dissabte, 14 de gener del 2017

La recta final del procés posa els funcionaris a la diana de l'unionisme

JA VEIÉ-HO  COM ´L'UNIONISME JUGA FORT....!!!

canal madrid: anàlisi

La recta final del procés posa els funcionaris a la diana de l'unionisme

Mariano Rajoy i Albert Rivera van sopar plegats amb els seus equips el passat dilluns a La Moncloa i, malgrat que amb tàctiques diferents, apunten els treballadors públics com a clau de volta per evitar que el Parlament tiri endavant les tres lleis de desconnexió

Puigdemont plantejarà a Rajoy la via pactada i seguirà amb el full de ruta previst si rep un altre «no»

| 13/01/2017 a les 12:12h
Mariano Rajoy i Albert Rivera, reunits en una imatge d'arxiu | Flickr PP
"La democràcia va de votar". La frase de Gabriel Rufián a l'últim programa de La Tuerka que presenta Pablo Iglesias no convenç PP i C's, que ja preparen les estratègies per afrontar el tram final del procés independentista i per fer avortar un encara hipotètic referèndum. Mariano Rajoy i Albert Rivera van sopar plegats amb els seus equips el passat dilluns a La Moncloa i –malgrat que aposten per tàctiques diferents- coincideixen a apuntar als funcionaris com a clau de volta per evitar que en els pròxims nou mesos el Parlament doni llum verda a les tres lleis de desconnexió i convoqui els ciutadans a pronunciar-se sobre la independència de Catalunya.

Rivera, molt crític amb la inacció de Rajoy durant el 9-N del 2014, ha emplaçat el govern espanyol a desplegar una campanya d'enviament de cartes com a mesura preventiva per evitar el referèndum. C's vol que l'executiu espanyol utilitzi l'administració i la justícia per redoblar la pressió sobre els funcionaris de la Generalitat advertint-los mitjançant la missiva de les conseqüències de desobeir les resolucions del TC. Objectiu: recordar que està en joc la seva carrera i impedir que –com va passar el 9-N- milers de funcionaris treballin com a voluntaris per fer possible la votació.
Rajoy rebutja operacions estridents, però mentrestant estreny el setge sobre els càrrecs polítics que han de donar cobertura institucional al procés

Rajoy, per la seva banda, rebutja operacions estridents, però mentrestant estreny el setge sobre els càrrecs polítics que han de donar cobertura institucional al procés –com Forcadell i els membres de la Mesa favorables a la consulta- i utilitza les resolucions dels tribunals per llançar advertències clares sobre el personal que administra, organitza i tramita les iniciatives encaminades a fer possible la desconnexió. El seu govern ja va incloure referències als funcionaris a la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional (TC) que permet els magistrats a suspendre o inhabilitar càrrecs públics que incompleixin les resolucions del propi tribunal, i des d'aleshores l'Advocat de l'Estat ha reclamat reiteradament al TC que faci menció expressa a les conseqüències dels incompliments.

A ulls de La Moncloa, aquesta estratègia ja ha obtingut èxits interessants com la renúncia del secretari del Parlament, Pere Sol, el setembre del 2016, poc després de rebre la notificació del TC per l'aprovació de les conclusions d'estudi del procés constituent. Dels set membres de la Mesa que van rebre personalment l'escrit del TC que els advertia de les conseqüències de la seva actuació, Sol era el més vulnerable, precisament per la seva condició de funcionari.

La Generalitat i els partits independentistes s'esforcen a contrarestar aquesta amenaça. Carles Puigdemont va assegurar aquest dijous a Catalunya Ràdio que "no es demanarà a ningú que desobeeixi" i l'executiu prepara la Llei de transitorietat jurídica que –malgrat la previsible suspensió automàtica per part del TC- ha de dotar els funcionaris d'una base per actuar al marge de la legalitat espanyola. El repte per al govern de Junts pel Sí és triple: desplegar un referèndum vinculant i amb garanties sense disposar de la llibertat de moviments de que va gaudir abans del 9-N i amb un executiu espanyol que ja té apresa la lliçó. I tot tenint en compte que La Moncloa disposa a més de la Llei de Seguretat Nacional que li permet fer-se amb el control dels Mossos en cas de necessitat.

Malgrat que Rajoy té la possibilitat de recórrer als mètodes que li demana Rivera, el president espanyol prefereix mantenir el nivell pressió actual

Malgrat que Rajoy té la possibilitat de recórrer als mètodes que li demana Rivera, el president espanyol prefereix mantenir el nivell pressió actual i evitar un enfrontament directe amb la Generalitat que torpedini encara més la credibilitat de "l'operació diàleg". Un cop més seva estratègia passa per no fer passos en fals, no donar oxigen a l'adversari i construir tanques que portin l'altra part a renunciar als seus postulats. En aquest cas l'objectiu és forçar els socis del govern de Junts pel Sí a desistir de mutu propi de la convocatòria del referèndum, fet que portaria a posar en stand-by el procés i convocar unes eleccions que obririen nous escenaris.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Puigdemont plantejarà a Rajoy la via pactada i seguirà amb el full de ruta previst si rep un altre «no»

Oriol March | 7 comentaris
12/01/2017

Quant costa portar un centenar de tancs a Catalunya?

LA CAIXA B  CONTRA CATALUNYA , COM EL 36

Quant costa portar un centenar de tancs a Catalunya?

Els nous contractes tenen una durada mitjana de 52 dies, el lloguer a Barcelona ha pujat un 65,7% en cinc anys i la Generalitat paga més de 300.000 euros per la vigilància de dos immobles buits... entre altres dades ocultes

| 14/01/2017 a les 12:20h

Especial: Les anàlisis de NacióDigital

Arxivat a: Política , anàlisi, 12 d'octubre, lloguer, temporalitat, La caixa B, exèrcit, tancs


«La caixa B» analitza el cost de transport material militar cap a Catalunya | Ministeri de Defensa

La crisi del sistema institucional actual exigeix medicina en forma de transparència. La ciutadania reclama poder saber més, que el coneixement estigui a l'abast de la seva mà i que les parets de l'administració siguin de vidre, com a via per recuperar la confiança i per avaluar millor les polítiques públiques. I el cert és que tant l'Estat com la Generalitat i, cada cop més, el món local s'estan posant les piles. Els barrots que abans protegien els estudis, les dades i els informes desapareixen progressivament, gràcies a les noves tecnologies i a una conscienciació política creixent.

Ara bé, això no implica que la ciutadania estigui més informada. "Hem passat de no tenir notícies a tenir-ne massa, i tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat", alertava ja fa temps el periodista Ramon Barnils. Imagineu ara amb el torrent d'informació que tenim, tot a tocar d'un clic! La feina del periodista, per tant, passa a ser sovint la de filtrar totes aquestes dades i construir-ne un relat. Una tasca de priorització que força a deixar enrere algunes xifres que, tot i fetes públiques, queden emboirades per la immensitat d'internet, ja sigui perquè es consideren secundàries o perquè han estat eclipsades per d'altres.

L'objectiu de "La caixa B" serà fer un tast cada dissabte d'algunes de les xifres i dades de la setmana que, tot i interessants, han passat desapercebudes, la majoria vinculades a la gestió pública que ens afecta directament. Fins i tot amb un repàs d'algunes de les contractacions públiques més curioses dels darrers dies, per ser més conscients de amb què es gasten els recursos els governants. I ja us avanço que les despeses i actuacions de l'exèrcit es trobaran sovint en el punt de mira, com es pot comprovar ja tot seguit.


125.000€ per dur tancs a catalunya

L'Exèrcit de Terra espanyol va quedar reorganitzat formalment l'1 de gener. Per raons oficialment operatives i d'eficiència, entre altres canvis, el Regiment de Caçadors de Muntanya Arapiles 62, amb base a Sant Climent Sescebes (Alt Empordà) i el Bruc, s'integrava a la Brigada Orgànica Polivalent Aragó I. Una reorganització complexa d'entendre per al personal civil que comporta, per exemple, que arribin un centenar de tancs a la caserna empordanesa. Un trasllat que, segons ha admès el govern espanyol en resposta a la diputada del PDECat Míriam Nogueras, costarà uns 125.000 euros a l'erari públic.

Molt o poc? Tot depèn de amb què es compari. Aquesta mateixa setmana, la conselleria de l'Interior ha licitat per una mica menys -108.568,99 euros- la compra de 22 fusells d'assalt per als Mossos d'Esquadra i l'Exèrcit de l'Aire ha contractat recentment per 184.730,01 euros un servei d'assistència per al desenvolupament i manteniment de les seves pàgines web. Lluny, en tot cas, dels 2,5 milions d'euros en fundes de cascos que està disposat a gastar-se l'Exèrcit de Terra, en un contracte licitat recentment.

3.837 militars el 12-O

La cabra de la Legió, Miura, davant dels reis d'Espanya. Foto: Europa Press


Seguint amb temàtica militar, l'última desfilada militar del 12 d'octubre va ser deslluïda: només van poder volar 25 dels 56 avions previstos, per raons metereològiques. Tot i això, segons una resposta del govern espanyol a Units Podem, van participar en l'acte fins a 3.837 efectius de les Forces Armades. Amb quin cost? Els que venien de fora de Madrid van rebre dietes per a la manutenció equivalents a tres dies i mig (quatre, per als de Ceuta).

51,8 dies per contracte

L'atur està caient paulatinament. Ara bé, com denuncien alguns partits i sindicats, a costa d'una major precarietat i temporalitat. Així, segons concreta l'executiu central a una pregunta del PSOE, la durada mitjana de les noves contractacions el primer semestre del 2016 va ser de 51,8 dies, un 37% menys que el 2006, quan era de 82,2 dies. El 26% dels nous contractes firmats fins el juliol de l'any passat eren d'una setmana o menys i el 37,9% d'un mes o menys. Potser part de la raó la podem trobar en el fet que, com també admet el govern espanyol -aquest cop a pregunta de Compromís-, el primer semestre del 2016 fins a 377.436 treballadors van ser contractats per ETT per ser cedits a empreses usuàries, una xifra un 24,5% superior al mateix període del 2015.

+ 65,7% cost del lloguer

Foto: Adrià Costa


Ja vam avisar a principis d'any: Barcelona està vivint una bombolla del lloguer. Un nou estudi -aquest cop, del portal de cerca de pisos Mitula- ho constata de nou, ja que, segons apunta, el cost del lloguer hauria pujat a la capital catalana un 65,7% en cinc anys, dels 892 euros de mitjana el 2012 als 1.478 aquest inici d'any. Un increment superior als d'altres ciutats de l'Estat, per bé que el preu a Palma ha crescut també més d'un 40% i a Madrid prop d'un 20%, en el mateix període.

84,5% antibiòtics inútils per faringitis

La ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, ha generat polèmica amb la idea d'augmentar el cost del copagament de les medicines per als jubilats. Malgrat que l'anunci no pretenia resoldre aquesta qüestió, el cert és que l'excés de medicació és un problema de la societat occidental actual. Ho demostren nombrosos informes, un dels quals fet públic per l'institut de recerca IDIAP amb dades preses el 2015 a centres d'atenció primària d'arreu de l'Estat que indica que el 84,5% dels antibiòtics prescrits en casos de faringitis i el 69,8% dels prescrits en infeccions respiratòries del tracte inferior (com bronquitis o pneumònia) són innecessaris. Amb les conseqüències negatives per la salut que això comporta i sense comptar amb els casos d'automedicació...



I ara, algunes contractacions destacades que s'han obert a licitació o s'han adjudicat els últims dies:


7.989.993€

Quasi vuit milions d'euros és la quantitat que es gastarà el departament de Presidència per a la gestió i inserció d'anuncis a mitjans impresos relatius a campanyes de publicitat institucional i de redaccionals informatius, durant el 2017, a través d'un contracte adjudicat a Focus Media, SL. Són tan sols 4.000 euros més que l'any passat.

2.287.273€

Mantenir a ratlla els insectes i les rates de les clavegueres de Barcelona no és fàcil... ni barat. Li costarà quasi 2,3 milions d'euros durant dos anys a l'Agència de Salut Pública de Catalunya, que ha contractat l'empresa Lokimica SA per a aquest servei, que haurà de vetllar per una xarxa de 1.648 quilòmetres.

303.062€

El manteniment de grans edificis no és una tasca senzilla, fins i tot quan aquests estan buits. I és que el Govern pagarà més de 300.000 euros a l'empresa Enerpro pel servei de vigilància permanent -24 hores al dia- a dos immobles desocupats propietat de la Generalitat, aquest 2017. Tenen més de 3.000 metres quadrats cadascun i es troben a la Rambla i al carrer d'Avinyó, a Barcelona.

242.000€

Us heu preguntat mai quan costen els recol·lectors de saliva que usa la policia per fer proves de detecció de drogues a la carretera? Si qui us ha aturat és la Guàrdia Civil, podeu estar fent gastar uns 4,84 euros a l'Estat, ja que aquest cos ha licitat la compra de 50.000 unitats per un màxim de 242.000 euros.

100.430€

Foto: Josep M. Costa


"Ja ha comprat la Grooooooooooossa!". Segur que aquest Nadal heu aplaudit o heu patit la campanya de la Grossa de cap d'any i, hàgiu pessigat algun premi o no, és possible que trobeu la famosa capgrossa que posa cara a aquest premi durant l'any, ja que la Generalitat està disposada a pagar fins a 100.430 euros pel disseny i implementació d'un pla de presència arreu del territori durant el 2017. Per cert, la producció del famós anunci de l'any passat va costar a l'executiu uns 243.016,4 euros. "I tu, què carai estàs esperant?".

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)


Álvarez-Espejo ofereix mà estesa perquè l'exèrcit torni a participar al Festival de la Infància

3 comentaris

06/01/2017

dilluns, 9 de gener del 2017

Fer capital Madrid. per Albert Pont

Opinió > Opinió contundent

Fer capital Madrid

Els Franco afavorits per una tercera gran requalificació de terrenys a Madrid, ara per a fer un aeroport i un circuit de Fórmula 1



Captura de pantalla 2017-01-09 a les 18.34.48
És ben sabut que a final del segle XVI, sota el regnat de Felip II, la cort de Castella es va traslladar de Valladolid a Madrid. En aquella època les corts acostumaven a ser itinerants, per la qual cosa ningú no va considerar que el trasllat a Madrid fos definitiu. Però poca gent sap que uns trenta anys més tard, la cort castellana es va tornar a traslladar a Valladolid. En efecte, l’any 1601 el valido de Felip III, Francisco de Sandoval y Rojas, més conegut per duc de Lerma, va convèncer el rei de Castella de tornar a traslladar la seva cort de Madrid a Valladolid. Un gest que hauria pogut passar desapercebut, per trivial, si no fos que poc abans el duc de Lerma i la seva camarilla de nobles cortesans es varen dedicar a adquirir nombroses propietats i finques dins el nucli urbà de Valladolid, als ravals i als marges del Pisuerga: des de palaus i cases nobles, fins a tavernes, hostals i finques de conreu i de cacera. Òbviament, les varen poder adquirir a un preu de saldo perquè el trasllat de la cort a Madrid, tres dècades abans, havia fet caure els preus d’innombrables immobles que, fins aleshores, havien acollit la noblesa cortesana, les principals institucions de la corona i la munió de gent que s’aplegava a l’entorn. Una vegada reinstal·lada la cort a Valladolid, el duc de Lerma va revendre tots els immobles revalorats indecentment als mateixos cortesans a qui uns anys abans els havia adquirit per quatre rals.
Però es veu que el duc no en devia tenir prou. I va reinvertir part dels seus guanys substanciosos a comprar a preu de saldo totes les propietats que el trasllat de la cort havia deixat en sobtat desús a un Madrid en decadència. I, com no podia ser altrament, pocs anys després, el duc de Lerma va persuadir el rei de tornar a traslladar tota la cort a Madrid. En l’afer, també hi varen intervenir les autoritats locals de Madrid, que feia temps que conspiraven en secret per recuperar la capitalitat del regne. De manera que es varen avenir a recompensar econòmicament el duc perquè els fes la gestió i convencés el rei de la conveniència de tornar a traslladar-hi tota la Cort. El duc de Lerma mateix va organitzar el trasllat i va revendre les seves noves propietats, finques rústiques i palaus als antics propietaris a preus astronòmics, fins i tot al rei a qui amb tanta astúcia i lleialtat aconsellava. Així és com el primer duc de Lerma va esdevenir l’home més ric de tot l’imperi, amb una fortuna estimada de més de quaranta milions de ducats de l’època.
Aviat, l’interès d’estat i la desacomplexada corrupció del duc varen començar a córrer de boca en boca. Les seves gestes financeres omplien els debats de les places, les tertúlies de les tavernes, les festes dels tablaos, els tractes dels mercats i el safareig dels banys públics, fins que una nit de ball va arribar a palau i a oïda del rei. A fi d’evitar una dura condemna més que probable, el duc de Lerma va sol·licitar a l’Església d’ordenar-se de cardenal, perquè aleshores el clergat gaudia de plena d’immunitat. Aquest va ser l’origen d’una cobla satírica que feia: «…y para no morir ahorcado, el mayor ladrón de España se vistió de colorado». De resultes d’aquella experiència especuladora, els nobles cortesans i els alts funcionaris de la corona varen decidir de no tornar a traslladar mai més la cort i centralitzar a Madrid totes les institucions de l’estat. I així va ser com el 1606, fruit de la conspiració, la corrupció i l’especulació urbanística, Madrid va esdevenir la capital del país del costat, en un galdós auguri de tot allò que havia de venir.
Han passat els segles i els cortesans encara recorren als mateixos enginys per fer capital Madrid. A principi de la tardor del 1981, mig any després del cop d’estat del 23-F, la jove democràcia va saber recompensar la família Franco pels quaranta anys de desinteressat servei del seu cap. Es va començar a construir l’autovia A-5, que havia d’unir Madrid i Extremadura. El seu traçat penetra directament a la finca que els Franco tenen a Valdefuentes, entre Móstoles i Navalcarnero. Al vorals s’hi va poder aixecar l’exclusiva urbanització Parque Coimbra i un centre comercial amb un Corte Inglés i una pista d’esquí indoor inclosa. Al tombant de segle, fidels al seu model de negoci, els Franco varen repetir la proesa. Foment va projectar les R-5 i AP-41 –actualment fallides– per la mateixa propietat dels Franco per on dues dècades abans havien fet passar l’autovia A-5. De fet, l’AP-41 neix a la mateixa finca dels Franco. Normalment la construcció d’autopistes implica l’expropiació de 75 metres d’amplada. En el cas de les radials de Madrid es varen expropiar 150 metres d’amplada de cap a cap del traçat. I es varen pagar a 3.161 €/m2 per decisió judicial, malgrat que, inicialment, Foment les havia pagades a 28 €/m2. Els Franco, els Serrano Suñer i unes poques famílies més, les finques de les quals són convenientment situades als vorals de les autopistes radials, es varen repartir 1.800 milions d’euros en sobrecostos que va assumir l’estat. Tot dins la legalitat més escrupolosa.
El cas és que la construcció de la R-5 i l’AP-41 va permetre als Franco d’obtenir la requalificació de bona part dels terrenys de la seva finca, inclosos en un parc natural, on ara s’aixequen 3.000 nous habitatges d’alt nivell a la urbanització Valdeluz, a Arroyomolinos. Tanmateix, a hores d’ara només hi ha edificat un 40% del total d’habitatges projectats.
Però la història no s’acaba pas aquí. Actualment, la comunitat de Madrid planeja de construir un circuit de fórmula 1 en uns terrenys situats a Navalcarnero, just al llindar de la finca dels Franco. Dins la finca dels Franco es projectava de construir-hi un nou aeroport privat que havia de donar servei als VIP assistents al circuit, seguint l’infructuós model de l’aeroport de Ciudad Real. De moment, sembla un projecte congelat, tot esperant millors temps. Tanmateix, ja s’han començat a requalificar més de 13 milions de metres quadrats de la finca dels Franco, cosa que servirà per a construir un camp de golf, una zona d’oci amb hotels (un dels quals de set estrelles), un districte financer i un gran centre comercial. En total, una volta reactivat el sector immobiliari, es preveu que a la finca dels Franco hi acabaran vivint més de 300.000 persones.
Abans de la construcció de les radials –avui en fallida– d’aquest nou projecte vinculat al circuit de fórmula 1 i a l’aeroport del sud-oest, es calculava que el valor del patrimoni dels Franco era de més de 600 milions d’euros. Abans de deu anys hauran triplicat aquesta quantitat. Per fer capital Madrid només calen bons contactes i un bon pla d’infrastructures públiques, encara que no siguin econòmicament viables i s’hagin d’acabar rescatant i ampliant les concessions de les autopistes de Foment a Catalunya amb trams amortitzats centenars de vegades.

Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis

dissabte, 7 de gener del 2017

¿Hacer política? ¿Qué política?

TRIBUNA

¿Hacer política? ¿Qué política?

RAÚL ARIAS
JOSEP PIQUÉ
En el omnipresente debate con el nacionalismo catalán -no con Cataluña-, se habla muy a menudo de la necesidad de hacer política. Y si me lo permiten, desde mi modesta experiencia personal, no puedo estar más de acuerdo. Entre otras cosas, porque siempre hay que hacer política en un sistema democrático y abierto.
Y hacer política democrática es, fundamentalmente, pedagogía. Es dar argumentos, plantear debates y sostenerlos, transmitir mensajes y posiciones a la sociedad, contraponer ideas y posiciones a las de los adversarios, y, por consiguiente, disputar espacio social y político, como paso imprescindible para ganar, legítimamente, espacio electoral.
Y me parece poco discutible que, desde el Gobierno de España, y desde el partido que lo sustenta, no ha habido suficiente política. Es verdad, a su vez, que, de esta ausencia, o insuficiencia, han adolecido también gobiernos anteriores. Y que la principal crítica a la última etapa es que la respuesta política al desafío independentista se ha limitado a la respuesta jurídica. Condición necesaria, pero, sin duda, no suficiente. Porque no basta, evidentemente, con hacer cumplir la ley. Hace falta llegar a las mentes y a los sentimientos. Y no sólo a los que están enfrente, difíciles de convencer. Sobre todo, a los que se han sentido poco arropados -por decirlo de manera suave- por los sucesivos gobiernos de España, y, siento decirlo, también por el último.
Y ahí es donde hay que hacer política. El nacionalismo catalán lleva décadas en un proceso de "construcción nacional" que, ahora, cree que ha llegado a un suficiente grado de maduración como para plantear seriamente la independencia. Y para ello ha utilizado tres palancas, sobre las cuales ha "hecho política". La primera es el sistema educativo. Y, en mi opinión, el principal error ha sido centrar el debate en la lengua y no en los contenidos educativos, sobre todo en Historia y Geografía. La segunda es la política de medios de comunicación, dejando que los medios públicos y privados subvencionados hayan contribuido, en contra de su obligación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana, a ese proceso de "construcción nacional", que se basa en el enaltecimiento de lo propio en contraposición a lo que se considera ajeno, es decir, la idea de España. Y tercero, la progresiva aceptación, implícita pero real, del "oscurecimiento" del Estado en Cataluña, de manera que, en muchas zonas de su territorio, viven ya como si fueran independientes, puesto que la presencia de los símbolos estatales y/o nacionales españoles es inexistente.
Y en los tres ámbitos, el nacionalismo catalán no ha dejado de hacer política. Con notable éxito, a la vista de su determinación de culminar el procès con un referéndum unilateral de independencia. Y de plantearlo desde las instituciones de autogobierno y no sólo desde las posiciones -legítimas en democracia- de determinadas fuerzas políticas. Y todo ello, aunque sea con el altísimo coste de desgarrar a la propia sociedad catalana y de situar a las instituciones al margen de la defensa del interés general y ponerlas al servicio de un proyecto político de sólo una parte.
Y ese posicionamiento ha sido posible porque ha habido un repliegue, en la práctica, de los planteamientos contrarios. Las batallas que no se dan, siempre se pierden. Y muchas veces, por incómodo que sea, eso implica luchar en el terreno en el que te ha situado el adversario, a la espera de hacerlo en terreno más propicio. Ha habido ausencia de política. Y en los tres ámbitos mencionados, hay mucho que hacer.
Y, ahí, el largo y, además, estéril y profundamente destructivo debate sobre el nuevo Estatuto, es un buen ejemplo de profundísimos errores. El más importante fue el del PSOE y el de su Gobierno. Pensar que, para "arrinconar" al PP, era posible transformar la arquitectura institucional de España sin su concurso (el Pacto del Tinell y la famosa declaración de Zapatero sobre su aceptación acrítica de lo que viniera del Parlament). En definitiva, romper con el consenso constitucional que, por primera vez en nuestra historia, habíamos conseguido con el concurso de todos.
Pero también fue un error que, por parte del PP, no se contrarrestara adecuadamente, más allá de la respuesta, lógica pero insuficiente, de negarse a un planteamiento anticonstitucional y, sobre todo, rupturista del espíritu que hizo posible la Constitución del 78. Faltó política. Es decir, explicarse suficientemente y evitar que cuajara la idea de que se iba contra la voluntad del pueblo de Cataluña -incrementado por una petición confusa de un referéndum que se interpretó, en Cataluña y en el resto de España, como un rechazo a la voluntad del pueblo catalán- y no contra algo que cuestionaba gravemente los consensos básicos sobre nuestra convivencia. Y esa ausencia de política así entendida, está en la base de algunos de los argumentos de los independentistas, sobre todo después de la sentencia -jurídicamente impecable, por cierto- del TC, posterior a la aprobación -muy minoritaria sobre el censo- por parte del pueblo catalán en referéndum. Otro gravísimo error que proviene de la derogación del recurso previo de inconstitucionalidad.
Y ha habido muchos más. Pero ya no tiene mucho sentido darle más vueltas. Volvamos a la política democrática. Es decir, quitarles argumentos a los adversarios. Y, por ello, por primera vez en mucho tiempo, apostar por el diálogo. Obviamente, con líneas rojas. La básica es que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español y que el futuro de España, que incluye a Cataluña, nos corresponde a todos, catalanes incluidos por supuesto, pero a todos los demás también, porque estamos hablando de algo que nos incumbe profundamente a todos y no sólo a una parte.
Por ello, hay que ganar la batalla del diálogo. E invertir la carga de la prueba. Y trabajar con cosas concretas y absolutamente lógicas, porque van en beneficio de todos. ¿O es que alguien duda de que cambiar el sistema de financiación es absolutamente imprescindible para todas las CCAA? ¿O de la necesidad del corredor mediterráneo para toda España? ¿O de que no tiene ningún sentido que no exista una red de alta velocidad entre Barcelona y Valencia?
Hay muchas cosas que debatir. Pero lo más importante, a mi parecer, es hacer política de presencia de los símbolos y del sentimiento de España en Cataluña. Y que los catalanes que se sienten españoles, que aún son mayoritarios, no se sientan desamparados y faltos de arrope. Hacer política, y diálogo, pues, no es ceder a las posiciones de los adversarios, cuando pretenden romper con lo básico. Es quitarles razones y argumentos, arropar a los que lo necesitan y lo esperan, y atender a lo razonable, que puede ser mucho. Ojalá sea esa la política del Gobierno. Sobre todo, si concita el consenso con más de dos tercios del Parlamento, y con una parte sustancial de la sociedad catalana. Volvamos al espíritu de la Transición.
Josep Piqué es empresario y ex ministro en diferentes carteras de los Gobiernos de José María Aznar.

Josep Piqué es reactiva per a rescatar el discurs unionista a Catalunya

País > Principat

Josep Piqué es reactiva per a rescatar el discurs unionista a Catalunya

L’ex-ministre prepara amb Josep Borrell i Francesc de Carreras un ‘think tank’ per combatre l’independentisme



20170104153203.jpg
L’ex-ministre d’Aznar i ex-dirigent del PP català Josep Piqué es prepara per a tornar a activar-se políticament, però no pas des d’un partit, sinó des d’un grup de pressió, un ‘think tank’ anomenat Thinkcat. El posarà en marxa aquests pròxims mesos acompanyat de l’ex-ministre socialista Josep Borell i del catedràtic de dret constitucional i fundador de Ciutadans, Francesc de Carreras. L’objectiu: crear opinió contra l’independentisme des de l’àmbit acadèmic, mitjançant la publicació d’estudis sobre economia, infrastructures, indústria, etc. i l’organització de fòrums de debat, segons informava Crónica Global.
En aquest mateix mitjà Piqué feia unes declaracions aquesta setmana on apuntava l’objectiu que vol enfocar amb aquest moviment: ‘Davant del desafiament independentista, no es pot limitar únicament a la via jurídica. És necessària, però no suficient. S’ha de convèncer, però sobretot als qui rebutjant l’independentisme no s’han sentit acompanyats aquests últims anys’.
Hi ha llocs on viuen com si fossin independentsEn un article publicat a El Mundo el 27 de desembre Piqué en donava més detalls, i demanava de ‘disputar espai social i polític, com un pas imprescindible per a guanyar, legítimament, espai electoral’. I afegia aquesta crítica al govern de Rajoy: ‘Em sembla poc discutible que, des de govern d’Espanya, i des del partit que el sosté, no hi ha hagut prou política (…). No n’hi ha prou de fer complir la llei. Fa falta arribar a les ments i als sentiments.’ Segons Piqué, el sobiranisme porta molt avantatge a l’unionisme, i lamenta que fins i tot hi hagi ‘moltes zones del territori on viuen com si ja fossin independents, perquè la presència de símbols estatals i/o nacionals espanyols és inexistent.’
Per tot plegat, demana de ‘prendre els arguments als adversaris. I en aquest sentit apunta alguns exemples per a guanyar el que anomena ‘la batalla del diàleg’: ‘hi ha algú que dubti que canviar el sistema de finançament és absolutament imprescindible per a totes les comunitats autònomes? O de la necessitat del corredor mediterrani per a tota Espanya? O que no té cap sentit que no hi hagi una xarxa d’alta velocitat entre Barcelona i València?’
Aquest plantejament que fa Piqué arriba després de la constatació que durant aquests últims anys l’independentisme ha sabut aprofitar el potencial de les xarxes socials per a difondre el seu argumentari. I que també ha estat hàbil a l’hora de fer-lo arribar a àmplies capes de la societat, als corresponsals dels principals mitjans de comunicació del món… En això, com en altres coses, l’independentisme sempre ha anat uns quants passos per endavant de l’unionisme. Si l’independentisme s’ha organitzat i estructurat molt, l’unionisme ho ha fet molt poc.
Hi ha hagut alguna iniciativa, de la mà de Societat Civil Catalana, amb la complicitat i l’impuls de partits com el PP, sobretot Ciutadans i fins i tot el PSC. Aquesta entitat ha centralitzat l’activitat a la xarxa de l’unionisme, però ha fonamentat la seva acció no tant en proposar sinó en criticar; en ridiculitzar l’independentisme en comptes de dignificar els centenars de milers de persones que se l’han fet seu; en definitiva, en destruir en comptes de construir. Societat Civil Catalana ha estat incapaç de penetrar en l’unionisme sociològic que hi ha a Catalunya, perquè es basa en la reacció i no pas en l’acció; tot al contrari del que va fer de bon començament l’ANC i que ha fet Òmnium i en general les entitats independentistes: proposar una alternativa. És la manera com es genera il·lusió i un missatge positiu que facilita l’adhesió a un argument o a una causa.
SCC ha basat el seu discrus en la ridiculització i en la desqualificació dels arguments independentistes, calcant el que ha fet l’unionisme polític (Ciutadans i el PP) i el govern espanyol, és a dir, la negació, el no reconeixement de la força social de l’independentisme. D’aquesta manera és difícil de convèncer ningú que ja n’estigui tip de maltractament i menyspreu i de romandre en una Espanya en crisi crònica.  I d’això se n’ha adonat Josep Piqué, que fa ara aquest moviment amb el propòsit de corregir el tret i de guanyar terreny al sobiranisme, o si més no de fer arribar el discurs a indecisos.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]