dimecres, 21 de setembre del 2016
divendres, 16 de setembre del 2016
El llegat de Duran, per Ferran Casas
El llegat de Duran
«Una Unió sempre enfadada, políticament fracassada i arruïnada és el llegat d'un polític que es va negar a escoltar el clam d'un catalanisme ara independentista i va servir uns poders econòmics als que la crisi ha fet molt poc amables»
Dijous al vespre Unió va convocar un consell nacional extraordinari. L'històric partit, fundat per personalitats vinculades a l'humanisme cristià l'any 1931, deu 19 milions d'euros i no ha estat capaç d'arribar a un acord amb els seus creditors -bàsicament bancs- per reconduir-ho. Aquesta situació, que no se solventa venent seus i que té molt a veure amb la seva condició de força extraparlamentària, ha aconsellat a la formació que ara lidera Ramon Espadaler fer una aturada en el camí. Ha suspès les primàries previstes per aquest cap de setmana i també el congrés de l'1 d'octubre.
Els seus dirigents asseguren que el partit no es dissoldrà i que té futur liderant un espai de dreta catalanista "orfe" arran del gir independentista de l'antiga CDC. Això és, si més no, el que voldrien. Segurament és cert que el forat hi és, però també que el catalanisme tradicional al qual apel·len no se sent atret per un partit que no ha fet propòsit d'esmena i que encara és el de Josep A. Duran i Lleida, els seus intents de pactar el que sigui a Madrid i els pals a les rodes al procés.
Ara fa un any, a la campanya del 27-S, Duran es va amagar darrere d'Espadaler i, per complaure els qui tradicionalment li feien la gara-gara, va dedicar més crítiques a Junts pel Sí i a Artur Mas que a l'unionisme. El votant tradicional de CiU podia dubtar del procés o tenir algun temor, però no va premiar l'agror d'Unió i la seva tebior amb els discutibles mètodes de l'aparell de l'Estat fer ofegar l'independentisme.
Una Unió sempre enfadada, políticament fracassada i arruïnada és el llegat de Duran, el polític que no va voler escoltar el clam d'un catalanisme ara independentista i que va optar per servir uns poders econòmics als que la gestió de la crisi ha fet molt poc amables. Espadaler només fa de liquidador i mira de trobar un final digne en forma de confluència a un partit que paga haver viscut d'esquena a la gent i no haver-se renovat a temps. En els darrers anys, Duran i el seu mal temperament van provocar la sortida dels militants vinculats a El Matí, dels afins a Josep Maria Vila d'Abadal i, finalment, del nucli impulsor de Demòcrates. Ara, en el trist epíleg, és ell qui s'ha fet fonedís.
Els seus dirigents asseguren que el partit no es dissoldrà i que té futur liderant un espai de dreta catalanista "orfe" arran del gir independentista de l'antiga CDC. Això és, si més no, el que voldrien. Segurament és cert que el forat hi és, però també que el catalanisme tradicional al qual apel·len no se sent atret per un partit que no ha fet propòsit d'esmena i que encara és el de Josep A. Duran i Lleida, els seus intents de pactar el que sigui a Madrid i els pals a les rodes al procés.
Ara fa un any, a la campanya del 27-S, Duran es va amagar darrere d'Espadaler i, per complaure els qui tradicionalment li feien la gara-gara, va dedicar més crítiques a Junts pel Sí i a Artur Mas que a l'unionisme. El votant tradicional de CiU podia dubtar del procés o tenir algun temor, però no va premiar l'agror d'Unió i la seva tebior amb els discutibles mètodes de l'aparell de l'Estat fer ofegar l'independentisme.
Una Unió sempre enfadada, políticament fracassada i arruïnada és el llegat de Duran, el polític que no va voler escoltar el clam d'un catalanisme ara independentista i que va optar per servir uns poders econòmics als que la gestió de la crisi ha fet molt poc amables. Espadaler només fa de liquidador i mira de trobar un final digne en forma de confluència a un partit que paga haver viscut d'esquena a la gent i no haver-se renovat a temps. En els darrers anys, Duran i el seu mal temperament van provocar la sortida dels militants vinculats a El Matí, dels afins a Josep Maria Vila d'Abadal i, finalment, del nucli impulsor de Demòcrates. Ara, en el trist epíleg, és ell qui s'ha fet fonedís.
Autor
Altres articles d'aquest autor
La Rita de veritat. Per: Vicent Partal
- Editorial
- Vicent Partal
Opinió > Editorial
La Rita de veritat
«D'ençà de la desaparició d'Eduardo Zaplana, no hi havia rivals en tot València. A Camps o a Fabra, se'ls menjava com si res, en un girar d'ulls»
14.09.2016 22:02 Cap personatge de la història valenciana recent no ha tingut tantes cares, ni s’ha inventat tants conceptes sobre ell mateix, ni ha conreat tant la imatge pròpia com Rita Barberà. Fins al punt que va arribar a ser Rita i prou. No calia ni dir-ne el cognom per a saber de qui parlàvem. Més que no amb cap president de la Generalitat, els anys de festa, balafiament i luxe del PP valencià romandran sempre més relacionats amb ella i personificats en ella.
Rita era el cartell electoral de totes les eleccions. Si venia Rajoy, ella tenia més protagonisme i tot que el president espanyol. D’ençà de la desaparició d’Eduardo Zaplana, no hi havia rivals en tot València. A Camps o a Fabra, se’ls menjava com si res, en un girar d’ulls. Barberà, a València, va arribar a fer-se tan omnipresent que el PP, de fet, era Rita. Fins ahir, però, que en aquesta vida tot té un final.
Fins ahir, quan el PP mateix va haver de demanar-li que dimitís, encausada i acorralada per la corrupció que tot ho tacava al seu voltant. I Rita, tot d’una, després de tants anys d’anar dient que faria qualsevol cosa pel partit, per València i per Espanya, resulta que ara s’atrinxera en el seu escó del senat –escó que és, de fet, un escó de les Corts Valencianes. I esdevé així una trànsfuga patètica, una líder caiguda del pedestal fins i tot pels més incondicionals, per tots aquells que no ens volien escoltar els qui ja fa anys que denunciàvem què era Rita i què significava.
Però, no us enganyeu, la Rita Barberà autèntica és aquesta i no aquella. És aquesta pobra dona, aquesta indigent intel·lectual, aquesta covarda patològica que ara tothom veu despullada a plena llum del dia, perdut tot el poder i acorralada per la justícia. Fa gairebé pena però és així. Per a vergonya de tots nosaltres.
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Les despeses escandaloses de la diplomàcia espanyola que Ciutadans no denuncia
País > Principat
Les despeses escandaloses de la diplomàcia espanyola que Ciutadans no denuncia
Només els mobles i decoració de l'ambaixada a Tòquio van costar 560.000 euros
16.09.2016 14:05
Una de les crítiques recurrents de Ciutadans contra el govern català és la despesa en les delegacions a l’estranger. Avui el portaveu parlamentari, Carlos Carrizosa, hi ha tornat, retreient que la Generalitat s’hagi gastat més d’un milió d’euros en el lloguer de les delegacions a Brussel·les, París, Nova York, Londres, Roma, Viena, Berlín i Washington. En canvi, les crítiques d’aquest partit a la despesa pública que impliquen les ambaixades i el cos diplomàtic espanyol són gairebé nul·les.
L’última dada escandalosa sobre aquestes despeses es va fer pública aquest mes d’agost passat, quan es va saber que el ministeri d’Afres Estrangers destinarà 775.655 euros al manteniment dels locals i els jardins de la residència de l’ambaixada d’Espanya a París i de la cancelleria de la delegació permanent a la OCDE, que és on treballa des de fa un any l’ex-ministre José Ignacio Wert.
Aleshores, Ciutadans va alçar la veu per dir que aquesta despesa ‘pot resultar excessiva tenint en compte la situació econòmica actual del país’.
En canvi, no van formular crítiques al cost que impliquen moltes ambaixades per a l’erari públic, i que fa dos anys van revelar l’actual secretari d’Economia de la Generalitar, Pere Aragonès, i el periodista Andreu Mas en el llibre ‘Les coses del BOE i el filòsof de butxaca’.
Per exemple:
La diplomàcia espanyola té 117 ambaixades i noranta consolats i deu representacions permanents en organismes multilaterals. La despesa en acció exterior del ministeri pressupostada és de 750 milions d’euros enguany. L’any passat, el diari El Confidencial va demanar informació específica al ministeri sobre la depesa en diplomàcia. Però els van denegar la informació emparant-se en la llei de transparència, i argumentant que ‘podria afectar les nostres relacions amb tercers països, creant possibles greuges comparatius, i afectant la seguretat de les nostres relacions diplomàtiques’.
A més, la despesa econòmica va alhora amb una exhibició d’ostentació en els edificis.
Per exemple:
L’ambaixada de L’Havana:
Als EUA:
A Moscou:
A Estocolm:
Vegeu-ne més fotografies en aquest apunt al bloc de Vicent Partal.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)