Alguns
dels principals representants d’allò que es considera la
intel·lectualitat espanyola, que expressen l’opinió política en diaris
de referència, queden ben retratats en un llibre que acaba de publicar
Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de ciència política de la Universidad
Carlos III de Madrid. El llibre ‘
La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política‘
(Catarata) ha tingut un èxit sorprenent i s’ha exhaurit de seguida a la
majoria de llibreries. Té un enfocament atractiu: desmunta la pretesa
autoritat intel·lectual per a opinar sobre qüestions polítiques d’autors
com ara Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa i Javier
Cercas.
‘Que els escriptors parlessin de
literatura seria comprensible, […] però tenen una tendència irrefrenable
a escampar opinions sobre els temes més variats’, escriu
Sánchez-Cuenca, que identifica dos dels temes més obsessius d’aquests
autors: l’independentisme a Catalunya (sobretot d’ençà de l’esclat del
procés) i el País Basc (ara ja no tant).
L’autor els desarma tots i posa en evidència la poca solidesa i les
barbaritats dels arguments que han arribat a defensar en articles
d’opinió, tant en aquests temes com en alguns altres. Per exemple, Jon
Juaristi
escrivia el
setembre passat al diari ABC: ‘Què saben els fugitius sirians? Saben
que arribar al cor de l’Europa rica requereix arribar abans al cor dels
europeus, i per això porten nens. Nens que llancen a l’altre cantó de
fronteres teòricament infranquejables o que estiren a les vies del tren.
Saben que a la seva terra d’origen aquests efectes patètics no valen,
perquè als assassins baasistes o gihadistes un nen mes o un nen menys
els importa molt poc, però als europeus els desperten sentiments de
culpa que han d’eliminar com més aviat millor perquè estan convençuts
que la culpa és tòxica i produeix càncer.’
O un altre exemple d’impacte, de Fernando Savater, sobre la
tauromàquia: ‘Si a alguns dels sis milions de desocupats que hi ha en
aquest moment al país se li ofereix de dur la vida que té un toro, és a
dir, de viure en un dels paisatges més bonics del món durant
pràcticament tota la seva existència, tractat amb cura i amb tota mena
de comoditats, pertanyent a una espècie de la qual només una ínfima
minoria anirà a la plaça i, després, en compensació per això, només ha
de passar els últims quinze minuts de la seva vida dolents, que són
probablement molts menys dels que probablement passarem nosaltres a la
nostra vida, hi hauria una pila de gent que per tenir aquesta
oportunitat acceptaria la vida del toro.’
O Félix de Azúa
parlant de
Zapatero: ‘Ha estat el pitjor dirigent que ha suportat Espanya des de
Ferran VII.’ És a dir, pitjor que no pas Franco o Miguel Primo de
Rivera, per posar dos exemples limitats al segle XX.
Són exemples que, segons Sánchez-Cuenca, diuen molt de ‘la impunitat
amb què opinen alguns dels nostres intel·lectuals, amb una barreja de
frivolitat en els continguts i prepotència en la forma estilística.’
Considera que interpreten el reconeixement públic com una forma
d’impunitat, ‘molt generalitzada a les lletres espanyoles’.
L’independentisme català, la gran obsessió
I veu que la gran obsessió d’aquesta intel·lectualitat és
l’independentisme, que identifiquen i ataquen perquè el consideren,
‘sens dubte, el problema més greu al qual s’enfronten els espanyols’,
segons que deia Fernando Savater.
Sobre aquesta qüestió, l’autor fa una autocrítica. ‘He de reconèixer
que durant un temps em vaig deixar endur pel vendaval antinacionalista i
moralitzant, és a dir, que un lector amb paciència podrà trobar alguns
articles meus del passat que incorren en la mena d’errors que assenyalo
en el capítol; […] no tenia encara prou lectures ni viatges per a
advertir les fal·làcies que circulen amb més freqüència. En aquest
sentit, tot i que alguns dels nostres intel·lectuals més destacats
continuïn insistint que el nacionalisme es guareix viatjant o llegint,
[…] molts dels arguments que formen part del repertori oficial de
l’antinacionalisme visceral procedeixen d’una manca de claredat
conceptual i d’una absència de lectures bàsiques sobre la relació entre
democràcia i nació: són ells que haurien de desprendre’s del casticisme
en les seves diatribes obtusament antinacionalistes.’
Aquests intel·lectuals parlen de feixisme, i de tribu, per a
referir-se als independentistes. Mario Vargas Llosa, per exemple, ha
declarat moltes vegades coses com ara que ‘el nacionalisme és un retorn a
la tribu per a eludir la pròpia responsabilitat, és un defecte que
només es pot combatre amb la cultura’. L’autor fa aquesta reflexió:
‘Mentre la bandera nacional voleiant al balcó d’un edifici públic del
nostre estat ens resulta una cosa normal, que un grup nacional sense
estat s’entesti a fer voleiar la seva bandera és per a molta gent una
mostra indubtable de camperolisme i tribalisme.’
I deixa anar la reflexió següent: ‘No sembla que es pugui dir, per
exemple, que el problema d’alguns dels acadèmics catalans que amb més
vigor defensen la independència del seu territori sigui que el seu
horitzó cultural o intel·lectual no va més enllà de les vegueries
catalanes: quan analitzem el currículum d’alguns (Xavier Sala i Martín,
Andreu Mas-Colell, Carles Boix, Jordi Galí, etc.) i el comparem amb el
dels nostres antinacionalistes (els Espada, Savater, Juaristi…), tan
castissos ells en els seus plantejaments, preocupacions i estil
literari, resulta evident que el nacionalisme no té pas gran cosa a
veure amb viatjar o no viatjar.’
Sánchez-Cuenca destaca un exemple que posa en evidència Javier
Cercas. Poc després de la Via Catalana de l’Onze de Setembre del 2013,
Cercas
escrivia a El País:
‘Els partidaris del dret de decidir sostenen que, precisament per a
això, per a saber si existeix, és indispensable un referèndum (en aquest
fer, les enquestes no serveixen, com vam comprovar en les eleccions
anteriors); però, abans d’utilitzar aquest recurs excepcional i
imprevisible, qualsevol polític honest i prudent utilitzaria el recurs
previst per la llei: les eleccions. Vull dir: unes eleccions en què tots
els partits declarin, clarament i inequívoca, la seva posició sobre la
independència.’
Les eleccions del 27 de setembre del 2015 es van presentar d’aquesta manera. Però Cercas mateix, en
un article publicat
durant la Diada del 2015, dos anys després de l’article anterior,
abominava el 27-S: ‘No deu estranyar que l’última ocurrència de Mas
consisteixi a prometre que aniran cap a la independència, després de les
eleccions, sense haver-se encomanat a ningú, sense tenir la majoria de
vots (només d’escons) i sense organitzar un referèndum sobre la
independència (només sobre la constitució del nou estat). Aquesta
barbaritat inqualificable, els nostres governants catalans l’anomenen
radicalitat democràtica.’
Contradiccions i irritació en el procés de pau basc
Abans de l’esclat independentista català, la gran obsessió
d’aquests intel·lectuals era el País Basc, amb una gran hostilitat
envers l’esquerra abertzale, amb atacs furibunds contra els passos
decidits cap al procés de pau.
I hi ha contradiccions. És sorprenent el canvi rotund de posició de
Fernando Savater, que durant els primers anys de la transició havia
expressat comprensió amb l’esquerra abertzale. Recupera fragments
d’articles de Savater a El País, com ara aquest del 1981: ‘Qualsevol
solució d’alto-el-foc ha de procurar la col·laboració dels elements
d’Herri Batasuna, molts dels quals no són partidaris apriorístics de la
violència i la justifiquen menys cada dia, sense perdre per això el
perfectament respectable radicalisme de les seves propostes polítiques.’
O
aquest altre:
‘En un context polític embolicaire, àton i desesperançat, el ferment
abertzale ha curtcircuitat l’habitual lladronici dels partits i centrals
sindicals per a donar mostres suggestives d’espontaneïtat organitzativa
i combativitat cívica. És un dels casos d’insubmissió popular més
notables d’una Europa adotzenada i en regressió dretana.’
Tal com diu l’autor, tothom pot canviar de parer, d’ideologia o
pensament. Però sorprèn que ara defensi una posició tan hostil amb
l’esquerra abertzale, trenta anys més tard d’aquells grans elogis; que
l’hostilitat arribés ara, quan l’esquerra abertzale feia un moviment
sense precedents de distanciament respecte d’ETA i d’avenç ferm i
unilateral, malgrat la pressió de l’estat espanyol, cap a la pau.
I en aquest sentit fins i tot una figura decisiva en aquest procés de
pau, el socialista Jesús Eguiguren, ha estat atacat amb duresa per
aquesta intel·lectualitat espanyola. Diu Sánchez-Cuenca: ‘Eguiguren va
aconseguir bastant més que no qualsevol intel·lectual o polític pròxim a
les tesis de “¡Basta ya!”. Això no li ho han perdonat.’
Posa l’exemple impressionant d’un article de Jorge Martínez Reverte a
El País,
en què acusava Eguiguren de ‘posar la catifa vermella a ETA’, de ser
‘un enze treballador’. Un article que es publicava el mateix dia que ETA
va anunciar la fi de l’activitat armada. Però és que només uns dies
abans, recorda l’autor, ‘Fernando Savater havia intervingut en la
presentació d’un documentari sobre la fi del terrorisme i va
aprofitar-ho per a dir que Eguiguren era una “màquina d’equivocar-se”‘.
I més,
encara: Félix de Azúa el qualificava, dos dies després de l’anunci
històric, de ‘mel·liflu valedor dels qui han defensat l’assassinat com a
arma política’.
La qüestió no és pas que hi hagi gent que opini d’aquesta manera, que
tingui aquestes contradiccions o que pugui dir barbaritats, ni tan sols
que les publiqui en diaris de gran difusió; el problema és, tal com
destaca Sánchez-Cuenca, que tot això ho fan i ho diuen ‘els
intel·lectuals de més prestigi i presència mediàtica en el conjunt
d’Espanya, que adopten un to molt bel·ligerant, ple de certeses i amb un
gran menyspreu envers els qui no opinen com ells.’
Un
60% del deute català, 43.343 milions d'euros, correspon als crèdits que
rep de l'Estat a través del fons de liquiditat autonòmic (FLA). El FLA
és una línia de crèdit creada pel govern espanyol el 2012 amb el context
de la crisi econòmica perquè l'Estat deixi diners a les comunitats
autonòmiques en forma de préstecs, i que aquestes no hagin de finançar
el seu deute als mercats. Gairebé una quarta part, 17.974 milions
d'euros, corresponen a préstecs adquirits amb bancs. 6.986 milions són
deute propi emès per la Generalitat abans que el FLA entrés en vigor i
la resta, 3.975 milions, és deute contret amb empreses privades pel
finançament d'obra pública.
