divendres, 31 d’agost del 2018
Òmnium de l’Alguer avala la llei de política lingüística de Sardenya
24.07.2018 01:50
Òmnium Cultural de l’Alguer ha fet
públic un comunicat en què dóna suport a la llei de política
lingüística aprovada pel parlament sard el 3 de juliol passat ‘pel viu
interès del legislador per la llengua i cultura sarda, pel català de
l’Alguer, i també per les altres llengües minoritàries de Sardenya’. La
nova llei, destaquen, afegeix importants novetats en mèrit de l’ús, la
salvaguarda i la promoció del català de l’Alguer dins de les
institucions públiques i de les escoles.
Amb tot, recorden que Òmnium ja havia introduït el català a les escoles de l’Alguer el 1999, amb el projecte Joan Palomba, en què han participat milers d’estudiants i que ‘encara avui és un exemple de model d’ensenyament de la llengua materna minoritària a l’escola’. La millora de la nova llei es deu en part a les esmenes que van presentar, com ara que la llei faci referència a l’ús estàndard del català a l’Alguer i la necessitat que els mestres i els treballadors d’oficines lingüístiques hagin de tenir el certificat de nivell C1 de català.
Amb tot, recorden que Òmnium ja havia introduït el català a les escoles de l’Alguer el 1999, amb el projecte Joan Palomba, en què han participat milers d’estudiants i que ‘encara avui és un exemple de model d’ensenyament de la llengua materna minoritària a l’escola’. La millora de la nova llei es deu en part a les esmenes que van presentar, com ara que la llei faci referència a l’ús estàndard del català a l’Alguer i la necessitat que els mestres i els treballadors d’oficines lingüístiques hagin de tenir el certificat de nivell C1 de català.
55 urnes: la denúncia artística de la violència del primer d’octubre a Perpinyà
30.08.2018 22:00
‘El primer d’octubre ens van
ofegar i no pot ser que ens quedem sense aire.’ L’artista David Torrents
resumeix amb aquestes paraules tan contundents l’essència de
l’exposició ‘Urnes. 55 artistes per la llibertat’, que s’inaugurarà avui
a Perpinyà després d’haver passat per Brussel·les. La inauguració es
farà a les 18.30 a la Casa de la Catalanitat (plaça de Josep-Sebastià
Pons) i hi serà present el president de la Generalitat, Quim Torra. És
previst que s’hi llegeixin dues cartes (de Jordi Turull i Jordi Sànchez)
escrites de la presó estant. També hi haurà una actuació de l’artista
Pascal Comelade i una altra del músic Pere Figueres.
Les urnes són el punt de partida de la mostra, promoguda pel Comitè de Solidaritat de Catalunya Nord. L’entitat va donar cinquanta-cinc urnes del referèndum a cinquanta-cinc artistes, que les han convertides en obres d’art per a reivindicar la llibertat. Partint d’aquest mateix material comú, l’urna del primer d’octubre, cada artista ha volgut exposar la seva visió sobre què va significar aquell dia. Alguns, com ara David Torrents i Franc Aleu, s’han centrat a denunciar la violència de la policia i la repressió de l’estat espanyol. Aleu explica que, en la seva obra, vol fer referència a Felipe VI: ‘Li diuen “El preparao” perquè ha estudiat molt per a ser rei. Al final, només li ha servit per a estar disposat a apallissar les nostres àvies amb l’objectiu de mantenir-se en el càrrec. Fins que no posem fi a la monarquia, no hi podrà haver entesa entre els pobles.’
Les urnes són el punt de partida de la mostra, promoguda pel Comitè de Solidaritat de Catalunya Nord. L’entitat va donar cinquanta-cinc urnes del referèndum a cinquanta-cinc artistes, que les han convertides en obres d’art per a reivindicar la llibertat. Partint d’aquest mateix material comú, l’urna del primer d’octubre, cada artista ha volgut exposar la seva visió sobre què va significar aquell dia. Alguns, com ara David Torrents i Franc Aleu, s’han centrat a denunciar la violència de la policia i la repressió de l’estat espanyol. Aleu explica que, en la seva obra, vol fer referència a Felipe VI: ‘Li diuen “El preparao” perquè ha estudiat molt per a ser rei. Al final, només li ha servit per a estar disposat a apallissar les nostres àvies amb l’objectiu de mantenir-se en el càrrec. Fins que no posem fi a la monarquia, no hi podrà haver entesa entre els pobles.’
D’aquesta manera, el món de l’art vol enviar un missatge de denúncia de la violència de la policia del primer d’octubre, d’una manera contundent i col·lectiva, amb la participació de nombrosos artistes: J. Franc Aleu, Nora Ancarola, Miquel Arnaudiès, Biel Barnils Carrera, Jacquie Barral, Núria Batlle, Pere Bellès, Fabien Boitard, Danièle Busquet, Tom Carr, Francesca Caruana, Pascal Comelade, Roger Cosme Esteve, Joël Desbouiges, Quim Domene, Philippe Domergue, Pep Duran Esteva, Ignasi Esteve i Bosch, Joan Fontcuberta, Marc Fourquet, Gabriel, Jesús Galdón, Jordi Isern, Salvador Juanpere, Patrick Jude, Emmanuelle Jude, Brigitte Kühlewind Brennenstuhl, Delphine Labedan, Lola Lasurt, Antoni Llena, Anna Llimós, Francesca Llopis, Assumpció Mateu, Odile Marot, Enric Mauri, Carme Miquel, Pere Noguera, Gilles Olry, Frederic Perers, Enric Pladevall, Xevi Prat, Jaume Ribas, Antònia Ripoll, André Rober, Dolors Rusiñol Masramon, Esteve Sabench, Gerard Sala, Carme Sanglas, Claret Serrahima, Servand Solanilla, David Torrents i Jacqueline Molnar, Francesc Torres, Montse Vendrell, Christian Vila i Marga Ximenez.
‘És la primera denúncia d’aquesta mena, però no serà l’última. La gent de la cultura s’implica per demanar, per una banda, concòrdia i, per una altra, que s’alliberin els presos polítics’, explica Torrents. ‘Els artistes no sempre es manifesten voluntàriament en un fet històric, però en aquest cas ens manifestem tots, i ja era hora!’, afegeix. ‘Els músics van ser els primers a dir-hi la seva i nosaltres potser hem necessitat més espai per a reaccionar.’
Pladevall recorda que el món de l’art es va definir a favor del dret de decidir l’any 2014, abans que uns altres col·lectius. Tanmateix, creu que ‘la repressió ha causat molta por’ i que, per aquest motiu, alguns artistes no han volgut participar en la mostra.
A Perpinyà, la mostra es podrà visitar fins a final de setembre. Del primer d’octubre fins a final de novembre serà a l’Ars Santa Mònica de Barcelona. Arribarà a Vic al desembre i passarà també per València, Cervera i Girona l’any vinent. També ha de passar per més ciutats europees. De fet, la internacionalització de la denúncia de la repressió és un dels objectius principals de la mostra. ‘Volem cridar l’atenció sobre aquesta situació tan singular que viu Catalunya, que al cap i a la fi és un problema present a molts països d’Europa’, explica Tom Carr. En la mateixa línia, Franc Aleu entén l’exposició com una manera d’explicar al món què passa a Catalunya: ‘Convé que circuli pel món i viatgi durant anys per a deixar ben clar que “ni oblit ni perdó”.’
Quan s’acabi la tanda d’exposicions, les obres seran subhastades i els diners que se’n facin s’ingressaran a la caixa de solidaritat amb els polítics perseguits. El catàleg de l’exposició també servirà per a finançar-la. Aquesta publicació, editada en català, anglès i francès, és a la venda del mes de juny ençà. A més de les creacions de l’exposició, inclou texts de diversos autors i fotografies de situacions viscudes durant les setmanes anteriors i posteriors al referèndum. És un llibre solidari en què tots els qui hi han participat ho han fet sense ànim de lucre, fins i tot la distribuïdora i els llibreters. ‘En diem El llibre groc perquè és tot pintat de groc. Vèiem clar que havia de ser així, per tota la càrrega simbòlica que té’, explica David Torrents, que ha dissenyat el catàleg, a més de participar en l’exposició.
dijous, 30 d’agost del 2018
Així és l’extrema dreta europea que es manifesta amb Ciutadans
30.08.2018 18:19
Ara @PPCatalunya @ciutadans, nazis de Generación identitaria i d’altres crupuscles feixistes manifestant-se conjuntament a la Ciutadella en rebuig d’una agressió en el marc d’una baralla que res va tenir a veure amb el moviment independentista.
Veure per creure.
Minuts abans, la concentració contra violència ja havia esdevingut un enrenou increïble. Un grup d’espanyolistes havien estomacat un càmera de Telemadrid que havien confós amb un treballador de TV3. Crits de ‘fuera’ i ‘maricón’, empentes i cops de puny. Ciutadans condemna l’agressió i en culpa uns ‘infiltrats’ que, segons que diuen, també amenacen els seus militants. Tanmateix, l’única cosa certa és que el partit, novament, es manifesta al costat de membres de l’extrema dreta que exhibeixen orgullosos la seva simbologia.
Ningú no fa cap cordó per aïllar els extremistes ni els expulsa de la concentració. Durant tota la protesta, la bandera de Generació Identitària taca el cel de Barcelona amb el seu odi i xenofòbia. És blanca i conté el logotip de l’organització: un cercle amb un triangle a dins.
Què és Generació Identitària?
Nascuda a França el 2012, Generació Identitària és una organització d’extrema dreta que, segons la seva pàgina web, ‘lluita contra la immigració en massa i la islamització d’Europa’. El grup, evidentment, renega de qualsevol etiqueta extremista i pretén camuflar la seva imatge pública amb accions solidàries amb gent sense sostre –sempre de nacionalitat europea–, com també fan alguns altres grups neonazis: Casa Pound, Hogar Social Madrid…
Tanmateix, els seus pronunciaments i els seus vincles polítics els delaten: són una organització d’extrema dreta. A França han donat suport explícit al Front National de Marine Le Pen. A Itàlia, a la Lliga Nord de Mateo Salvini. A l’estat espanyol, Generació Identitària manté una relació molt fluida amb Democracia Nacional.
El grup és propietari d’uns quants locals en les principals ciutats franceses, a més d’un gimnàs a Lió, on fa propaganda de les seves accions i ideologia. Polítics com Benoît Hamond, ex-candidat socialista a l’Elisi, i activistes destacats com ara Pierre Henry, director general de France Terre d’Asile, han demanat que Generació Identitària esdissolgui o sigui il·legalitzada.
El grup va començar a tenir ressò mediàtic el març del 2016, quan va muntar barricades a l’entrada de la ciutat de Calais per barrar el pas als immigrants que vivien atrapats en camps com la Jungla. La campanya s’anomenava ‘Defend Calais’ i fou la prèvia de ‘Defend Europe’.
Amb ‘Defend Europe’, el grup va portar la xenofòbia fora de les fronteres franceses. La intenció era boicotar les accions de les ONG que salvaven migrants a la Mediterrània perquè, segons ells, eren còmplices del tràfic de persones i la islamització d’Europa. La primera acció fou al port de Catània, quan amb una llanxa inflable va mirar d’impedir que l’Aquarius eixís del port cap a la costa Líbia.
Més informació: Així s’organitza l’extrema dreta per boicotar els rescats d’immigrants a la Mediterrània
Més tard, amb donacions anònimes, Generació Identitària va comprar un vaixell i va dur el boicot al bell mig de la Mediterrània. El grup va tenir qui-sap-les enganxades amb Proactiva Open Arms i més ONG. Tanmateix, la campanya fou un fracàs i va tenir un final humiliant. L’agost del 2017 el vaixell de Generació Identitària fou rescatat davant Líbia per l’ONG Sea Eye després de tenir avaries diverses. Poc després, el grup va abandonar el vaixell i la tripulació –d’origen singalès– en alta mar. Finalment, va acabar a Barcelona, on l’embarcació es va subhastar per a pagar els sous endarrerits dels mariners que van tornar a Sri Lanka.
Darrerament, Generació Identitària s’ha manifestat contra la immigració al port de València i la Valetta (Malta) amb eslògans com ‘De cap manera, no fareu d’Europa la vostra llar’. El grup també ha portat la xenofòbia als Alps, concretament a la frontera entre Itàlia i França. Han organitzat ‘grups de vigilància’ en pobles com Briançon. Són colles que es dediquen a empaitar els immigrants que proven de travessar les muntanyes, una zona no tan controlada com el pas fronterer de Ventimiglia, a la costa.
Nous sommes actuellement en surveillance au niveau du Fort des Têtes. C’est un des passages que marquent les passeurs d’extrême-gauche pour faire rentrer les clandestins en France. #StopMigrantsAlpes #DefendEurope
Les campanyes de Generació Identitària són més propagandístiques i pirotècniques que no pas efectives. Sigui com vulgui, el pòsit extremista que traspua cada acció de l’organització, i els seus vincles i simpaties amb grups polítics arreu d’Europa, sí que han de despertar preocupació.
dilluns, 27 d’agost del 2018
El setembre esdevé una prova de foc per a la credibilitat de la cúpula judicial espanyola
26.08.2018 22:00
El setembre és un mes d’exàmens i
recuperacions d’última hora. El Consell del Poder Judicial espanyol
viurà enguany una autèntica prova de foc per a la seva credibilitat.
Després de ser criticat amb duresa per l’informe GRECO
com un òrgan més polític que no jurídic, la cúpula de la judicatura ha
pogut comprovar que les males praxis i l’estratègia de les euroordres
contra els exiliats l’han aïllada de la resta de la UE. El setembre,
doncs, pot esdevenir una autèntica estocada a una estructura judicial
que reclama a crits una reforma urgent i profunda.
Elpidio José Silva ironitzava sobre això aquesta setmana. El jurista assegurava que per transparència i austeritat es podia eliminar el CGPJ i fer dependre els jutges directament del govern espanyol i el Ministeri de Justícia. Era ironia, però el to revelava la desafecció de qui ha estat víctima dels interessos del sistema. Cal recordar que dimecres el CGPJ va ser denunciat davant del Consell d’Europa per ‘corrupció sistemàtica i prevaricació permanent’. Un denuncia que s’afegeix a la querella de l’Associació Atenes presentada al Suprem.
Elpidio José Silva ironitzava sobre això aquesta setmana. El jurista assegurava que per transparència i austeritat es podia eliminar el CGPJ i fer dependre els jutges directament del govern espanyol i el Ministeri de Justícia. Era ironia, però el to revelava la desafecció de qui ha estat víctima dels interessos del sistema. Cal recordar que dimecres el CGPJ va ser denunciat davant del Consell d’Europa per ‘corrupció sistemàtica i prevaricació permanent’. Un denuncia que s’afegeix a la querella de l’Associació Atenes presentada al Suprem.
Ara, un dels fronts principals per al CGPJ és la demanda civil del
president Carles Puigdemont i els consellers exiliats contra el jutge Pablo Llarena.
L’acusen de no haver garantit les condicions d’un judici just i
d’haver-se extralimitat en la causa contra el primer d’actubre, tot
plegat per unes declaracions fetes en una conferència a Ovieu
(Astúries). La primera vista es farà el 4 de setembre a Brussel·les i
Llarena no cal que s’hi presenti. L’advocat Paul Beakert ja ha avisat
que la cita només una primera presa de contacte amb el cas.
Tanmateix, la demanda fa temps que és un exemple de les males praxis de la cúpula judicial. Llarena va demanar empara al CGPJ –presentada dos mesos fora del termini estipulat per la llei–, perquè considera que és un ‘atac planificat’ i ‘groller’ contra la seva persona, però la temença del jutge és que s’hagi de fer càrrec de les despeses del judici i que el tribunal belga revisi la seva polèmica instrucció de la causa contra el primer d’octubre. El president del consell, Carlos Lesmes, bon amic del magistrat, li va dispensar l’empara i va instar el govern espanyol a fer tant com fos possible per a defensar-lo.
L’empara, que havia d’haver estat refusada, ha provocat urticària en diversos estaments de la judicatura, en primer lloc perquè pot constituir un delicte de prevaricació i perquè col·loca el jutge Llarena gairebé en un pla d’inviolabilitat. ‘És una decisió sorprenent perquè és contrària a la constitució’, va declarar Elpidio Silva.
El govern espanyol va explicar dijous que es personaria en el judici de Brussel·les per a ‘defensar la sobirania i la immunitat jurisdiccional dels tribunals espanyols’ i que, en cap cas, no assumiria la defensa de Llarena per les seves declaracions privades. No obstant això, Gonzalo Boye, coordinador de les defenses dels exiliats, acusa l’executiu de mentir. ‘Si contracten un advocat a Bèlgica, és per defensar Llarena. La justícia espanyola no l’ha pas demandada ningú’, assegura en una entrevista a VilaWeb.
La demanda només sol·licita una compensació d’un euro a Llarena i, com que és civil, no implicaria cap euroordre, si fos condemnat. Llavors com s’expliquen tants nervis? El cas dels presos polítics i els exiliats acabarà tard o d’hora al Tribunal Europeu de Drets Humans i el judici a Brussel·les serà part de l’argumentació de la defensa. Indiferentment del resultat de la demanda, el tribunal ha acceptat d’investigar la mala praxi de la instrucció de la causa del primer d’octubre. Si ell cau, el castell s’ensorra.
Una recusació que pot rebentar el tribunal del primer d’octubre
Però Bèlgica no és pas l’únic front obert per la cúpula judicial. El setembre el Suprem també s’ha de pronunciar sobre la recusació per a apartar cinc dels set jutges de la causa general contra l’1-O. La instrucció de Llarena ha estat farcida de polèmiques. Ara, els magistrats que s’han fet càrrec de la causa no prometen res de millor. En una entrevista a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, Boye ho va deixar clar: ‘Això no és un judici just i només se’n pot esperar una sentència injusta.’
Un dels recusats és el president del tribunal, Manuel Marchena, que també encapçala la sala penal del Suprem. La defensa dels presos polítics i exiliats consideren que el magistrat és contaminat per la causa perquè, conjuntament amb Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo Gómez i Luciano Varela Castro, formava part de la sala que va admetre a tràmit la querella per rebel·lió, sedició i malversació. De fet, Marchena fou qui va redactar la resolució d’admissió. El magistrat, però, arrossega molts més problemes: vincles amb el PP, acusacions de nepotisme i més escàndols que posen en dubte la seva professionalitat.
Si la recusació va endavant, el president del CGPJ i el Suprem, Carlos Lesmes, haurà de fer equilibris per formar un nou tribunal. Ho decidirà la sala del 61 del Suprem i, malgrat les proves contra els jutges, el perfil dels integrants i els antecedents fan pensar que la recusació no reeixirà. Només cal dir que qui porta la instrucció del cas és Vicente Magro, ex-senador del PP entre el 1996 i 1997. Poca cosa en resta, del suposat prestigi del Suprem, presentada com la flor i nata de la judicatura.
PSOE i PP comencen les negociacions per a controlar el nou CGPJ
El mandat de l’actual Consell del Poder Judicial expira el 4 de desembre. Tan solament el president, el conservador Carlos Lemes, pot repetir. Els integrants del nou CGPJ els decidiran el congrés i el senat. Cada cambra tria deu vocals: sis places són per a jutges i quatre per a juristes amb més de quinze anys d’experiència. Perquè els nomenaments tirin endavant calen els vots de tres cinquenes parts de les cambres. És a dir, si PP i PSOE es posen d’acord poden tornar a repartir-se l’òrgan de govern dels jutges, actualment sota control d’una majoria conservadora.
El procés de renovació ha començat sense que el congrés hagi abordat encara la reforma de la llei orgànica del poder judicial que hauria de permetre als professionals de la judicatura d’elegir els seus dotze vocals. Però amb el procés en marxa –la presentació de candidatures es va obrir el 3 d’agost– seran novament els partits que monopolitzaran el CGPJ, almenys cinc anys més.
Amb el congrés fragmentat i la moció de censura encara calenta, la possibilitat que no hi hagi acord entre PP i PSOE no es pot descartar del tot. Si fos el cas, Lesmes i la majoria conservadora continuarien al capdavant de la judicatura fins que no hi hagués consens per a nomenar un nou CGPJ. El 15 d’agost, però, el president del PP, Pablo Casado, va obrir la mà als socialistes per a trobar una solució. Només va posar una condició: res de negociar amb ERC, el PDECat i el PNB.
Així doncs, PP i PSOE començaran a posar fil a l’agulla aquest setembre. El 2013 van haver de menester més de dos mesos per a perfilar el CGPJ. La composició que es va pactar és la següent: 10 vocals proposats pel PP, 7 de proposats pel PSOE, 1 de pactat amb IU, 1 de pactat amb CiU i un altre amb el PNB. L’acord es va assolir amb una majoria absoluta del PP. Ara, amb els socialistes a la Moncloa i els advertiments de Casado, la formula serà distinta.
Si les negociacions s’eternitzen, la imatge per al poder judicial pot ser dramàtica. Mentre el PP i el PSOE juguen a l’estira-i-arronsa per a controlar la cúpula de la judicatura, el Suprem jutjarà els presos polítics i exiliats. Els advocats dels represaliats han anunciat que faran de la causa contra el primer d’octubre un judici polític. Tanmateix, potser no preveien que PP i PSOE, involuntàriament, també hi participarien.
Casado al Suprem pel màster fantasma?
I per acabar-ho d’adobar, si el setembre no era prou calent, el Suprem s’haurà de pronunciar sobre el màster fantasma de Pablo Casado. La jutgessa Carmen Rodríguez-Medel va elevar la causa a l’alt tribunal perquè el president del PP és aforat. La magistrada va demanar al Suprem que el cités com a investigat i li demanés els treballs que diu que va presentar per aprovar el màster, com també l’ordinador amb què els va fer.
Si el Suprem decideix d’obrir una investigació serà un cop molt fort a la carrera política de l’actual cap de l’oposició –la presidenta madrilenya Cristina Cifuentes va dimitir per un cas similar–, però també per a la renovació del PP després de la dimissió de Mariano Rajoy. Ara, Manuel Marchena presideix la sala que ha d’admetre a tràmit la petició de Rodríguez Medel. El magistrat ha arxivat anteriorment causes espinoses per al PP.
Tanmateix, la demanda fa temps que és un exemple de les males praxis de la cúpula judicial. Llarena va demanar empara al CGPJ –presentada dos mesos fora del termini estipulat per la llei–, perquè considera que és un ‘atac planificat’ i ‘groller’ contra la seva persona, però la temença del jutge és que s’hagi de fer càrrec de les despeses del judici i que el tribunal belga revisi la seva polèmica instrucció de la causa contra el primer d’octubre. El president del consell, Carlos Lesmes, bon amic del magistrat, li va dispensar l’empara i va instar el govern espanyol a fer tant com fos possible per a defensar-lo.
L’empara, que havia d’haver estat refusada, ha provocat urticària en diversos estaments de la judicatura, en primer lloc perquè pot constituir un delicte de prevaricació i perquè col·loca el jutge Llarena gairebé en un pla d’inviolabilitat. ‘És una decisió sorprenent perquè és contrària a la constitució’, va declarar Elpidio Silva.
El govern espanyol va explicar dijous que es personaria en el judici de Brussel·les per a ‘defensar la sobirania i la immunitat jurisdiccional dels tribunals espanyols’ i que, en cap cas, no assumiria la defensa de Llarena per les seves declaracions privades. No obstant això, Gonzalo Boye, coordinador de les defenses dels exiliats, acusa l’executiu de mentir. ‘Si contracten un advocat a Bèlgica, és per defensar Llarena. La justícia espanyola no l’ha pas demandada ningú’, assegura en una entrevista a VilaWeb.
La demanda només sol·licita una compensació d’un euro a Llarena i, com que és civil, no implicaria cap euroordre, si fos condemnat. Llavors com s’expliquen tants nervis? El cas dels presos polítics i els exiliats acabarà tard o d’hora al Tribunal Europeu de Drets Humans i el judici a Brussel·les serà part de l’argumentació de la defensa. Indiferentment del resultat de la demanda, el tribunal ha acceptat d’investigar la mala praxi de la instrucció de la causa del primer d’octubre. Si ell cau, el castell s’ensorra.
Una recusació que pot rebentar el tribunal del primer d’octubre
Però Bèlgica no és pas l’únic front obert per la cúpula judicial. El setembre el Suprem també s’ha de pronunciar sobre la recusació per a apartar cinc dels set jutges de la causa general contra l’1-O. La instrucció de Llarena ha estat farcida de polèmiques. Ara, els magistrats que s’han fet càrrec de la causa no prometen res de millor. En una entrevista a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, Boye ho va deixar clar: ‘Això no és un judici just i només se’n pot esperar una sentència injusta.’
Un dels recusats és el president del tribunal, Manuel Marchena, que també encapçala la sala penal del Suprem. La defensa dels presos polítics i exiliats consideren que el magistrat és contaminat per la causa perquè, conjuntament amb Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo Gómez i Luciano Varela Castro, formava part de la sala que va admetre a tràmit la querella per rebel·lió, sedició i malversació. De fet, Marchena fou qui va redactar la resolució d’admissió. El magistrat, però, arrossega molts més problemes: vincles amb el PP, acusacions de nepotisme i més escàndols que posen en dubte la seva professionalitat.
Si la recusació va endavant, el president del CGPJ i el Suprem, Carlos Lesmes, haurà de fer equilibris per formar un nou tribunal. Ho decidirà la sala del 61 del Suprem i, malgrat les proves contra els jutges, el perfil dels integrants i els antecedents fan pensar que la recusació no reeixirà. Només cal dir que qui porta la instrucció del cas és Vicente Magro, ex-senador del PP entre el 1996 i 1997. Poca cosa en resta, del suposat prestigi del Suprem, presentada com la flor i nata de la judicatura.
PSOE i PP comencen les negociacions per a controlar el nou CGPJ
El mandat de l’actual Consell del Poder Judicial expira el 4 de desembre. Tan solament el president, el conservador Carlos Lemes, pot repetir. Els integrants del nou CGPJ els decidiran el congrés i el senat. Cada cambra tria deu vocals: sis places són per a jutges i quatre per a juristes amb més de quinze anys d’experiència. Perquè els nomenaments tirin endavant calen els vots de tres cinquenes parts de les cambres. És a dir, si PP i PSOE es posen d’acord poden tornar a repartir-se l’òrgan de govern dels jutges, actualment sota control d’una majoria conservadora.
El procés de renovació ha començat sense que el congrés hagi abordat encara la reforma de la llei orgànica del poder judicial que hauria de permetre als professionals de la judicatura d’elegir els seus dotze vocals. Però amb el procés en marxa –la presentació de candidatures es va obrir el 3 d’agost– seran novament els partits que monopolitzaran el CGPJ, almenys cinc anys més.
Amb el congrés fragmentat i la moció de censura encara calenta, la possibilitat que no hi hagi acord entre PP i PSOE no es pot descartar del tot. Si fos el cas, Lesmes i la majoria conservadora continuarien al capdavant de la judicatura fins que no hi hagués consens per a nomenar un nou CGPJ. El 15 d’agost, però, el president del PP, Pablo Casado, va obrir la mà als socialistes per a trobar una solució. Només va posar una condició: res de negociar amb ERC, el PDECat i el PNB.
Així doncs, PP i PSOE començaran a posar fil a l’agulla aquest setembre. El 2013 van haver de menester més de dos mesos per a perfilar el CGPJ. La composició que es va pactar és la següent: 10 vocals proposats pel PP, 7 de proposats pel PSOE, 1 de pactat amb IU, 1 de pactat amb CiU i un altre amb el PNB. L’acord es va assolir amb una majoria absoluta del PP. Ara, amb els socialistes a la Moncloa i els advertiments de Casado, la formula serà distinta.
Si les negociacions s’eternitzen, la imatge per al poder judicial pot ser dramàtica. Mentre el PP i el PSOE juguen a l’estira-i-arronsa per a controlar la cúpula de la judicatura, el Suprem jutjarà els presos polítics i exiliats. Els advocats dels represaliats han anunciat que faran de la causa contra el primer d’octubre un judici polític. Tanmateix, potser no preveien que PP i PSOE, involuntàriament, també hi participarien.
Casado al Suprem pel màster fantasma?
I per acabar-ho d’adobar, si el setembre no era prou calent, el Suprem s’haurà de pronunciar sobre el màster fantasma de Pablo Casado. La jutgessa Carmen Rodríguez-Medel va elevar la causa a l’alt tribunal perquè el president del PP és aforat. La magistrada va demanar al Suprem que el cités com a investigat i li demanés els treballs que diu que va presentar per aprovar el màster, com també l’ordinador amb què els va fer.
Si el Suprem decideix d’obrir una investigació serà un cop molt fort a la carrera política de l’actual cap de l’oposició –la presidenta madrilenya Cristina Cifuentes va dimitir per un cas similar–, però també per a la renovació del PP després de la dimissió de Mariano Rajoy. Ara, Manuel Marchena presideix la sala que ha d’admetre a tràmit la petició de Rodríguez Medel. El magistrat ha arxivat anteriorment causes espinoses per al PP.
divendres, 24 d’agost del 2018
Llarena, més sol que un mussol segons la premsa espanyola
Mitjans
Llarena, més sol que un mussol segons la premsa espanyola
Jordi PalmerFoto: Efe
Barcelona. Divendres, 24 d'agost de 2018
2 minuts
La separació de poders a l’estat espanyol és matèria de molta discussió, i el pas que va fer el govern espanyol anunciant que participaria en la defensa del jutge Llarena a Bèlgica només va servir per qüestionar-la encara més.
Ahir, després de pressions per diverses bandes, des de vocals del Consell General del Poder Judicial mateix fins a exitoses campanyes ciutadanes, l’executiu Sánchez va decidir amorosir el seu posicionament sobre el que ja podem anomenar ‘cas Llarena’, és a dir, la demanda presentada pel president Puigdemont i els quatre consellers a l’exili davant d’un tribunal belga.
Dijous a la tarda el ministeri espanyol de Justícia va puntualitzar formalment que la seva intervenció en el cas Llarena seria només per defensar “la sobirania i la immunitat jurisdiccional dels tribunals espanyols” i, en cap cas, els “actes privats” del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, instructor de la causa general contra l’independentisme.
"El Gobierno deja solo al juez Llarena ante la Justicia belga", d'El Mundo, i "Justicia deja solo a Llarena frente a la demanda de Puigdemont", de La Razón, són les dues aproximacions a la qüestió que es poden veure a les portades de la premsa madrilenya d’avui i que deixen clar què en pensen sobre la separació de poders, mentre que l’ABC prefereix dedicar portada monogràfica als pactes entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias sobre el sostre de dèficit amb el títol "Sánchez pasa el rodillo", amb una impactant foto d’una piconadora, i El País fa veure que el tema no existeix.
Resumint, pels diaris citats Llarena ha quedat sol i abandonat perquè el Govern espanyol l'ha deixat a l’estacada, incapaç de defensar un dels seus davant l’ogre independentista de Waterloo. O, dit d’una altra manera, els mateixos que defensen la independència judicial quan els convé, ara ploren perquè diuen al jutge que s’espavili com pugui i es responsabilitzi dels seus comentaris privats. Veurem com se'n surt el Llarena solitario el 4 de setembre a Bèlgica, si és que hi va. Bon divendres a tothom.
Ahir, després de pressions per diverses bandes, des de vocals del Consell General del Poder Judicial mateix fins a exitoses campanyes ciutadanes, l’executiu Sánchez va decidir amorosir el seu posicionament sobre el que ja podem anomenar ‘cas Llarena’, és a dir, la demanda presentada pel president Puigdemont i els quatre consellers a l’exili davant d’un tribunal belga.
Dijous a la tarda el ministeri espanyol de Justícia va puntualitzar formalment que la seva intervenció en el cas Llarena seria només per defensar “la sobirania i la immunitat jurisdiccional dels tribunals espanyols” i, en cap cas, els “actes privats” del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, instructor de la causa general contra l’independentisme.
Un quart de volta més enllà
El mateix fet que el govern espanyol es personi com a part en aquest cas, encara que sigui per defensar interessos generals, ja posa en dubte la separació de poders, però la lectura que en fa la premsa espanyola va, irremeiablement, un quart de volta més enllà."El Gobierno deja solo al juez Llarena ante la Justicia belga", d'El Mundo, i "Justicia deja solo a Llarena frente a la demanda de Puigdemont", de La Razón, són les dues aproximacions a la qüestió que es poden veure a les portades de la premsa madrilenya d’avui i que deixen clar què en pensen sobre la separació de poders, mentre que l’ABC prefereix dedicar portada monogràfica als pactes entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias sobre el sostre de dèficit amb el títol "Sánchez pasa el rodillo", amb una impactant foto d’una piconadora, i El País fa veure que el tema no existeix.
Resumint, pels diaris citats Llarena ha quedat sol i abandonat perquè el Govern espanyol l'ha deixat a l’estacada, incapaç de defensar un dels seus davant l’ogre independentista de Waterloo. O, dit d’una altra manera, els mateixos que defensen la independència judicial quan els convé, ara ploren perquè diuen al jutge que s’espavili com pugui i es responsabilitzi dels seus comentaris privats. Veurem com se'n surt el Llarena solitario el 4 de setembre a Bèlgica, si és que hi va. Bon divendres a tothom.
El règim franquista lliura orfes de guerra a l'Església
24 d’agost de 1941
El règim franquista lliura orfes de guerra a l'Església
Marc PonsFoto: CCMA
Tarragona. Divendres, 24 d'agost de 2018
1 minut
Tal dia com avui de l’any 1941, fa 77 anys, la premsa de l’època publicava que la Junta Provincial de Protección de Menores de Barcelona, havia sol·licitat al bisbat de Barcelona que es fes càrrec d’una part dels orfes de guerra i els distribuís per les diferents finques (“colonias agrícolas”)
que els rectors parroquials gestionaven en nom de la mitra. Considerant
que l’aparell governamental franquista havia creat instruments per
acollir i privilegiar els orfes de guerra del bàndol franquista, aquella
mesura revelava no tan sols la brutal discriminació que es practicava
sobre els orfes de guerra republicans (la immensa majoria d’aquest
segment de població a Catalunya), sinó també la manifesta incapacitat
del règim franquista per afrontar els greus problemes socials causats
pel conflicte civil espanyol (1936-1939).
La nota de premsa de la Junta Provincial de Protección de Menores citava textualment “colaborando así a la obra, a la vez, patriótica, cristiana y social de elevar niños moralmente abandonados a la noble condición de hombres disciplinados y útiles, temerosos de Dios, simiente de una familia cristiana y base de una sociedad más perfecta”. La investigació historiogràfica ha revelat que els escassos orfenats existents a Catalunya estaven saturats i que alguns dels responsables veien els infants com el rebrot de l’enemic vençut i liquidat durant la guerra. La mateixa investigació conclou que la maniobra de la Junta Provincial de Protección de Menores consistia a derivar a l’Església una part de la responsabilitat amb el convenciment que, amb el trasllat, no s’abandonaria l’estratègia d’adoctrinament ideològic que es practicava als orfenats.
La nota de premsa de la Junta Provincial de Protección de Menores citava textualment “colaborando así a la obra, a la vez, patriótica, cristiana y social de elevar niños moralmente abandonados a la noble condición de hombres disciplinados y útiles, temerosos de Dios, simiente de una familia cristiana y base de una sociedad más perfecta”. La investigació historiogràfica ha revelat que els escassos orfenats existents a Catalunya estaven saturats i que alguns dels responsables veien els infants com el rebrot de l’enemic vençut i liquidat durant la guerra. La mateixa investigació conclou que la maniobra de la Junta Provincial de Protección de Menores consistia a derivar a l’Església una part de la responsabilitat amb el convenciment que, amb el trasllat, no s’abandonaria l’estratègia d’adoctrinament ideològic que es practicava als orfenats.
Santiago Abascal, un extremista format al PP disposat a tot per Espanya
22.08.2018 22:00
L’historial de querelles relacionades amb el procés i l’independentisme és etern. Han acusat el president Quim Torra d’encobriment, conspiració per a la rebel·lió i delicte d’odi. També han assenyalat l’ex-president espanyol Mariano Rajoy per ‘deixament de funcions’ durant el 9-N. La croada legal per la defensa d’Espanya ho abasta pràcticament tot. Per això també han denunciat xiulades a l’himne espanyol i la cremada d’una constitució que va fer Empar Moliner a TV3.
Hay argumentos y razones de sobra para suspender el partido si el separatismo supremacista insulta de nuevo a millones de españoles por el hecho de serlo. #SinSePitaElHimnoNoPitesElPartido No tenemos que aguantar que se nos insulte como una fatalidad inevitable #CopaDelRey
La major part de querelles, més propagandístiques que fonamentades, solen acabar essent lletra morta. Però Vox insisteix com un martell pneumàtic. Ha aconseguit personar-se com a acusació particular en la causa general contra el primer d’octubre al Suprem espanyol. De fet, la seva posició inflexible sobre l’empresonament dels presos polítics va impedir que el conseller Joaquim Forn fos alliberat sota fiança de 100.000 euros com demanava la fiscalia.
Però com es paga tot plegat? El president de Vox, Santiago Abascal, ha declarat unes quantes vegades que tota l’activitat del partit es finança amb les quotes dels afiliats i les donacions privades: 272.275 i 189.763 euros l’any passat, segons els seus comptes. Abascal també justifica la hiperactivitat judicial dient que l’equip legal no cobra. ‘Treballen per patriotisme’, assegura. Segons eldiario.es, Vox té amb un exèrcit d’advocats, concretament dinou… El partit només té una vintena de regidors a tot l’estat espanyol.
El president de Vox, Santiago Abascal Conde (Bilbao, 1976), és fill de l’ex-diputat del PP al congrés espanyol Santiago Abascal Escuza, de qui ha seguit les petjades i ha heretat una ideologia ultraconservadora i ultranacionalista. Abascal fill no ha trepitjat el congrés, però ha estat regidor de Laudio (Quadrilla d’Aiara) –el seu avi fou batlle franquista d’Amurrio, un poble de la vora–, membre de les Juntes Generals d’Àlaba i diputat al parlament basc. Políticament s’ha alimentat de la línia dura del PP basc de Jaime Mayor Oreja i María San Gil.
El seu pare va aparèixer implicat en els papers de Bárcenas. El 2013, Abascal pare fou citat com a testimoni a l’Audiència espanyola. Davant el jutge Pablo Ruz va declarar que el febrer de 1999 un còctel molotov havia destrossat el seu comerç a Amurrio i l’assegurança no cobria totes les reparacions. Llavors va recórrer al PP i Bárcenas li va lliurar 12.000 euros en efectiu. ‘A mi em van donar els diners, però jo no sabia d’on venien’, va dir. Tanmateix, estava convençut que no era l’únic que havia rebut ajuts del PP al País Basc.
Pare i fill varen abandonar el PP el 2015 i el 2013, respectivament. Ambdós varen acusar Mariano Rajoy d’haver segrestat el partit i haver-ne traït els valors. Van criticar-li que s’estovés amb ETA i la situació política al Principat.
President d’una fundació extremista subvencionada
L’hemeroteca de Santiago Abascal és plena de declaracions incendiàries i polèmiques. Ha demanat cadena perpètua pel govern de Puigdemont; ha assegurat que va sempre armat amb una pistola Smith & Wesson i que prefereix ‘una Espanya amb escortes i unida que no pas lliure i trencada.’ Tanmateix, hi ha coses més cridaneres en la seva carrera político-professional. Abascal es descriu com un element renovador i acusa els partits espanyols d’haver convertit Espanya en una ‘partitocràcia’… Però, en canvi, no diu que ell n’ha participat activament.
El 2006, encara amb acta de diputat, va crear la fundació Denaes per a la defensa de la nació espanyola. En va ser president fins el 2014, tot i que en continua essent patró. La fundació no té pas cap activitat clara –al portal de transparència no té els comptes actualitzats del 2015 ençà–, però això no ha estat cap entrebanc per a rebre subvencions públiques. El govern de Madrid d’Esperanza Aguirre li va atorgar centenars de milers d’euros en subvencions: 100.000 només el 2007.
La relació d’Abascal amb Aguirre i el PP madrileny ha estat llarga i fructífera, però no ens avancem als esdeveniments. Només afegirem que la suposada fundació organitza cada any els premis ‘Españoles ejemplares’, dels quals Aguirre i el seu successor, Ignacio González, han estat membres del jurat.
Denaes s’ha dedicat bàsicament a convocar o adherir-se a manifestacions espanyolistes, on s’ha barrejat amb companys d’extremisme com la Falange. El 30 de setembre, abans del referèndum, va organitzar una concentració a la plaça de Colón de Madrid en defensa de la unitat d’Espanya. En l’acte es va veure simbologia franquista i part dels assistents van cantar el ‘Cara al sol’. De totes maneres, com Vox, també ha tingut vici pels processos judicials.
Denaes es va fer famosa denunciant l’actor Pepe Rubianes per ultratge a Espanya per unes declaracions a ‘El club’ de TV3. El cas es va arxivar inicialment, però el 2008 l’Audiència de Barcelona el va reobrir. ‘Podríem haver anat a sopar plegats a la Barceloneta i parlar d’unes altres coses, però havíem de perdre el temps parlant amb advocats i jutges. Sé que això, a tu, et va amargar algun dels últims mesos de la teva vida i em sap molt de greu’, va explicar més tard el presentador del programa, Albert Om. El 2009, amb la mort de Rubianes, es va retirar la denúncia.
Aguirre li resol la vida
El 2010, poc després de perdre l’escó al parlament basc, Esperanza Aguirre es va tornar a encreuar en la trajectòria d’Abascal. La presidenta madrilenya va imposar-ne el nomenament com a director de l’Agència de Protecció de Dades de la comunitat Madrid. Això, malgrat que la llei que regula l’agència explicita que el director ha d’actuar amb ‘plena independència i objectivitat’. Abascal, llicenciat en sociologia, no tenia en absolut preparació per al càrrec. Des dels 23 anys s’havia dedicat a l’activitat política i prou. Però Abascal i Aguirre, eren companys de partit i bons amics. A més, el govern madrileny continuava subvencionant la fundació ultra Denaes.
El diari El País va acusar la presidenta madrilenya de polititzar l’agència: ‘Serà un nou cas d’un polític del PP poc afí a les tesis de Mariano Rajoy a qui Esperanza Aguirre aixoplugarà a la Comunitat de Madrid.’ Aquell estiu mateix, Abascal va esdevenir vocal per Madrid de l’Agència de Protecció de Dades espanyola.
El 2012, en plena crisi, el govern madrileny va dissoldre l’agència. Les retallades van enviar vint-i-dos treballadors i el director al carrer. Però Abascal en va ser una víctima efímera. La primavera següent, Aguirre ja li havia trobat un càrrec nou: gerent de la Fundació per al Mecenatge i el Patrocini Social, l’organisme a través del qual se subvencionava Denaes.
La fundació no va voler revelar el sou d’Abascal, però més endavant es va saber que cobrava 82.491 euros l’any. El pressupost de l’entitat era de 250.000, tot i que gairebé no va registrar cap activitat. Abans de l’entrada d’Abascal, la fundació havia perdut 440.000 euros en quatre anys. Alberto Reyero, diputat d’UPyD, va definir-la de la següent manera: ‘No és res més que un cau per a col·locar persones afins al PP amb una despesa escandalosa.’ José Guirao, actual ministre de Cultura espanyol, n’era membre del patronat com a director de la fundació de Caja Madrid.
El govern madrileny va eliminar la fundació el desembre del 2013. De totes maneres, l’any següent encara va pagar una subvenció de 33.680 euros a Denaes. Absacal ja havia abandonat el PP i havia participat en la creació de Vox amb José Antonio Ortega Lara, Cristina Seguí i Aleix Vidal-Quadras.
Candidat a la Moncloa i vincles amb l’extrema dreta europea
Vox és un partit d’extrema dreta, tot i que Abascal es defineixi com a ‘patriota’. El seu programa polític poua en els corrents populistes i xenòfobs que també s’expandeixen per Europa. Proposa de derogar l’estat de les autonomies i les llengües cooficials i també il·legalitzar els partits independentistes. Vox vol un estat espanyol fortament centralitzat que pugui plantar cara a la immigració, que considera una invasió per ‘islamitzar’ Europa. També és contrari a la llei de memòria històrica, les polítiques d’igualtat sexual i l’avortament.
A mí no me gusta que exista una fundación en honor a la estalinista Pasionaria. Ni otra en homenaje al ladrón Negrín. No aspiro a que se prohíban.
Me conformaría con que no reciban subvenciones públicas como las que les dais a todos los partidos.
Y por cierto Albert, ¿Por qué no te atreves a pedir la ilegalización de los partidos separatistas que quieren destruir -ellos sí- la unidad de España y también esa Constitución que invocas? Acaban de darnos un golpe de Estado pero con esos no te atreves. pic.twitter.com/OsCFM6qiDa
Abascal s’ha reunit i fotografiat amb els principals dirigents del mal anomenat euroscepticisme. Marine Le Pen del Front National francès; Frauke Petry d’Alternativa per Alemanya; i Geert Wilders del Partit per la Llibertat dels Països Baixos. De fet, també s’ha vinculat Vox amb Steve Bannon, una de les cares més radicals del supremacisme blanc als EUA i antic assessor de Donald Trump.
Mentrestant, a les xarxes socials, Abascal pretén construir-se una imatge de madelman patriòtic. Un home jove, fort, barbut i clenxinat, capaç d’escalar una muntanya al matí i assistir a una correguda de bous a la tarda. I tot, sempre, amb una bona dosi d’espanyolisme. Abascal es deleix per tenir un escó al congrés, però no s’ha de menysprear la seva capacitat interpretativa. De moment acumula més memes que vots.
El govern espanyol aprova el decret per exhumar Franco
El govern espanyol aprova el decret per exhumar Franco
Calvo explica que si la família del dictador no es pronuncia, l’Executiu decidirà a quin lloc “digne” i “respectuós” l’enterren
|
La
vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, ha anunciat aquest
divendres que l’Executiu ha aprovat la presentació del decret llei que
modifica aspectes de la memòria històrica i que per tant esdevindrà
l’exhumació de les restes de Francisco Franco del Valle de los Caídos.
Segons Calvo, Espanya no es pot permetre tenir un lloc “d’enaltiment al
franquisme” allà “on hi ha les víctimes”.
La
família podrà ser escoltada i podrà disposar de traslladar les seves
restes on indiquin. SI la família no es pronuncia, serà també mitjançant
aquest procediment el govern espanyol a quin lloc “digne” i
“respectuós” es traslladin les seves restes.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)