On som?
'No hi ha cap camí possible que no passe per fer efectiu tan ràpid com siga possible el trencament amb l’estat i amb els seus mecanismes pervertits de poder'
L’esperpèntica decisió d’ahir del Tribunal Constitucional espanyol ha mogut el tauler. De fet ha mogut les dues bandes del tauler on estem jugant des del setembre la partida política més brutal de la nostra vida. Ens l’hem de mirar amb calma, doncs, per a intentar veure de nou on som, un exercici molt arriscat quan han passat tan poques hores però que intentaré fer amb la voluntat d’ajudar a la reflexió, segurament avui més necessària que mai.
Comencem per la seua banda, perquè de fet és on les coses s’han mogut més. Ahir el Constitucional va fer un frau de llei i va portar la descomposició de l’estat uns metres més enllà. És difícil saber si el va fer volent o si el va fer sense adonar-se del que estava fent, en l’afany per intentar fugir de la trampa on el PP l’havia posat. El resultat, però, és el mateix. La seua funció constitucional ahir era només la d’admetre o no un recurs presentat pel govern espanyol —tenint en compte que el Consell d’Estat i els mateixos lletrats del Constitucional havien recomanat no admetre’l. La funció constitucional, però, no la va complir i en canvi es va creure amb el dret d’arrambar amb estrèpit els fonaments més elementals de la democràcia, alterant ni més ni menys que la base de la representació popular a través del règim parlamentari. Em diuen que a Estrasburg el president del TC va preguntar alarmat, divendres, què podia passar-los, a ells com a persones, si seguien per aquest camí. Va preguntar quin risc corrien. Qui pregunta ja respon: el corren i molt alt, a Estrasburg i a Madrid mateix. Perquè ahir van violar diverses vegades la seua pròpia constitució, per exemple adoptant mesures cautelars d’ofici, per tant sense que ningú les haja demanat, una actuació que cal recordar que està expressament prohibida en l’article 721 de la Llei d’Enjudiciament Civil i de manera implícita en l’article 24.1 de la Constitució espanyola.
Ja no vé d’aquí, és clar. Ja no vé d’aquí en un estat, l’espanyol, on ja és indiscutible que la llei no emana dels parlaments, com correspondria a una democràcia. Els tecnicismes jurídics s’acumulen sobradament davant una decisió que ha deixat perplexos juristes gens sospitosos de connivència amb l’independentisme —ahir en una piulada Joaquín Urias, un ex-lletrat del propi Constitucional va dir que els magistrat s’havien tornat, literal, ‘bojos’. I és així. El cicle polític iniciat amb la proclamació de la república el 27 d’octubre i centrat en la victòria electoral del 21D ha fet embogir el govern espanyol i la màquina de poder de l’estat que davant la perspectiva de veure el president Puigdemont retornat al seu lloc ha perdut del tot i finalment les formes. En síntesi ahir el Constitucional va canviar les regles del sistema, de fet el va ensorrar, i va decidir que si Puigdemont vol ser ratificat dimarts abans s’ha de lliurar al jutge.
On queda, amb això, la democràcia? Morta i cadàver. Al Principat el parlament ja no serveix de res i a partir d’ara votar tampoc no és ja garantia de res. Ens regeix un estatut, el que ells mateixos van retallar el 2010, que no és el que va aprovar el parlament de Catalunya per 120 vots a favor i els 15 del PP en contra —i ho dic això mirant a aquells que encara volen fer-nos creure que és un problema de percentatges. Les institucions catalanes estan segrestades per un cop d’estat que es va fer dient, però era mentida, que s’aplicava el 155. I ara, per acabar-ho de rematar, l’estat profund es mobilitza per a impedir fins i tot que la voluntat popular expressada en les urnes es puga visualitzar en el parlament. La política de fermesa nascuda del vot popular el 21D, expressada pel govern català i especialment pel president Puigdemont i sancionada al parlament amb la unitat de les forces republicanes ha aconseguit col·lapsar així les institucions de poder espanyoles. En el món occidental la legitimitat d’un estat es sustenta sobre l’acord i la aquiescència dels seus ciutadans. I això reclama que les arbitrarietats pròpies d’una dictadura o no existisquen o no siguen visibles. La revolució catalana, però, les ha tret totes a la llum i això fa el projecte espanyol per a Catalunya simplement inviable. Només és una qüestió de temps.
Temps que ho serà poc o molt depenent del que passe a l’altra banda del tauler, ací on es juguen les peces independentistes. Perquè la decisió del govern espanyol i el Tribunal Constitucional és d’aquelles que pot ser resposta de moltes maneres i que reclama molta atenció abans de moure fitxa, ja que és una oportunitat d’escac i mat.
Per una banda cal pensar què és prioritari. És prioritari investir el president Puigdemont a qualsevol preu o cal buscar fórmules alternatives que preserven la legitimitat sense bloquejar les institucions, ara que ja s’ha aconseguit descarar completament el règim i és evident què i qui obstaculitza l’exercici democràtic? I encara: cal concentrar-se primer a accelerar encara més la descomposició del contrincant o cal córrer immediatament a fer efectiva la república? O potser es poden fer les dues coses al mateix temps?
En les pròximes hores estic segur que els tres partits independentistes arribaran a acords importants sobre el que cal fer dimarts i sobre el que cal fer a partir de dimarts. Contra el que podria aparentar la decisió del Constitucional no tanca cap porta en realitat. Perquè tots sabem que la implementació de la república no depèn ja del parlament sinó que s’ha de basar en tres capes igual d’importants i que necessitem que treballen el màxim de coordinades —el govern autonòmic, el govern en l’exili de la república i a la base de tot la mobilització permanent dels dos milions. I les institucions espanyoles tenen el problema greu que ja només poden interlocutar amb una d’elles i com es va veure ahir gairebé ni això.
El que cal, per tant, és activar d’una vegada el treball conjunt de les tres capes mentre seguim fent el que s’ha fet tant bé aquests darrers mesos, que és fer descarrilar cada cop més el govern espanyol. Veurem el president Puigdemont, el govern de coalició entre Junts per Catalunya i Esquerra i la majoria parlamentària que tots dos formen amb la CUP quina proposta concreta fan. Però després del que va passar ahir crec que no li quedarà ja cap dubte a ningú en que no hi ha cap camí possible que no passe per fer efectiu tan ràpid com siga possible el trencament amb l’estat i amb els seus mecanismes pervertits de poder. I que això significa, concretament i pel que fa a dimarts, que les institucions autonòmiques cal entendre-les com un instrument i només cal fer-les servir per a dotar de contingut aquesta república catalana que avui té de capital Brussel·les.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
