El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, rebut pels Mossos d'Esquadra al Palau de la Generalitat.
El govern espanyol pot intervenir la Generalitat de Catalunya? Podria dissoldre-la? Podria nomenar un president titella, no elegit pels ciutadans? I aquest president podria exercir les seves funcions? El president de la Generalitat acceptaria de ser substituït a la força? I com reaccionarien els ajuntaments i els ciutadans? I els mossos d’esquadra?
Aquests darrers dies han crescut els rumors, les amenaces i les opinions sobre la possibilitat d’una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol. El govern de Rajoy ha anunciat que està disposat a prendre les mesures que calgui per impedir el referèndum. Els mitjans espanyols apunten fins i tot a filtracions sobre una possible suspensió de l’autonomia catalana. Però és possible, això?
Molt poc fonament jurídic
L’autonomia forma part del marc jurídic espanyol. El dret d’autonomia és consagrat a l’article 2 de la constitució i els estatuts autonòmics formen part del marc constitucional. Tenen la constitució per sobre, però no són simples lleis com les altres.
El govern espanyol ha insinuat dues possibles vies d’intervenció. La més habitual és la de l’article 155, però també podria aplicar el famós i polèmic article 8.
L’article 155 diu:
«1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.
- Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.»
I l’article 8 diu: «1. Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.»
Tindria valor jurídic una suspensió de l’autonomia?
Fa de mal saber. La justícia espanyola té forts lligams amb el poder polític i, per tant, és probable que validés l’actuació del govern. Però, així i tot, l’argument jurídic seria molt feble. L’article 155 parla de ‘compliment forçós’ per part de les autoritats autonòmiques i diu que el govern espanyol donaria instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. Fet que descarta, òbviament, de substituir-les o de dissoldre’n les institucions. Aquesta mesura només es podria aplicar a partir d’una interpretació molt abusiva, i per tant molt discutible, de la constitució espanyola.
Pel que fa a l’article 8, és evident que l’actuació de l’exèrcit significaria un trasbals enorme a escala europea, impossible d’acceptar per la Unió. De fet, els tribunals europeus, com es va veure en el cas de l’edifici de la PAH de Salt, poden interpretar les lleis espanyoles i paralitzar decisions. Podrien intervenir també en cas de suspensió o dissolució de l’autonomia. Caldria, però, demanar-ho.
Dissolució o substitució?
El buit legal suscita el dubte respecte de les conseqüències d’una intervenció de l’estat sobre l’autonomia. Només hi ha dues possibilitats plausibles:
—La substitució del president de la Generalitat per un president triat des de Madrid i que no hagi passat per les urnes.
—La dissolució completa i la liquidació de la institució.
La liquidació sembla molt difícil. Deixant de banda els debats institucionals —perquè paralitzaria completament la vida quotidiana al Principat—, la Generalitat té el paper clau d’ordenar i prestar la majoria dels serveis que reben els ciutadans. Dissoldre-la implicaria dificultats operatives molt grosses. Els mestres, per exemple, són funcionaris de la Generalitat. I també els metges, del Servei Català de la Salut. Passarien automàticament a ser funcionaris de l’estat? Com en controlaria les plantilles l’estat? Quina cadena de comandament i decisions improvisaria?
Jurídicament, la dissolució de la institució també tindria greus problemes. Les autonomies són estat, juntament amb les institucions ‘centrals’ i les municipals. I tots els territoris tenen autonomia. La constitució no preveu un territori sense autonomia. Ben al contrari, car l’article 2 ‘reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes’.
Substituir el president per un president titella, l’opció més probable
La sortida més probable, doncs, seria de substituir el president de la Generalitat i els alts càrrecs per persones escollides directament a Madrid. Seria un fet evidentment greu i també portaria dificultats importants, però no tant com la solució anterior.
El maldecap més gros seria trobar un polític o una personalitat pública, un banquer famós o un empresari de prestigi, que s’avingués a substituir, emparat per la força de l’estat, el president de la Generalitat. No és difícil d’imaginar que les conseqüències personals per a ell i per a l’empresa o associació que representés serien molt greus. I això comptant encara amb la possibilitat que aquests nomenament fos efectiu. Perquè la segona part de l’equació és la reacció de la Generalitat a un decret de dissolució. I segurament no ho faria fàcil.
La insubordinació institucional
El fet més sorprenent de les opinions que arriben des de Madrid és que consideren cosa feta que un decret d’intervenció de la Generalitat seria respectat submisament per Catalunya. I aquí la pregunta és molt simple: què passaria si no?
Imaginem-nos la situació. El govern espanyol decreta la intervenció de la Generalitat, però el president es nega a abandonar el Palau i referma solemnement la seva autoritat. Els diputats continuen reunits al parlament. I els mossos patrullen pels carrers. I els mestres van a les escoles. I…
Imaginem-nos que immediatament després reaccionen els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les associacions de tota mena, empreses, clubs, etc., que aproven mocions proclamant solemnement que només reconeixen l’autoritat del govern i el parlament legítims i que rebutgen la intervenció espanyola.
De què serviria, en aquestes condicions, un decret signat a Madrid nomenant un president diferent i desautoritzant el president escollit? El precedent d’Itàlia, que invoquen alguns polítics espanyols, on la Unió Europea va imposar un president no votat, és clarament diferent: allà els partits polítics ho van acceptar. Però no sembla que la majoria del Parlament de Catalunya avui estigui disposat a acceptar una proposta d’aquest estil.
El xoc de trens
Amb això aniríem, doncs, de cap al xoc de trens. Dues legitimitats confrontades. La Generalitat podria invocar la constitució espanyola i el govern espanyol també. I si això passés quan ja hagués estat aprovada la llei de transitorietat, encara hi hauria un conflicte de legitimitats sumat a un conflicte de legalitats. Tindríem un president amb el suport de la societat, amb la legitimitat democràtica d’haver estat votat i amb una possible interpretació de la constitució o d’una nova legalitat a favor i un altre president abonat pel govern espanyol i amb una legitimitat que farien recolzar sobre una altra interpretació de la mateixa constitució.
Com es podria resoldre la qüestió?
El xoc de trens presentat així tindria tres components ineludibles, que decidirien quina de les dues legitimitats s’acabaria imposant en un termini probablement curt:
—la reacció popular,
—les finances de les institucions catalanes,
—la reacció de la comunitat internacional.
En l’era de la informació global i de les imatges instantànies, el comportament de la ciutadania tindria una gran importància. Un conflicte d’aquestes dimensions faria aterrar a Barcelona una part substancial dels mitjans de comunicació globals i allò que es veiés al carrer faria la volta al món. Des de manifestacions a barricades, el ventall de possibles situacions és gairebé infinit.
Per una altra banda, les finances són un aspecte clau. La Generalitat haurà de resistir si més no unes quantes hores i segurament uns quants dies. És evident que la primera maniobra que farà el govern espanyol, si no la fa ja ara, serà l’ofec econòmic. Com es poden aconseguir els diners per a resistir és la principal qüestió a resoldre. Que l’agència catalana recaptés els impostos seria la millor via: simplement no enviant els diners a Madrid la qüestió s’hauria resolt. Però això sembla que no arribarà a ser realitat en el període de temps necessari.
El reconeixement internacional, factor clau
Així doncs, l’única solució, i definitiva, va vinculada amb el tercer component: el reconeixement internacional. Si hi ha reconeixement internacional —no pas unànime, però sí d’uns quants països— no serà gens difícil de vendre deute i finançar-se en el mercat internacional. Però això passarà?
Perquè s’esdevingui la reacció internacional s’han de complir dues condicions. Primera, que el govern català la demani i segona, que es proclami la independència, car altrament el conflicte no deixaria de ser un afer interior entre dues administracions espanyoles, tan greu com es vulgui però en definitiva un afer interior.
Així doncs, la intervenció espanyola sobre la Generalitat podria acabar essent, a la força, el disparador de la proclamació unilateral d’independència. Un efecte segurament no desitjat, però alhora difícil d’evitar si es desferma la successió previsible de fets. Per això, els contraris a la intervenció sobre la Generalitat adverteixen Madrid que s’hi pensi molt abans de fer el pas, perquè si el fa no hi haurà marxa enrere, ni per als uns ni per als altres.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
19.02.2017 22:00 
