Dissabte, 27 de febrer del 2016 - 13:25 CET
La triangulació ha sigut de sempre una arma política llancívola.
Agafeu un element o un partit que en l'imaginari col·lectiu tingui
connotacions negatives i si algú emet el mateix vot que ells es
converteix, automàticament, en igual de nociu. El pacte PSOE-C's ha provocat una onada de triangulacions. La primera, amb Podem, per part del PSOE, que el va acusar de posar-se de costat del PP. Aquest dissabte, Albert Rivera
ha fet el mateix dirigint-se als populars. El subjecte nociu és,
òbviament, l'independentisme català, no en va pretén "trencar Espanya".
El líder de Ciutadans ha criticat que el president en funcions que
s'alineï en el bloqueig al nou Govern amb la força morada i els
secessionistes.
"Aquest
seria" ha desenvolupat Rivera, "un Executiu constitucionalista, que
aposta per la unió dels espanyols, amb un model econòmic basat en la
prosperitat i sense apujar els impostos i clarament dirigit a treballar
amb Europa". És a dir, l'abecé de la doctrina dels populars. Per aquest
motiu, Rivera ha demanat a Mariano Rajoy que deixi d'amagar-se i salti a l'arena a "treballar per Espanya".
També ha recordat les paraules de l'expresident del Govern Felipe González, que
exigia que ningú obstaculitzés la formació d'un Executiu. "Hi ha qui
creu que els espanyols s'han equivocat i s'ha de tornar a passar per les
urnes, i els que s'equivoquen són els que no han entès el que els
espanyols han dit a les urnes", ha sentenciat.
Després de lamentar que Rajoy s'hagi negat a reunir-se amb ell, ha recordat el pes que tenen els populars en
les dues cambres legislatives espanyoles. "Sense ells no és possible la
reforma constitucional", tenint en compte la majoria absoluta de què
disfruta el PP. I a l'hora de centrar esforços a aconseguir que o bé el
PP o bé Podem permetin, amb la seva abstenció, la investidura de Pedro Sánchez,
Rivera ho té clar. No solament pel seu pes al Congrés i el Senat, sinó
perquè, per exemple, "el PP està en el pacte contra el terrorisme i el
gihadisme, i Podem, no". "És normal", ha seguit, "que en els grans
pactes d'Estat i en les grans decisions el partit de dretes, el de
centre (s'entén que Ciutadans) i el d'esquerra (el PSOE) arribin a
acords.
ESPANYA, EN UN MAL PAS
Tota la peripècia
negociadora que s'ha viscut als passadissos del Congrés les últimes
setmanes ha portat Rivera a creure que el seu partit és l'únic que
"intenta treure Espanya del mal pas" i ha exigit als dos partits
majoritaris que aparquin les seves diferències. "Com molts espanyols, no
entenc que el PP i el PSOE es neguin la mà i la salutació".
Preguntat per les paraules de la diputada socialista Carme Chacón
sobre que un eventual 'no' a Catalunya en un no menys eventual
referèndum de la fins i tot per definir reforma constitucional obriria
les portes a una nova consulta, aquesta vegada d'autodeterminació,
Rivera ha negat la major. "La reforma constitucional no es votarà per
territoris, sinó que la votaran tots els espanyols. Si segreguem per
comunitats, ciutats i pobles, segur que pot donar peu a titulars
sucosos", ha sentenciat.
"No podem permetre
lliçons dels que tenen molts casos de corrupció a les seves files",
sosté la vicesecretària del PP en un acte a Fuerteventura
EL PERIÓDICO / BARCELONA
Divendres, 26 de febrer del 2016 - 18:40 CET
Andrea Levy, vicesecretària d'estudis i programes del PP i diputada al Parlament pel grup popular, s'ha expressat aquest divendres amb total contundència respecte del debat sobiranista. "Catalunya no serà independent mai, mai", ha sentenciat durant una visita a Fuerteventura.
La dirigent del PPC, en atenció als mitjans de comunicació i en actes
amb militants del partit, ha volgut subratllar que el seu partit
"apostarà per la unitat d'Espanya des del Govern i des de l'oposició".
En una entrevista a Onda Fuerteventura, Levy també ha llançat un dard al conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, que al seu perfil de Twittter es qualifica de "Minister of Foreign Affairs, Institutional Relations & Transparency, Catalan Government",
i ha dit que "un no pot voler ser allò que no és. No poden anar pel món
dient que són ministres de Catalunya". També ha denunciat que des del
Govern de la Generalitat s'estiguin "destinant fons per a la creació
d'estructures d'Estat".
LA CORRUPCIÓ
Preguntada pels escàndols que esquitxen el seu partit, Levy ha sigut molt directa contra altres partits. "No podem permetre lliçons dels que tenen molts casos de corrupció a
les seves files", ha subratllat. També ha aprofitat per atacar els
socialistes i acusar-los de fer "política des del sectarisme, com el que
va fer aquesta setmana el PSOE a Pontevedradeclarant persona no grata Mariano Rajoy".
Rajoy autoritza Extremadura, la Rioja, Castella i Lleó, Múrcia i Madrid a endeutar-se
Totes van incomplir l'objectiu d'estabilitat pressupostària
La presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes.
|
Europa Press
per
E.P.26 de Febrer 2016 a les 22.20 h
El Consell de Ministres espanyol ha autoritzat a les comunitats
autònomes d'Extremadura, la Rioja, Castella i Lleó, Múrcia i Madrid a
formalitzar sengles operacions de deute, que havien de tenir el
vistiplau de l'executiu en tractar-se de governs que no van complir els
objectius d'estabilitat, deute públic o regla de despesa. Totes aquestes comunitats van incomplir l'objectiu d'estabilitat pressupostària. A més, la Rioja i Castella i Lleó van incomplir l'objectiu de deute, i Extremadura i Madrid, la regla de despesa.
La Comunitat Autònoma d'Extremadura
ha estat autoritzada a endeutar-se a curt termini per un import màxim
de 399,1 milions, per tal de cobrir necessitats transitòries de
tresoreria. La Rioja, al seu torn, podrà endeutar-se a curt termini per
un import màxim de 150 milions d'euros, per tal de cobrir necessitats
transitòries de tresoreria.
La Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia
ha estat autoritzada a formalitzar operacions de deute a curt termini
per un import màxim de 344 milions, per refinançar pòlisses de crèdit i
préstecs amb venciment a curt termini, així com cobrir les seves
necessitats transitòries de tresoreria. De la mateixa manera, ha estat
autoritzada per formalitzar operacions de deute a llarg termini per un
import màxim de 225 milions d'euros, per amortitzar anticipadament
operacions de deute a llarg termini i reduir els costos financers, i
allargar la vida mitjana de la cartera de deute.
Quant a Madrid,
podrà formalitzar operacions de deute a curt termini per un import
màxim de 1.321,7 milions, per finançar desfasaments transitoris de
tresoreria i venciments d'operacions de deute a curt termini d'ens
públics dependents. A més, ha estat autoritzada a formalitzar operacions
a llarg termini per un import màxim de 615,2 milions destinats a
finançar amortitzacions anticipades de préstecs i per atendre els
venciments de deute a llarg termini de 2016 de l'Agència d'Habitatge
Social de la Comunitat de Madrid.
La Comunitat Autònoma de Castella i Lleó
ha estat autoritzada a formalitzar operacions de deute per un import
màxim de 1.866,5 milions. D'aquest import, 1.714,9 milions seran per
finançar desfasaments transitoris de tresoreria, les amortitzacions de
l'exercici i la devolució de l'anualitat de les liquidacions negatives
del sistema de finançament de 2008 i 2009.
Aquestes autoritzacions només es poden emparar operacions formalitzades fins el 31 de desembre de 2016.
Totes les operacions que formalitzin les comunitats autònomes queden
supeditades al compliment dels objectius de deute públic fixats per a
l'any 2016 i han de respectar el principi de prudència financera.
La Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSI-F)
s'ha compromès a "vetllar" perquè la sentència del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya (TSJC) que posa en dubte l'obligatorietat d'usar
català en l'atenció al públic es compleixi "fins a l'últim racó" de l'administració, i protegirà els funcionaris de qualsevol tipus de discriminació o pressió.
En una nota de premsa,
el sindicat aplaudeix la decisió judicial i es compromet a estar
vigilant per garantir el seu compliment i evitar que cap empleat públic
que prefereixi utilitzar el castellà pateixi represàlies per part de
l'administració. "Els empleats públics, en l'exercici de la seva tasca,
han de donar el millor servei possible als ciutadans i, en conseqüència,
s'han d'adreçar a ells en l'idioma que triïn", destaca el president
CSI-F Barcelona, Joan Escanilla, que recorda a més que el dret a triar entre llengües oficials i a no patir discriminació lingüística està protegit per la Constitució.
La Generalitat estrena una aplicació amb tota la informació turística de Catalunya
És compatible amb iOS i Android i disponible en sis idiomes ·
Conté més de 13.000 referències d'establiments, 6.000 fotografies i 40
vídeo
El conseller d'Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, durant la presentació de l'aplicació al MWC.
Els
turistes que visitin Catalunya d’ara endavant podran disposar de tota
la base de dades de la Generalitat relacionada amb l’oferta turística
del país. Serà gràcies a ‘Visit Catalonia’, una aplicació que ahir va
presentar el conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, al
Mobile World Congress (MWC). Baiget va destacar que amb aquesta novetat
es vol millorar i fer més fàcil l’estada de la gent que visita
Catalunya.
L’aplicació, disponible en sis idiomes i compatible amb Android
i iOS, posa a disposició de tothom qui se la descarregui més de 13.000
referències d’establiments turístics, 6.000 fotografies i 40 vídeos que
s’aniran ampliant ben aviat.
D’aquí al maig, els desenvolupadors de l’aplicació volen
incorporar-hi una comunitat de viatgers, perquè els turistes puguin
compartir les seves opinions i valoracions i fer-la més dinàmica.
Eurodiputats estrangers troben estranya i contraproduent la suspensió de la conselleria d’Exteriors
'És només un canvi de nom, no un canvi legal', lamenta
l’ex-ministre lituà i eurodiputat del popular Algirdas Saudargas
La
suspensió de la conselleria d’Exteriors és ‘contraproduent’, segons
alguns dels observadors internacionals del procés. ‘És només un canvi de
nom, no un canvi legal’, lamenta qui fou el primer responsable
d’Exteriors de Lituània després de la independència, Algirdas Saudargas,
eurodiputat pel Partit Popular Europeu. El president del Partit
Nacional Escocès i eurodiputat, Ian Hudghton, considera que ells tenen
‘sort’ perquè Londres no els ha tractat ‘com Madrid intenta tractar
Catalunya’, mentre que el flamenc Mark Demesmaeker veu un ‘fort
contrast’ entre l’actitud de Bèlgica i la de Madrid en matèria
d’exteriors. Algirdas Saudargas. Foto: Laura Pous (ACN)
L’ex-ministre d’Afers Estrangers de Lituània admet que el càrrec de
conseller d’Exteriors té ‘un significat emocional molt gran’ tant per
Catalunya com per Espanya, però reitera que cal resoldre la situació ‘de
manera pacífica i negociada’, i no als tribunals. ‘No puc ni tinc la
capacitat de comentar sobre la situació legal, del que diu la
constitució espanyola, no en sóc un expert però puc comentar sobre el
punt de vista polític’, assegura Saudargas a l’ACN. Segons ell, ‘la
política està basada més en l’emoció que en les estructures legals’, i
el nom de conseller, que en anglès es tradueix com a ministre, ha
despertat reaccions. ‘Un ministre d’Exteriors és només un canvi de nom,
no un canvi legal, però té un significat emocional molt gran per totes
dues parts’, reitera.
Segons l’ex-ministre lituà, si els catalans ‘se senten com una nació i
volen fer més coses per ells mateixos, ho faran tard o d’hora’. ‘Espero
que les futures relacions entre Catalunya i Espanya es puguin resoldre
d’una manera pacífica i negociada’, remarca. Assenyalant la forta
diferència entre el seu país, Lituània, que va ser ocupada pels russos, i
Catalunya, que forma part d’un estat democràtic, Saudargas preveu poca
ajuda des de l’exterior.
‘No crec que hi pugui haver algun tipus d’ajut des de fora. Es poden
mostrar exemples o donar consells, però no seran decisius’, indica.
Normalment, recorda, les intervencions des de l’estranger han estat quan
‘hi havia una crisi molt profunda, amb una estratègia militar’. ‘És
clar que Espanya, en la seva història, ha tingut estratègies diferents,
no només pacífiques. Però penso que el camí català és pacífic i només
puc creure i recomanar que ho segueixi sent’, destaca.
Davant de la manca de diàleg amb Madrid, Saudargas assegura que ‘no
estar disposat a parlar ja és una forma de llenguatge’. ‘El món està
canviant, Europa està canviant’, diu. ‘Si els catalans teniu
determinació real, trobareu la manera’, afegeix. La visió d’Escòcia i Flandes
En altres nacions sense estat, com Escòcia o Flandes, també
exerceixen la política exterior, i es comparen sovint amb Catalunya. Per
això la suspensió del TC els ha impactat. ‘No és una sorpresa perquè ja
ha passat abans, però significa de nou que les forces polítiques
espanyoles centralistes utilitzen els tribunals per la feina bruta’,
assegura a l’ACN l’eurodiputat de l’Aliança Flamenca (N-VA), Mark
Demesmaeker. Ian Hudghton. Foto: Laura Pous (ACN)
Pel president del Partit Nacional Escocès (SNP) Ian Hudghton, la
suspensió ‘no hauria de sorprendre tenint en compte els nivells de
desacord’ entre Madrid i Barcelona. ‘Però sembla contraproduent per un
govern intentar suspendre una conselleria i un conseller d’aquesta
manera, particularment quan hi ha els poders legals’ per fer activitat
exterior, defensa.
‘El govern flamenc pot negociar i signar tractats o acords de
cooperació amb altres països o regions de forma autònoma per les
competències que té’, indica Demesmaeker. Flandes té ‘una xarxa
diplomàtica cultural, política i econòmica’ que els ha donat
‘visibilitat en l’agenda internacional’. ‘És molt important’, remarca.
A Escòcia també tenen un ministeri de Cultura, Europa i Afers
Exteriors del qual se senten molt ‘orgullosos’, segons Hudghton. ‘Tenim
sort que no se’ns ha tractat com Madrid intenta tractar Catalunya’,
remarca aquest eurodiputat, que destaca que el govern d’Edimburg ‘mira a
l’exterior i vol interactuar amb la resta de la UE i del món’. Mark Demesmaeker. Foto: Laura Pous (ACN)
‘És un contrast fort, utilitzen la semàntica per resoldre un problema
de forma no política, amb els tribunals’, lamenta el flamenc
Demesmaeker. ‘Potser el govern espanyol, les forces centralistes,
haurien de respondre obertament què estan disposats a oferir a les
autonomies que demanen més poder’, planteja. ‘El nom no hi té res a veure’
L’eurodiputada dels Verds de Suècia i observadora internacional del
9-N i el 27-S, Bodil Valero, troba ‘estrany’ que el govern espanyol hagi
portat al Tribunal Constitucional l’acció exterior de la Generalitat,
perquè es feia ja ‘en l’època de Pujol’. ‘Trobo molt estrany que ho
hagin fet i no crec que sigui del tot legal, tampoc’, assenyala. Bodil Valero Foto: Laura Pous (ACN)
Segons ella, si a Raül Romeva ‘li volen dir secretari o conseller ho
han de decidir ells mateixos’, perquè ‘no és una cosa del govern’
espanyol. ‘Quina diferència fa si es diu conseller o es diu secretari?
Per mi cap, el rebran igual, si el volen rebre, i tindrà les mateixes
possibilitats de parlar amb altres europeus. El nom no hi té res a
veure’, destaca.
Bodil Valero considera que ‘fa temps’ que el govern espanyol hauria
d’haver acceptat un referèndum ‘i fer campanya pel ‘no’ a la secessió’.
‘El que ha fet el govern d’Espanya és dificultar encara més la
possibilitat d’aconseguir un acord’, lamenta aquesta eurodiputada sueca,
que creu que amb la seva majoria absoluta el PP ‘ha fet tot el que ha
pogut per crear aquesta tensió tan forta que hi ha ara entre Catalunya i
el govern espanyol’.
Colau defensa en una carta la seva condició de ‘batllessa i activista’ arran de la vaga de metro
Diu: 'Era molt conscient que hauria d'enfrontar-me a tota mena de límits i de contradiccions'
La
batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha publicat aquesta nit passada a
Facebook una carta en què defensa la posició de l’ajuntament en la
negociació fracassada amb els treballadors de TMB, que ha acabat amb la
vaga de metro i d’autobús d’aquesta setmana. Colau es reivindica com a
activista, a més de batllessa, responent a les crítiques que ha rebut
aquests últims dies, en què es comparava la seva posició actual amb la
que tenia en convocatòries de vaga anteriors, quan ella era activista i
no pas batllessa.
Heus ací la carta íntegra:
«Aquests dies, arran de la vaga de metro a Barcelona, he llegit
coses com ‘Colau s’asseu a l’altre costat’, com si l”Ada batllessa’ fos
completament diferent de l”Ada activista’.
Sincerament, jo no ho visc així. Vinc d’on vinc, i sóc la mateixa
persona. És evident que com a batllessa tinc unes responsabilitats
diferents de les que tenia abans, però em mou exactament la mateixa
voluntat que m’ha mogut sempre: fer tant com pugui per treballar pel bé
comú i millorar la vida de la gent, sobretot de la que més ho necessita.
He defensat i continuo defensant el dret de vaga com un dret
fonamental i una conquesta dels treballadors. Ara bé, entenc que la vaga
és una mesura extrema a la qual es recorre arran de pèrdues de drets i
quan l’altra part no ofereix diàleg, quan no hi ha cap altra via. No era
aquest el cas. En el marc d’una negociació ordinària de conveni,
l’empresa pública que és TMB ha ofert des de fa mesos millores en tots
els aspectes plantejats pels representants sindicals: millora salarial,
reducció de la temporalitat i millores en transparència de l’empresa.
Estem d’acord amb els treballadors que cal superar la congelació
salarial, i que cal revisar i racionalitzar l’estructura directiva de
TMB. No obstant això, el comitè d’empresa s’ha mantingut en posicions de
màxims en la qüestió retributiva, amb unes peticions que no són
possibles dins de la capacitat pressupostària limitada de TMB. O dit
d’una altra manera: per a satisfer aquestes demandes, caldria apujar
tarifes, o empitjorar el servei, o augmentar impostos a la ciutadania,
cosa que no ens plantegem. De fet, recentment l’ajuntament va haver de
posar diners de més per a poder simplement congelar tarifes el 2016,
quan pensem que caldria reduir-les. Malgrat tot això, hi ha hagut qui
ens han qualificat de ‘patronal’ (a mi, que no sóc propietària de res i
he viscut gairebé tota la meva vida en situació força precària).
Finalment els sindicats van decidir aixecar-se de la taula de mediació i
mantenir la convocatòria d’una vaga, del tot legítima, però que ens
sembla desproporcionada en aquestes circumstàncies.
Honestament: no ha estat una setmana fàcil. Però tinc la convicció
que hem fet tant com ha estat possible, i que he estat on havia d’estar
per a protegir dos drets que no poden ni han de topar: el dels
treballadors a millorar les seves condicions de treball, i el dels
ciutadans a moure’s per la ciutat en un transport públic de qualitat a
un preu assequible.
A la gent decebuda perquè ‘jo abans era a l’altre costat’ o a la gent
feliç d’haver confirmat que ‘el poder canvia a les persones, ja ho deia
jo’ m’agradaria explicar-los que el dia que vaig decidir fer el pas i
presentar-me com a candidata a la batllia, aquest pas el vaig fer sense
cap ingenuïtat: era molt conscient que hauria d’enfrontar-me a tota
mena de límits i de contradiccions. Però tant jo com l’equip de regidors
que m’acompanyen en el govern, ho fem cada dia amb honestedat, amb
humilitat, i amb la tranquil·litat que dóna ocupar un lloc de
responsabilitat sense deure’s ni a partits, ni a bancs, ni a ningú més
que a la ciutadania i a la vocació de servei públic.»
I ací teniu la publicació a Facebook:
Estos
días, a raíz de la huelga de metro en Barcelona, he leído cosas como
"Colau se sienta del otro lado", como si la “Ada alcaldesa” fuera
completamente distinta de la “Ada activista”. Sinceramente, yo no lo
vivo así. Vengo de donde vengo, y soy la misma persona. Es evidente que
como alcaldesa tengo unas responsabilidades diferentes a las que tenía
antes, pero me mueve exactamente la misma voluntad que me ha movido
siempre: hacer lo posible para trabajar por el bien común y... Mostra'n més...
Catalunya Sí que es Pot (CSQP) ha fet un pas més cap a la República catalana.
La formació que encapçala Lluís Rabell al Parlament s'ha reunit amb la
plataforma Reinicia, creada amb l'objectiu de promoure la
Convenció Constitucional, tal i com han confirmat a El Món fonts directes de Reinicia, i també de la coalició que integren ICV, EUiA, Podem i Equo.
La trobada, que va tenir lloc divendres passat i on hi va assitir el propi
Rabell, s'emmarca dins el cicle de reunions que realitza Reinicia amb
diversos partits i entitats, sindicats inclosos. Fonts de Reinicia han
explicat a aquest diari que ja s'han reunit amb ERC, la CUP i UGT, i han ressaltat la importància de parlar i debatre, també, amb CSQP.
"Això ho hem de fer entre tots, per això també parlem amb organitzacions que no són directament independentistes",
han afirmat a El Món des de Reinicia. La plataforma troba vital "no
començar per dalt, ja que ara toca començar a fer propostes de país".
Així, des de Reinicia esperen que el sector d'Els Comuns vagi apropant-se, mica en mica, al procés constituent. "Ho veuen bé", han conclòs les fonts consultades.
El pas de CSQP cap a aquesta plataforma pot ser "clau", ja que a Reinicia hi ha entitats
clarament independentistes, com l'ANC, Òmnium, Súmate, Drassanes per la
República catalana, Juristes per la Independència, o Sobirania i
Justícia.
Reinicia apunta a l'Estat propi
Reinicia afirma en el seu document fundacional que per a construir un nou Estat "cal que les seves bases democràtiques siguin tan sòlides com sigui possible".
A
més, apunta que la futura Constitució no només ha de ser democràtica
pel seu contingut, sinó també pel seu procés. És en aquests termes que
des de Reinicia intenten eixamplar el debat cap a formacions a priori no tan properes a l'independentisme.
"La Constitució catalana no pot ser la constitució (només) dels independentistes. Ni dels polítics. Ni dels experts. Ha de ser de tothom".
"El lideratge de la ciutadania i la reivindicació democràtica han estat clau fins ara. Cal que ho continuïn sent durant tot el procés constituent", conclouen des de Reinicia.
Sánchez i Rivera escenifiquen un acord que no té el suport necessari
PP i Podem ja han dit que no s'abstindran en la investidura del candidat socialista
Sánchez i Rivera, a l'acte de signatura de l'acord PSOE-C's.
El
secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, i el president de Ciutadans,
Albert Rivera, han signat un acord per a la governabilitat que no
compta amb el suport necessari per a poder tirar endavant la investidura
prevista per l’1 de març. L’acord arriba després que el candidat
socialista hagi acceptat les condicions proposades per Rivera. Sánchez
s’ha avingut a dur a terme la ‘reforma exprés’ de la constitució
espanyola que li exigia Rivera. El PP i Podem ja han anunciat que
votaran en contra d’aquest acord i, per tant, el pacte neix sense
possibilitat de tirar endavant.
Rivera ha emplaçat al PP i els partits que defensen ‘la unió dels
espanyols i un govern constitucionalista’ a fer ‘un esforç’ i tenir
‘valentia i generositat’ per fer possible el govern ‘reformista’ que ha
signat amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. En una
conferència de premsa al congrés, Rivera ha assegurat que l’entesa entre
els dos partits estableix les bases per a una nova ‘etapa de govern’
amb prop de 200 mesures que han de fer possible garantir el creixement
econòmic, lluitar contra l’atur, impulsar un ‘pacte nacional per
l’educació que garanteixi la igualtat d’oportunitats’, donar valor al
Pacte de Toledo i garantir els drets socials a la constitució. Ha
destacat que l’acord garanteix per escrit ‘la igualtat i unitat dels
espanyols’, que són conceptes que ‘no són negociables’. Garantir ‘la unitat dels espanyols’
L’acord, segons Rivera, inclou ‘una reforma’ de la constitució que
segons ha assegurat té per objectiu ‘garantir la unió i igualtat dels
espanyols i regenerar la democràcia’. ‘En aquest document C’s i el PSOE
han fixat la base per garantir que seguirem essent compatriotes i
seguirem vivint sense fronteres i en un país que es diu Espanya que és
descentralitzat, plural i divers’.
La reforma proposada per Ciutadans i inclosa en l’acord conté cinc
punts: una rebaixa a la meitat del nombre de signatures necessàries per a
impulsar una ILP (de 500.000 a 250.000), la limitació de les
presidències del govern espanyol a vuit anys, la reducció a la meitat
dels membres del CGPJ (de 20 a 10) i la supressió de les diputacions,
substituïdes per ‘consells provincials d’alcaldes’ que, segons Sánchez,
‘garantiran la igualtat dels espanyols visquin on visquin’.
També inclou l’eliminació dels aforaments dels membres del congrés i
del senat espanyols i dels diputats dels parlaments autonòmics. ‘Si
aquestes són les propostes que permeten de culminar un acord, nosaltres
diem que sí, i obrim un nou temps a la política espanyola presidida pel
diàleg i l’acord i per les polítiques reformistes’, ha dit.
El líder del PSOE ha convocat l’executiva del seu partit demà al matí
per determinar els passos que durà a terme d’ara endavant. El PSOE es
reuneix avui també amb Podem, d’una banda, i amb els negociadors de
partits d’esquerres (IU i Compromís), d’una altra, per intentar
assolir-hi un acord. Error de càlcul
El president del congrés espanyol, Patxi López, ha proposat als
portaveus dels grups parlamentaris que la investidura de Pedro Sánchez
s’avanci un dia, és a dir, que comenci el dia 1 de març. El motiu és que
unes hipotètiques eleccions no podrien fer-se el dia 26 de juny, tal
com era previst, perquè no s’havia tingut en compte el tràmit de
publicació en el BOE.
La constitució espanyola preveu que si dos mesos després de la
primera votació no hi ha cap candidat que disposi de prou suport per a
ser investit, es convoquin nous comicis al cap de 54 dies. Així, el 2 de
maig es convocarien eleccions per al 26 de juny.
El debat d’investidura començarà el dia 1 a les 16.00 amb el discurs
del candidat socialista i l’endemà a les 09.00 es reprendrà amb el
parlament de Mariano Rajoy i la resta de portaveus. El dia 2 a la tarda
començarà la votació. Quant a la segona votació, tot i que per llei s’ha
de fer 48 hores després de la primera, es farà previsiblement el
dissabte dia 5.
«Tot plegat no sembla sinó una maniobra de pressió pública, un
envit gairebé de joc de cartes. El PSOE es posa al mig de la taula i
amenaça. El PP, intenten pressionar-lo amb l'Íbex i des de l'Íbex. I
l'esquerra, amb l'espantall del PP: o voteu aquest govern o torna Rajoy»
Aquesta
investidura, o intent d’investidura, que té lloc a Madrid és un fenomen
políticament sensacional. Ahir el Partit Socialista i Ciutadans van
anunciar formalment un acord d’investidura que faria del socialista
Pedro Sánchez el pròxim president del govern espanyol. Fins i tot van
anunciar cinc reformes ‘exprés’ que aplicarien a la intocable
constitució espanyola. Normalment la cosa hauria originat titulars
enormes, però la realitat és molt més modesta: PSOE i Ciutadans han
anunciat un pacte d’investidura que, sorprenentment, no té les xifres
necessàries per a investir ningú.
La suma del PSOE i Ciutadans fa 130 escons, però la majoria absoluta
és de 176. És evident que amb aquesta xifra Sánchez no pot ser president
en la primera votació. I en la segona només té una manera de ser-ho:
comptant amb l’abstenció del PP o amb l’abstenció de Podem o amb la de
tots dos alhora. La pregunta és si això és factible. Perquè ara mateix
no ho sembla. Si el PP hi vota en contra –tret que els independentistes
catalans s’abstinguen–, no ixen prou vots. I si s’absté Podem, tenim la
mateixa situació.
Pot haver-hi sorpreses? Sempre pot haver-n’hi, és clar, però costa
molt d’entendre quin interès pot tenir el PP a facilitar un govern
PSOE-Ciutadans que l’aïllaria políticament, i faria créixer una dreta
moderada. I, altrament, tampoc no es veu pas quin interès pot tenir
Podem a regalar la marca de partit del canvi a Ciutadans i permetre un
govern amb polítiques de centre-dreta, molt allunyades de les que ells
han promès defensar.
Per tant, tot plegat no sembla sinó una maniobra de pressió pública,
un envit gairebé de joc de cartes. El PSOE es posa al mig de la taula i
amenaça. El PP, intenten pressionar-lo amb l’Íbex i des de l’Íbex. I
l’esquerra, amb l’espantall del PP: o voteu aquest govern o torna Rajoy.
Simultàniament. Si algun dels dos grups no aguanta la pressió, hi haurà
premi i Sánchez serà president. I si tots dos aguanten, doncs una altra
volta eleccions al juny.
Unes eleccions que molt probablement giraran entorn de les posicions
que puga prendre cadascú en aquesta espècie d’investidura i dels fets
que se’n deriven. El PP acusarà Ciutadans de no ser fiable per al votant
de dretes, Podem acusarà el PSOE de no voler un govern d’esquerres, el
PSOE tothom de preferir el caos i Ciutadans la resta de ser uns
irresponsables. Així doncs, la pregunta és inevitable: és a això, a
construir el relat de la pròxima campanya, que han començat a jugar els
uns i els altres, en realitat? Perquè si no, costa molt d’entendre-ho.
Els cops d’Estat de la transició: Tejero, Armada, el borbó i el 23-F (Blog de l´escriptor Miquel López Crespí)
Els cops d’Estat de la transició: Tejero, Armada, el borbó i el 23-F
(1 vídeo) Amb el xantatge permanent que “els tancs
encalentien motors”, PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels
pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren
desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe
obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees
socialistes de la Revolució d’Octubre (la campanya antileninista del
PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la
resistència contra un possible cop d’Estat.
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d’Estat en la transició (I)
Ja eren donades les condicions objectives per al cop d’Estat de la dreta
feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels
revolucionaris arran de l’”Operació Galàxia” (1978); les denúncies
antifeixistes de l’OEC, el Moviment Comunista, el PORE… Ja feia temps
que l’ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia
el creixement descontrolat de l’extrema dreta feixista (Fuerza Nueva,
entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits
“obrers” majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de
claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques,
organitzatives…) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima
possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja
existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i
Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar
(solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del
règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el
continuat enfortiment d’ETA i els atemptats que feia cada dia
evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de
l’opressió nacional a l’Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia
de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del
dictador l’únic que aconseguia era debilitar les classes populars i
enfortir els sectors colpistes de l’exèrcit.
Una de les mentides més barroeres que els partits del consens
escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors
que l’abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita
antifeixista es feia per aturar un possible cop d’Estat. Amb el xantatge
permanent que “els tancs encalentien motors”, PCE, PSOE i els partits
burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes
de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més
combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb
campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d’Octubre (la
campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE),
es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d’Estat.
Les provatures colpistes anteriors al cop del “23-F” (23 de febrer de
1981) sorgien un mes rere l’altre. Els militars comprovaven la realitat
de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes).
L’”Operació Galàxia”, en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb
una bufetada al rostre del govern d’UCD: cap dels implicats patí
condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i,
concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme
colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement
de l’extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució
sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i
Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que
publicà l’Editorial Revolución l’any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al
carrer tres impressions del llibre).
Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes
igualment importants) des de l’”Operació Galàxia” fins als incidents de
Torres Rojas al capdavant de la Divisió “Brunete” (conspiració que
acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a
la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a
l’activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven
instruccions mitjançant una sèrie d’article publicats en el diari
ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era “Almendros”)… El llibre
ens permet assistir a tot el procés d’organització de la contrarevolució
feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el
de Tejero (el més violent) i el d’Armada (el cop “oficialista”, amb
aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres
“comunistes” i “socialistes”). L’estudi analitza el paper del CESEDEN
(Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació
amb el primer cop militar que fracassà: l’”Operació Galàxia”. Així
doncs, convé que ens hi aturem una mica.
L’”Operació Galàxia” s’havia de produir pel novembre de 1978
aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial.
Per les casernes circulen exemplars d’un pamflet editat pel “Movimiento
Patriotico Militar”; rere el manifest hi ha els tinents generals
Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d’altres implicats. El 20 de
novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el
testament de Franco a totes les unitats de l’Exèrcit i, poc després, més
de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades
presideixen, juntament amb sectors d’extrema dreta, els funerals per la
mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les
condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van
donant les instruccions als implicats en el futur cop d’Estat. Blas
Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18
de novembre de 1978). En l’operació hi han de participar el militar
Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més
endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis
d’intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la
guarnició de Madrid són compromesos en l’aixecament (aquesta xifra ens
permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de
l’Estat). Finalment els serveis d’informació del Govern descobreixen els
preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts.
El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: “A Espanya hi havia
una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l’escalada
terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que
postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern
de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els
deixàs les mans lliures per a encarregar-se d’ETA”.
Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s’anomenà “Congrés
d’Unitat” del Moviment Comunista amb una part de l’OIC (s’ha de recordar
que el noranta per cent d’antics militants de l’OIC decidiren no
unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l’”Operació Galàxia”:
“Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de
conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente
pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de
cierto alcance… Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa
del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas
Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de
tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos
militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un
Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de
aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que
puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para
pronunciarse.
‘Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.
‘De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar
la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha
antifascista de masas”.
En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE
havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot
sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós
(PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de
militars: el grup del general Armada. Així doncs, el “Congrés
d’Unificació” era conseqüent en recomanar: “Hay que relanzar la lucha
antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión
frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia
permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus
intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el
movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de
usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su
capacidad para frenar nuevas ‘Operaciones Galaxia’”.
Miquel López Crespí (1 vídeo) Durant tot l’any 1980 el govern Suárez intenta
d’amagar cada una de les provatures de cop militar que s’anaven
comprovant (“Operación Minerva”, per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE
impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de
l’opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament
evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de
membres de la Divisió “Brunete” (que havia d’ocupar Madrid), de la
Guàrdia Civil i dels serveis d’investigació militars (el CSID).
Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern “de amplia coalición” (com a
sistema d’aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució
militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general
Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
(Miquel López Crespí)
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d’Estat en la transició (i II)
Durant tot l’any 1980 el govern Suárez intenta d’amagar cada una de
les provatures de cop militar que s’anaven comprovant (“Operación
Minerva”, per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització
conseqüent per a denunciar davant de l’opinió pública les diverses
preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes
les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió “Brunete” (que
havia d’ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis
d’investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un
govern “de amplia coalición” (com a sistema d’aturar el colpisme?).
Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del
parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern
militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
En efecte: davant l’augment de les conspiracions i de la força
creixent del brutal pinyarisme, l’esquerra oficial no fa res. Ans al
contrari, continua frenant qualsevol possible forma d’autoorganització
obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i
depuració d’un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no
s’arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions
del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els
militars implicats en l’”Operació Galàxia” seran igualment absolts,
mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions
contra la democràcia.
Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història
de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de
l’exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava,
després del cop del 23-F, les tres oportunitats d’aturar el colpisme que
s’havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977;
aquestes havien estat: “después del 15 de junio del 77, después del 23-F
y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres
ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las
resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso
hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al
contrario”.
Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i
PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l’ofensiva de l’extrema
dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament,
organitzativament…), comencen a negociar, d’amagat del poble, una
sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions
contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista
que pullula per l’Estat!). Com explica agudament l’historiador i
dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general:
1974-1984 (pàgs. 258-259): “El gobierno [d'UCD] está montado en una
máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los
trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de
los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de
Oriente este 20 de noviembre de 1980: ‘¡ejército al poder!’ aullan los
lobos carniceros.
‘Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus
políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital
imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones
militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición,
reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno ‘de
gestión’, ‘técnico’, con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso
de independientes y militares, presidido o copresidido por un general
de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el
‘socialista’ Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos
‘socialista’ Raventós; parece que alguien lo consulta con el ‘comunista’
Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el ‘euro’ Solé
Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo
militar aplaudido por todos los oportunistas”.
Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del
consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE
que no pas els partits burgesos) l’onada revolucionària dels anys 76-77,
es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada
“Operació Galàxia”, burgesos i reformistes volen pactar amb els militars
un govern per damunt del parlament… Els Osorio, Múgica, Carrillo,
Raventós, Solé Tura… coincideixen amb els plans del general Armada de
“fer un cop de timó” a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap
crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les
reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a
la sublevació amb el pseudònim de “Los Almendros”. L’espiral colpista es
desferma.
Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i
molts d’altres tenen lloc a un xalet d’Aravaca. El general Atares Peña
insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de
Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova
de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les
operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense
càrrecs. Vint mil membres uniformats de “Fuerza Nueva ” desfilen per
Madrid. L’any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente
el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil.
Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del
Congrés. Des del carrer al parlament es demana “¡Ejército al poder!”. A
Madrid hi ha “zonas nacionales” on apallissen (i maten) els esquerrans
(o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles
conspirant en l’ombra. La crisi política produïda per les claudicacions
de l’esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el
retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del
franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel
juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats
en l’”Operació Galàxia”. De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al
cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu “Los
Almendros”, com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d’informar
públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n’hi ha
un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.
El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom
votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del
Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina
ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils
i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada;
el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el
comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch,
treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió
de tots els drets democràtics… A les altres capitals del l’Estat els
tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l’extrema dreta feixista
esmolen les armes per a la carnisseria.
Durant hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el
poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador
sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en
aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs
per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més
recent.
Hom es demana com s’ha pogut arribar a situació tan difícil i
complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble
de totes les nacions de l’Estat? On s’ha amagat l’esperit de ferma
resistència d’uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al
colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena
la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha
convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits
d’esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de
seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els
arxius amb els llistats d’afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels
carnissers d’extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat
res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que
s’apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la
classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia,
la guàrdia civil i l’exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l’Estat
espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit
del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats
amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i
molt greu s’ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels
hereus del franquisme.
Uns, els “estats majors” de l’esquerra institucional, resten sota les
butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila,
abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a
la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la
llibertat, ni que sigui espontàniament, com s’havia fet en la història
recent de l’Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les
claudicacions de l’esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el
del cop d’Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos
dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i
és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la
por cerval, que hi és, ¿d’on ve la indiferència, aquesta abúlica
renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?
Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir,
mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari
d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels
espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans
d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia
cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas
de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme
internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el
pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb
l’enfrontament de darrer instant entre els partidaris d’una solució
militar pactada amb els partits (“solució” del general Armada) i els de
l’extermini de “marxistas y separatistas” (Tejero i Milans dels Bosch).
D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan
Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era
el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si
hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara
més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no
calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb
l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment
desactivada just a temps.
Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de
Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les
càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent
èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I
pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la
rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de
confuses negociacions més o menys tèrboles.
La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop
d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat
que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les
funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la
precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què
s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa
conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com
a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.
El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a
mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i
organitzades pel règim i pels partits del règim.
El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els
dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica
exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació
parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El
missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de
“serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso
extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de
conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom)
“a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la
mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando
diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun
passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el
futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un
dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin
embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias
responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente,
con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable
tensión y gravedad”.
Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà
decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal,
amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada
parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre,
però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i
desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta
de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així
com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista
arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de
democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels
governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills
i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós
vaixell. Però aquesta ja és una altra història.
Miquel López Crespí
Accedir a l'estació de Renfe de Montcada i Reixac-Sant Joan, tancada al servei de viatgers des de l'estiu de 1992, és fàcil.
Extremadament fàcil, malgrat que des del 7 de gener de 2016 hi ha
instal·lada una porta metàl·lica a l'entrada oficial de l'antiga
estació. Només cal seguir les indicacions dels veïns per col·lar-se a
les vies del tren, per on hi circulen trens de la línia
Barcelona-Vic-Ripoll en via de sentit únic cada quinze minuts.
Una
cinquantena de metres més enllà de l'entrada del carrer de Balmes,
trobem un camí de terra que condueix directament a peu de vies. No cal saltar cap tanca ni colar-se per cap forat. A tocar de la via, un
matalàs, un cobrellit, ferralla, caixes de cartró, plàstics, bidons
rebentats i ampolles de vidre, escombraria envoltada de branques i
matolls que farien gran qualsevol incendi que es produís en aquesta deixalla. Si fa no fa, el que va passar ahir a l'estació fantasma de Vilanova-Bifurcació, en què es va declarar un incendi que va escampar una gran fumarada als túnels del centre de Barcelona.
Caminant per l'andana uns pocs metres s'arriba al baixador de l'estació.
Formalment, l'estació està fora de servei, però no abandonada, perquè a
l'edifici de l'antic responsable de l'estació hi viu una família
vinculada a Renfe. "Els veïns ajudem la parella a netejar de tant en
tant, perquè si no seria insostenible, però no es pot evitar que hi entri gent i hi tiri deixalles, s'emborratxi i deixi les ampolles aquí", explica l'Antonio, que té un habitatge el pati del qual limita amb l'andana de l'estació. Reconeix que "fa un temps era molt pitjor, això era ple de drogoaddictes, que corrien perill perquè no eren conscients que passaven trens", però assegura que "des de fa un temps es cola menys gent, encara que alguns veïns truquen de tant en tant a la policia".
A Montcada i Reixac-Sant Joan no hi ha cap tipus de vigilància ni de neteja per part del propietari,
l'ens gestor d'infraestructures de l'estat, Adif. Aleshores, de qui és
responsabilitat que qualsevol persona pugui entrar a l'estació sense cap
impediment? Ahir el president d'Adif, Gonzalo Ferre, culpava la
policia catalana, a qui atribuïa l'obligació de vigilar que ningú no
accedeixi a les instal·lacions d'Adif abandonades.
L'Ajuntament: "La policia no està per vigilar propietats privades"
Façana de l'andana de l'estació, amb cerveses i pintades.
|
Gemma Aguilera
Un punt de vista que no convenç l'Ajuntament de Montcada i Reixac, que ha explicat a El Món que "es tracta d'una propietat d'Adif,
i per tant, l'Ajuntament no intervé ni en el manteniment ni en la
vigilància d'aquesta instal·lació, si no és que detectem alguna anomalia
i n'informem el propietari perquè la repari". El consistori recorda que
"la guàrdia urbana no està per fer rutes de vigilància en una
propietat privada, no és la seva competència i per tant no ho farà".
Adif: "Tenim un problema greu d'incivisme"
Accés no tancat a l'estació en desús de Montcada i Reixac.
|
Gemma Aguilera
Adif va instal·lar, a petició de l'Ajuntament de Montcada i Reixac, una
tanca metàl·lica, que poden obrir els veïns de les finques del costat
de l'estació, per evitar que molts joves entressin a l'andana de
l'estació. Però no té previstes més actuacions en aquesta
estació. Fonts d'Adif han explicat a El Món que "hem cobert l'accés
oficial a l'estació amb una tanca, però no se'ns ha demanat que fem cap
actuació en un altre accés. Si l'Ajuntament vol alguna cosa més, ens hauria de fer una petició i aleshores ho estudiaríem, però no podem estar posant tanques a tot arreu perquè el vandalisme és exagerat: el
pressupost que hem de destinar a reparar tanques que ens trenquen o ens
roben serviria per arreglar dues o tres estacions cada any".
Sobre qui ha de netejar les deixalles que s'acumulen, i que "certament podrien provocar un accident de tren si algú tira un matalàs a les vies", Adif
considera que no n'és responsable: "Les nostres estacions no són
deixalleries, tenim moltes tasques de manteniment per fer i els diners
no són infinits, no podem dedicar-nos a netejar allò que
embruten els incívics, Adif no és un servei d'escombraries, i potser el
que cal és més pedagogia", argumenten a El Món.
De
fet, des d'Adif recorden que entrar en les seves instal·lacions en
desús comporta un greu perill d'atropellament, i també multes. I és que la llei ferroviària preveu sancions de 6.000 euros per creuar les vies de tren o provocar situacions de perill, com podria ser abocar deixalles a les vies o a l'entorn amb el perill d'incendi.
Ningú no netejarà
Porta metàl·lica instal·lada per Adif a l'entrada oficial de l'estació.
|
Gemma Aguilera
El resultat final és que l'Ajuntament no netejarà la zona ni la vigilarà específicament perquè certament es tracta d'una propietat privada, en aquest cas de l'Estat, i Adif considera que no és feina seva recollir les deixalles que generen els ciutadans incívics. Però els matalassos, els bidons de plàstic i els matolls segueixen allà, convertits en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment. Hi ha via lliure per als incívics.
França prepara la tisora per a l'ensenyament en català
Una reforma de la Llei d'Educació
Nacional pot posar en perill la ja minsa presència de l'ensenyament en
català a les aules nord-catalanes, que segons el recompte de l'APLEC,
només arriba a uns 1.800 alumnes
per
Gemma Aguilera9 de Febrer 2016 a les 18.15 h
elMón,
abans El Singular.
El govern de l'Estat francès prepara una reforma de la Llei d'Educació Nacional
que pretén reduir entre un 25% i un 50% les hores de dedicades a
l'ensenyament del català i d'altres llengües dites "regionals" a la
xarxa d'escoles franceses. Així ho ha alertat l'APLEC, l'Associació per l'ensenyament del català a la Catalunya Nord,
que fa anys que treballa per garantir que totes les famílies
nord-catalanes puguin escolaritzar els seus fills en llengua catalana si
així ho desitgen. La llei encara vigent, coneguda com a Llei Peillon, del 2013, estableix que "l'ensenyament de les llengües regionals s'ha de promoure".
És per això que APLEC exigeix que amb aquesta reforma, que podria entrar en vigor aquest 2016, es garanteixi el "perllongament de l'ensenyament en català des de la primària fins a la secundària i la universitat". L'associació considera "inacceptable que el català pugui recular o sigui amenaçat, precisament quan el seu aprenentatge representa un avantatge per als joves i per al desenvolupament de Catalunya Nord".
Coincidint amb aquesta reivindicació, l'APLEC ha fet públic el mapa de l'ensenyament del català a Catalunya Nord, una radiografia precisa de l'oferta educativa en la nostra llengua, el model bilingüe i també l'escola exclusivament en francès.
Així, es comptabilitzen 109 escoles primàries,15 col·legis i 8 liceus
-ensenyament secundari- que ensenyen en català, a les quals cal sumar-hi
les 7 bressoles -llar d'infants-, mentre que l'ensenyament bilingüe s'ofereix en 49 escoles, 13 col·legis i 3 liceus, que sumen
gairebé 1.800 alumnes. En l'àmbit universitari, l'APLEC destaca que la
Universitat de Perpinyà ensenya el català en el marc de l'Institut
Franco-Català Transfronterer (IFCT), amb certificats de llengua
catalana, llicenciatura d'Estudis Catalans, màsters i doctorat.
Una dada que també es remarca és que el 40% de les famílies nord-catalanes demanen escolaritzar els seus fills en la línia bilingüe,
segons dades de l'Associació per a l'Ensenyament del Català. L'entitat
ha fer arribar aquest mapa educatiu al ministeri d'Educació amb la
intenció que serveixi de base per "consolidar, desenvolupar i
estendre l'oferta responent a la demanda de les famílies, que encara no
queda coberta a hores d'ara".
La difusió del mapa de
l'ensenyament del català s'emmarca en el reglament que preveu la
informació de les famílies, que estableixen "la continuïtat
pedagògica dels itineraris, l'impuls d'una política lingüística coherent
i la posada en marxa d'un pla plurianual de desenvolupament", segons els propis termes de la circular ministerial del 20 d'octubre 2015 sobre el Mapa de les llengües vives.
Borbons, o la necessària escenificació de la ruptura
Ha passat ja un mes de la teòrica desconnexió. Imagino
que molts es pregunten quin sentit té esperar altres disset mesos per
formalitzar les passes que ens han de dur a la República Catalana. Diria
que alguns, amb bon criteri, desconfien de la sinceritat del govern i
alimenten les especulacions sobre si el processisme acabarà portant
necessàriament a algun lloc. Certament, i l’experiència històrica ho
avala, qualsevol passa endavant implicarà un atac en tromba per part de
les institucions estatals i les forces obscures de la caverna mediàtica,
ja hi comptem amb això, per tant es fa necessari escenificar gestos tan
reals com simbòlics que posin de relleu que les naus s’han cremat i que
la independència ja és un fet inexorable i ineludible, una bufetada a
aquells que es pensen que és possible tornar enrere, als vells jocs
federalistes, als girs retòrics i les promeses incomplertes.
Abans de posar en marxa les lleis de desconnexions tenim una
oportunitat d’or, que a més, pot eixamplar el suport social a la
independència. Si hi ha un nom propi que simbolitzi l’Espanya negra, la
continuïtat del franquisme i l’estafa transicional, aquest és “Borbons”.
A banda d’ésser destinat a simbolitzar la unitat de l’estat, en el cas
del monarca actual, ha decidit jugar el paper arbitral contemplat a la
Constitució al més pur estil Guruceta. Només cal analitzar el seu
discurs de Nadal, la negativa a rebre la presidenta del Parlament, i les
declaracions més o menys espontànies sobre el cas català, tot
desatutoritzant la mobilització popular més contundent, organitzada i
pacífica de la història de la democràcia. Més enllà que li agradi o
desagradi l’independentisme (a títol personal hi té tot el dret a tenir
una opinió hostil) si volgués conservar la seva corona o exercir les
seves funcions amb un mínim de dignitat i intel·ligència, tractaria
d’exercir de mitjancer o, com a mínim, no semblar un tertulià
d’Intereconomia.
Tanmateix, i com diria Fernand Braudel, l’afer Borbó és un procés de
llarga durada, i a banda dels afers tèrbols on hi és implicada la seva
família, hi ha tota una llarga història d’hostilitat contra el nostre
país, que comença amb la falsificació del testament de Carles II, el
caràcter psicòpata i l’exercici genocida de Felip V, la supina
incompetència de Carles IV (caràcter compartit pels seus descendents) la
psicopatia criminal de Ferran VII, el reaccionarisme ranci d’Isabel II,
l’estupidesa suïcida d’Alfons XIII, el repugnant franquisme de Joan de
Borbó o el comportament, com a mínim, poc responsable del monarca
emèrit. Ara bé, si hi ha un element comú de la família és el seu odi
visceral a Catalunya, que té la seva traducció en una ferotge i terrible
repressió exercida contra el territori, la cultura i els residents.
És per tot això que com a acte simbòlic, les institucions catalanes
haurien de deposar la família Borbó, i des de ja mateix, es
consideressin com a plenament republicanes, amb els seus símbols i
litúrgies. Els Borbons ja no serien benvinguts aquí tret que sigui en
qualitat de turistes o de cap de l’estat veí. Això hauria d’implicar la
retirada dels retrats als edificis oficials i el canvi de denominació de
Generalitat pel de República. També penso que fóra una bona idea
celebrar unes eleccions de president republicà, a doble volta, abans de
l’estiu. Tot plegat, hauríem de començar per enviar una carta a
l’inquilí de la Zarzuela tot indicant que Catalunya prescindeix dels
seus serveis i que no és benvingut.
Calen gestos concrets i missatges clars. Al cap i a la fi,
l’hostilitat davant de qualsevol passa, per innocent que sigui, ja es
dóna per descomptat. La deposició de la monarquia a Catalunya, a més
d’ésser un cop d’efecte internacional, en un moment en què la casa reial
apareix com a sospitosa de comportament, com a mínim poc ètic, obligarà
a CSQP a definir-se, o com ho està fent darrerament, a retratar-se. A
més, calen gestos que esvaeixin tots els dubtes sobre la pròpia
determinació de les autoritats catalanes en l’objectiu final. Atès que
la voluntat de diàleg i la diplomàcia no inspiren sentiments afins a
l’altra banda del Cinca, potser ha arribat el moment de fer un cop de
puny damunt la taula… o la corona.
Xabi Barrena
