per què?», només caldrà que li fem llegir aquest llibre. Una gran feina periodística de Lluc Salellas, que ha aconseguit obrir moltes tapes i despullar molts fils, fent realitat aquella sentència de Xavier Vinader, que deia que «un bolígraf pot ser tan poderós com una arma». Malauradament, hi ha molts periodistes a qui fa por disparar amb el bolígraf, però Lluc Salellas és dels que no s’arronsen, i aquest cop no només ha disparat sinó que ho ha fet ben carregat de munició.

Subscriu-te a Núvol

ICV s'emprenya amb el programa Punt.cat d'Ariadna Oltra

28/05/2015
TV3

ICV s'emprenya amb el programa Punt.cat d'Ariadna Oltra

Ariadna Oltra
 El punt.cat, al centre de la polèmica - QS/ElSingular

La formació es queixa que  no la conviden al programa sobre el procés i acusen Mas "d'utilitzar la televisió pública"

 Q.S. (Parlament)
El Singular
"Estem molt emprenyats". Així definia un portaveu d'ICV aquest matí a ElSingular.cat l'estat de la formació després que TV3 consideri que els ecosocialistes no es computen dins el front sobiranista. La polèmica va esclatar quan ahir es va difondre el debat que s'emetria al programa Punt.cat que dirigeix Ariadna Oltra titulat "Com enfoca el sobiranisme el 27-S?". Els ecosococialistes van posar el crit al cel quan van veure que no hi estaven convidats i sí hi debatrien representants de l'ANC, Òmnium, CiU, ERC i CUP.

Segons fonts del partit, un representant d'ICV es va posar en contacte amb el programa per mostrar la seva "perplexitat" en veure que la televisió pública no qualifica els ecosocialistes de sobiranistes. La direcció del programa no va fer cap canvi i va al·legar que "tenia criteris periodístics" per mantenir els debatents tal i com s'havien programat.

ICV però adverteix que no es quedarà de braços plegats i portarà la polèmica a la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que se celebra demà al Parlament. Per altra banda, ICV apunta Artur Mas com a responsable de la decisió. "El nerviosisme de Mas per la victòria d'Ada Colau s'evidencia amb la utilització que en fa de la televisió pública", ha assenyalat un portaveu de la formació.

dimecres, 27 de maig del 2015

Teresa Forcades vol ser l’Ada Colau de Catalunya

... I SI EREM POCS...!!!
27/05/2015
Plebiscitàries

Teresa Forcades vol ser l’Ada Colau de Catalunya

La monja benedictina vol ser la candidata d’una gran coalició pel 27-S que inclogui tots els partits de Barcelona en Comú i la CUP

Nerea Rodríguez
El Singular
La monja benedictina Teresa Forcades vol ser l’Ada Colau de Catalunya. Segons ha avançat aquest matí Rac1, Forcades voldria ser la candidata de la coalició formada per Barcelona en Comú (que inclou Podemos, ICV-EUiA i Procés Constituent) i la CUP a les eleccions del proper 27 de setembre. Aquesta nova coalició es podria dir ‘Capgirem Catalunya en Comú’, segons ha proposta la mateixa Forcades.

A més, la monja benedictina i metge posa la mà al foc que si la proposta tira endavant serà la candidatura que guanyarà les eleccions del 27-S. Forcades voldria sumar també ERC: "O comptem amb ERC o això es fa difícil de pensar", ja que la seva aposta és "una confluència de partits on realment hi fossin tots".

Tot i això, aquesta és només la seva proposta, que el Procés Constituent ha de validar el proper 14 de juny, i seria després quan començarien les converses amb les altres formacions polítiques.
Teresa Forcades
La metgessa i monja benedictina Teresa Forcades

CiU va guanyar al barri on viu Colau

...I ARA LA COLAU...???
7/05/2015
Municipals

CiU va guanyar al barri on viu Colau

Ada Colau a Sarrà
Ada Colau a Sarrià

Trias va aconseguir un 28,4% dels vots al Camp d'en Grassot i Gràcia Nova, mentre que 'Barcelona en Comú' va arribar al 21,8%

Nerea Rodríguez
El Singular
Ningú es profeta a la seva terra. I precisament això és el que li va passar a les eleccions municipals del passat diumenge a Ada Colau. CiU va guanyar al barri on viu la líder de 'Barcelona en Comú' i futura alcaldessa de la capital catalana: la candidatura encapçalada per Xavier Trias va obtenir 5.002 vots (el 28,4% del total) al Camp d'en Grassot i Gràcia Nova -al districte de Gràcia-, mentre que la coalició de Colau va ser el segon partit més votat, amb 3.833 vots (el 21,8% del total).

Lluny d'aquests resultats estaven les altres forces polítiques: ERC (14,6%), CUP (10,4%), PSC (6,5%) i PPC (6,2%). Colau va guanyar a sis dels deu districtes de Barcelona -Ciutat Vella, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i Sants Montjuïc-; però no va guanyar ni al seu districte (Gràcia) ni al seu barri.

Al districte de Gràcia, Trias també va superar Colau: el candidat de CiU va aconseguir 15.310 vots (el 26,64%), mentre que la candidata de 'Barcelona en Comú' va arribar als 13.730 vots (23,89%).

diumenge, 24 de maig del 2015

La vinyeta de Ferreres que ha irritat l'unionisme

Diumenge  24.05.2015  12:54

La vinyeta de Ferreres que ha irritat l'unionisme 

El Periódico publicava ahir un acudit en què sortien els líders de Ciutadans i militants ultres

Vilaweb
La vinyeta de Ferreres publicada ahir a El Periódico ha irritat força l'unionisme. A l'acudit es veia la seu de Ciutadans amb Albert Rivera i Jordi Cañas i tot d'homes amb estètica saludant-los amb la mà alçada. 'Aquest partit és liberal de centre i no nacionalista, no entenc què hi veniu a fer, aquí', diu Rivera. I un dels ultres respon: 'Sí, sí, de centre. Au, va, camarada, que aquí ens coneixem tots.' La reacció d'alguns dirigents unionistes a la xarxa no va trigar pas gaire a arribar.
'Fàstic i vergonya', deia Jordi Cañas a Twitter, i afegia que El Periódico s'havia convertit 'en un vulgar imitador del Der Stürmer'. I, encara: 'Sembradors d'odi. Lacais del Règim. Estómacs agraïts. Claca. Remugants del pessebre nacionalista. Escolteu: tic, tac, tic, tac'.
El director del Periódico, Enric Hernàndez, va defensar el dibuix i es va adreçar als qui el criticaven: 'Demaneu censura? Autocensura? Que poc que ha durat allò de "je suis Charlie Hebdo''.'
Un altre dirigent de Ciutadans, Juan Carlos Girauta, li responia també irritat: 'Quan siguis capaç de publicar un acudit com aquest amb Artur Mas en comptes d'Albert, parlem-ne.' I publicava un altre piulet contra la vinyeta: 'El Periódico aprofita la jornada de reflexió per titllar Ciutadans de feixistes.'
No va ser l'únic que va adreçar-se a Enric Hernàndez. Josep Ramon Bosch, de Societat Civil Catalana, li deia: 'Molt lleig i amb molt poca decència. Felicitats, us heu guanyat la subvenció dels qui manen a l'oasi podrit.'