El Nacional
diumenge, 20 d’octubre del 2019
dissabte, 19 d’octubre del 2019
dijous, 17 d’octubre del 2019
18-O, VAGA GENERAL
17.10.19
18-O,
VAGA GENERAL
EL BLOC DEL VÍCTOR, conjuntament amb els seus 50 BLOCS MONOGRÀFICS, s'adhereix a la vaga general d'aquests divendres 18 d'octubre, per protestar per la injusta sentència del judici al Procés, i en suport als Presos Polítics i Exiliats, entre altres.
Víctor Lluelles i
Cardona
dimarts, 8 d’octubre del 2019
diumenge, 6 d’octubre del 2019
Aprofitar l’oportunitat per no malbaratar el somni. Per: Quim Torra, MHPGdeC
06.10.2019 01:45
Poques hores, pocs dies abans de la sentència al dret d’autodeterminació de Catalunya, ens tornarem a mirar al mirall com a societat, com a país, com a comunitat que té el deure de preparar un futur millor per a si mateixa i per als seus fills. Així com el Primer d’Octubre ens va posar a prova i ens va ajudar a reconèixer-nos amb els nostres drets i una dignitat granítica, la sentència als governants i dirigents del referèndum ens crida a donar una resposta que ens faci millors, més forts i més lliures.
I aquesta és una responsabilitat de tots. Dels partits i dels governants, primer. Però també d’una societat que no espera que li diguin què ha de fer perquè ja s’ha apoderat i sap que té la custòdia d’uns drets civils, socials i polítics que té tot el dret d’exercir i fer respectar. Perquè aquest camí de llibertat i d’autoafirmació no l’hauríem fet si la gent no hagués pres consciència de la seva força quan actua de manera coordinada.
La sentència als nostres companys i companyes, jutjats per haver posat urnes ara fa dos anys, pot marcar un canvi de cicle. Pot obrir una nova etapa en què tornem a prendre la iniciativa, en què la repressió no ens porti a quedar acorralats i a la defensiva políticament. Una nova etapa en què tornem a la dinàmica de la confiança que ens ha portat als millors moments d’aquest procés emancipador. Una nova etapa en què la generositat i el sentit de país tornin a passar al davant de l’interès dels partits i les batalles per hegemonies que només servirien per a gestionar una autonomia vigilada i miserable.
No podem continuar pensant que cal gestionar aquesta autonomia permesa, que se’ns brinda com una concessió d’Espanya. La sentència ha de portar-nos a la recuperació de la dinàmica guanyadora, la que fa propostes de futur, la que debat com volem que sigui l’estat que anem construint. No eixamplarem cap base demanant permís i esperant que se’ns doni. Tan sols la defensa de la democràcia i de la voluntat popular ens pot portar al creixement d’una base de consens encara més àmplia. No es donaran mai les condicions per a alçar una República de dones i homes lliures si no la comencem a defensar cada dia des de les nostres responsabilitats.
Per això vull fer una crida ara que coneixerem de manera més clara que mai les limitacions democràtiques del Regne d’Espanya. Una crida als partits que volen un futur lliure per a Catalunya. Una crida a no abaratir el somni. A mirar l’horitzó per prendre les decisions del present. Ara no és moment de pensar en les eleccions que puguin venir. Hem de pensar en les futures generacions. És per elles que cal prendre les decisions d’avui. La qualitat dels nostres somnis d’avui determinarà la qualitat de vida que tindran els nostres fills i néts. I, sabent quins són els nostres somnis, cal que ara ens comprometem a fer-los possibles amb propostes concretes que retornin la confiança i la força a tothom. Hem de fer la República Catalana sense excuses i sense pors.
És ben possible que la societat catalana es torni a mobilitzar com mai per mostrar el seu rebuig a les sentències. Crido també la societat catalana a fer aquestes mobilitzacions com les hem fet sempre: amb civisme, respecte, de manera pacífica i determinada. No podem caure en cap cas en les provocacions que puguin arribar. Ja s’ha vist que els adversaris de la llibertat de Catalunya ens voldrien violents i agressius. I nosaltres sabem que l’única manera de guanyar aquest combat és en peu de pau i amb la fermesa de les conviccions democràtiques.
Hem recorregut camins difícils darrerament. No hem reculat, però no hem avançat com hauria calgut. I ara és el moment de reprendre el camí. Retornem a la confiança, sense enganys ni miratges, però sense renúncies ni pugnes estèrils. Ho deia Albert Camus: la llibertat no és res més que una oportunitat de ser millors. Aprofitem-la. Siguem lliures, perquè és l’única manera de guanyar la llibertat. És a dir, la independència.
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
dissabte, 5 d’octubre del 2019
L’ANC i Òmnium anuncien la resposta a la sentència: cinc marxes de tres dies
PAÍS > PRINCIPAT
04.10.2019 19:11
L’ANC i Òmnium anuncien la resposta a la sentència: cinc marxes de tres dies
Les columnes recorreran 100 quilòmetres a peu en tres dies per
confluir a Barcelona · Es convocaran en dimecres, dijous i divendres en
funció del dia que es faci pública la sentència
04.10.2019 19:11
L’ANC i Òmnium Cultural han anunciat les primeres accions unitàries per a respondre a la sentència del Tribunal Suprem espanyol. El dia que es publiqui la sentència, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, explicaran quan començaran les cinc marxes multitudinàries
anomenades Marxes per la Llibertat, que sortiran de cinc ciutats
diferents –Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona– i que aniran passant
poble a poble per tot el territori fins a arribar a Barcelona.
Durant tres dies, es recorreran 100 quilòmetres, dividits en cinc etapes. El primer i segon dia hi haurà dues etapes (una al matí i una a la tarda), i el tercer dia només una, perquè s’arribarà a Barcelona al migdia. Cada etapa té aproximadament uns 20 quilòmetres. L’ANC té previst de convocar les marxes en dimecres, dijous i divendres en funció del dia que es faci pública la sentència.
Les marxes, inspirades en altres marxes pacífiques històriques, pretenen ser una resposta de país en favor de la llibertats dels presos polítics, els exiliats, en contra de la repressió i per reivindicar el dret d’autodeterminació. La voluntat és implicar tot el territori, de manera transversal i plural, i retornar a la ciutadania el paper protagonista de les mobilitzacions.
Tothom qui hi vulgui participar només caldrà que s’hi uneixi, sense limitacions ni l’obligatorietat de completar etapes senceres. Cada etapa començarà i acabarà en un nucli urbà, des d’on s’oferirà a preu simbòlic esmorzar, dinar i sopar populars. També s’hi podrà pernoctar de franc i prosseguir la marxa l’endemà, prèvia reserva a la web www.marxesperlallibertat.cat que s’activarà aquest vespre.
Durant tres dies, es recorreran 100 quilòmetres, dividits en cinc etapes. El primer i segon dia hi haurà dues etapes (una al matí i una a la tarda), i el tercer dia només una, perquè s’arribarà a Barcelona al migdia. Cada etapa té aproximadament uns 20 quilòmetres. L’ANC té previst de convocar les marxes en dimecres, dijous i divendres en funció del dia que es faci pública la sentència.
Les marxes, inspirades en altres marxes pacífiques històriques, pretenen ser una resposta de país en favor de la llibertats dels presos polítics, els exiliats, en contra de la repressió i per reivindicar el dret d’autodeterminació. La voluntat és implicar tot el territori, de manera transversal i plural, i retornar a la ciutadania el paper protagonista de les mobilitzacions.
Tothom qui hi vulgui participar només caldrà que s’hi uneixi, sense limitacions ni l’obligatorietat de completar etapes senceres. Cada etapa començarà i acabarà en un nucli urbà, des d’on s’oferirà a preu simbòlic esmorzar, dinar i sopar populars. També s’hi podrà pernoctar de franc i prosseguir la marxa l’endemà, prèvia reserva a la web www.marxesperlallibertat.cat que s’activarà aquest vespre.
Concentracions quan surti la sentència
El mateix dia que el Tribunal Suprem espanyol faci pública la seva decisió, les entitats també convocaran concentracions a les 20.00 a diversos punts del Principat. Els detalls d’aquesta acció es concretaran pels canals oficials de l’ANC i Òmnium Cultural.
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
dimecres, 25 de setembre del 2019
dimarts, 24 de setembre del 2019
dimecres, 11 de setembre del 2019
Des de quan celebrem la Diada?
Història
Des de quan celebrem la Diada?
Marc PonsBarcelona. Dimecres, 11 de setembre de 2019
5 minuts
Barcelona, dissabte 11 de setembre de 1886. Fa 133 anys. Mossèn Jaume
Collell ―canonge de la diòcesi de Vic― oficiava una missa fúnebre a la
basílica de Santa Maria del Mar “en sufragi dels que moriren en defensa de las llibertats catalanas lo 11 de setembre de 1714”.
Aquell ofici religiós (aquella inofensiva missa de rèquiem) que va ser,
inicialment, prohibit pel bisbe Jaume Català i Albosa, i durament
censurat pels partits polítics republicans, s’acabaria celebrant (o mig
celebrant, per ser més precisos) en un entorn de rivalitats i tensions; i
s’acabaria convertint en el testimoni primigeni de la Diada Nacional de Catalunya.
Diada 1914 / Foto: Carlos Pérez de Rozas. Font: Arxiu Municipal de Barcelona
Qui era el promotor d’aquell acte?
Jaume Collell i Bancells era alguna cosa més que un canonge de la diòcesi de Vic. L’any 1886, quan es va celebrar aquell acte primigeni a Santa Maria del Mar, ja era un periodista conegut i polèmic: havia estat el fundador i el director del setmanari La Veu del Montserrat, una publicació d’ideologia catòlica que s’editava a Vic i que mantenia batusses periodístiques freqüents amb el Diari Català, l’òrgan de premsa del republicà i catalanista Centre Català, de Valentí Almirall. Collell i la Veu del Montserrat eren els dipositaris d’un carlisme sociològic i ideològic que a Catalunya havia tingut, sempre, un component foralista decisiu.
Esquela dels herois de 1714, publicada a 'La Veu del Montserrat' / Font: Wikimedia Commons
Qui hi havia darrere mossèn Collell?
Collell canalitzava els suports a la seva causa a través de la Veu del Montserrat. Un simple cop d’ull a la nòmina de col·laboradors aporta una visió molt precisa de les personalitats que envoltaven (o que impulsaven) Collell: mossèn Jacint Verdaguer, el bisbe Torras i Bages (autor de la màxima “Catalunya serà cristiana o no serà”) o Narcís Verdaguer (un dels fundadors de la Lliga Regionalista). Amb aquest cartell, queda clar que aquell acte primigeni estava promogut pel catalanisme conservador, que és el mateix que dir el carlisme català. Aquesta és la causa que explicaria els atacs que va rebre dels partits republicans i catalanistes: es va acusar Collell d’intentar apropiar-se del catalanisme.
Diada 1923. Associació Pomells de Joventut / Font: Wikimedia Commons
Cap on van derivar les celebracions posteriors?
Només dos anys més tard, el 1888, la Diada feia un salt decisiu: sortia de la penombra del temple de Santa Maria del Mar i posava un peu als carrers de Barcelona. L’alcalde Rius i Taulet ―el gran promotor de l’Exposició Universal― ordenava la col·locació de set estàtues al Saló de Sant Joan (entre l’Arc de Triomf i l’entrada al firal) que havien de representar les set personalitats més rellevants de la història de Catalunya: una d’aquestes estàtues era la de Rafael Casanova. L’efígie de Casanova, ferit i sostenint la bandera de Santa Eulàlia, ràpidament es convertiria en un tòtem del catalanisme popular; i en el punt on, cada 11 de setembre, es feien diverses ofrenes florals.La Diada de les detencions
L’any 1901 es va produir un altre salt important en la història de la celebració de la Diada. L’11 de setembre, mentre un grup de joves de la Unió Catalanista dipositava una ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova, la policia espanyola va contestar amb cops de porres i detencions indiscriminades. En l’imaginari nacionalista espanyol, el resultat de les guerres de Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898) estava molt fresc. I la gran mobilització reivindicativa del Tancament de Caixes (1899), encara més. Aquests detalls són molt importants perquè expliquen que, en l’imaginari nacionalista espanyol, el catalanisme era una rèplica de les crisis que havien precedit la pèrdua de les colònies.
Diada 1931 / Foto: J. Domínguez. Font: Arxiu Municipal de Barcelona
La primera Diada unitària
La resposta del catalanisme no es va fer esperar. Pocs dies després, es convocava una concentració de 15.000 persones ―de tot l’espectre social i polític del catalanisme― al Saló de Sant Joan. Aquells manifestants no es van concentrar davant l’estàtua de Guifré el Pilós, ni davant de la de Roger de Llúria. Ho van fer al voltant de la de Rafael Casanova, la màxima figura política durant el setge i assalt borbònic franco-castellà de 1713-1714. El simbolisme era claríssim: no tan sols es protestava per les agressions i les detencions perpetrades per l’aparell policial espanyol, sinó que es reivindicava un model polític de llibertats, que reconegués a Catalunya la seva naturalesa nacional.La Diada del bicentenari
L’any 1914 es computaven dos-cents anys de la tragèdia de 1714. Prat de la Riba, de la Lliga Regionalista, havia assolit la creació de la Mancomunitat, l’organisme concebut com el vehicle que havia de conduir Catalunya al seu autogovern. L’independentisme ja havia formulat les seves tesis. I Europa estava immersa en la Primera Guerra Mundial. En aquell escenari de canvis les rivalitats i les divisions van aparèixer de nou i el nacionalisme espanyol es va abonar a la negació de Catalunya. El Partit Republicà Radical ―de Lerroux― mentre va governar l’Ajuntament de Barcelona es va negar a convocar els actes. I la lluita entre Lliga Regionalista i la Unió Catalanista va fer la resta.
Diada 1932 / Font: Arxiu Municipal de Barcelona
La primera Diada oficial
Durant aquells anys el catalanisme es va dividir en dos espais de celebració: el catalanisme monàrquic i conservador va continuar fidel a la tradició d’acudir a l’estàtua de Rafael Casanova (que ja havia estat traslladada a la seva ubicació actual), i el catalanisme republicà i progressista va trobar en el Fossar de les Moreres el seu propi espai de reivindicació. No seria fins al 1931, amb la restauració de la Generalitat, que el president Macià oficialitzaria la Diada. La premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 12/09/1931) relata que la unitat del catalanisme es va recuperar al voltant de l’estàtua de Casanova: Generalitat, ajuntaments, partits polítics, sindicats, entitats socials...
Diada 1936 / Foto: J. Domínguez. Font: Arxiu Històric de l'Ajuntament de Barcelona
Per què a l’estàtua de Rafael Casanova?
Fins a l’any 1939, la Diada va ser la gran festa reivindicativa dels valors de la llibertat i el catalanisme. Els valors que encarnava la figura elevada a la categoria de mite de Rafael Casanova. Però, tot i això, la Diada va guanyar definitivament la totalitat de l’espai públic. A la reivindicació dels valors republicans (llibertat, catalanisme), s’hi van sumar les aspiracions de tots els col·lectius de l’ampli i divers espectre social català: obrers industrials, jornalers agraris, llibertaris, sufragistes... Amb la Generalitat republicana, la Diada Nacional assolia la seva majoria d’edat i guanyava l’adhesió de tots els catalans. Després vindria el fosc túnel de la dictadura.
divendres, 30 d’agost del 2019
diumenge, 18 d’agost del 2019
CULTURA > LLENGUA El govern de PP, Cs i Vox elimina el català dels documents oficials del Campello
I AIXÒ, NO ÉS UN GENOCIDI, I NAZISME TOTAL...???
18.08.2019 16:47
L’oposició del Campello (Alacantí) denuncia que el nou govern municipal ha eliminat el català
dels comunicats oficials. D’ençà del 25 de juny, els documents emesos
per l’executiu de PP, Ciutadans i Vox són només en castellà, per la qual
cosa l’oposició ha demanat en bloc que el català retorni a
l’ajuntament.
En declaracions a À Punt, el portaveu local de Compromís, Benjamí Soler, ha dit que ‘reviure escenaris anteriors seria fer passos enrere’, una situació que els campellers no mereixen. Per la seva banda, Vicent Vaello, portaveu del PSPV, ha afirmat que fa dos mesos que el govern diu que se solucionarà, sense resultat. ‘Ho continuem rebent absolutament tot en castellà’, diu. A més, ha denunciat que això incompleix la llei d’ús i ensenyament del Valencià.
En un piulet, el Tempir ha dit que és ‘vergonyós que es vulnere l’oficialitat del valencià i s’incomplisca el deure de fer-la efectiva i fomentar-la com a llengua pròpia d’aquesta administració local i del municipi’
.
Catalanofòbia
En declaracions a À Punt, el portaveu local de Compromís, Benjamí Soler, ha dit que ‘reviure escenaris anteriors seria fer passos enrere’, una situació que els campellers no mereixen. Per la seva banda, Vicent Vaello, portaveu del PSPV, ha afirmat que fa dos mesos que el govern diu que se solucionarà, sense resultat. ‘Ho continuem rebent absolutament tot en castellà’, diu. A més, ha denunciat que això incompleix la llei d’ús i ensenyament del Valencià.
En un piulet, el Tempir ha dit que és ‘vergonyós que es vulnere l’oficialitat del valencià i s’incomplisca el deure de fer-la efectiva i fomentar-la com a llengua pròpia d’aquesta administració local i del municipi’
L'Ajuntament
del Campello elimina el valencià dels comunicats oficials. Vergonyós
que se'n vulnere l'oficialitat i s'incomplisca el deure de fer-la
efectiva i fomentar-la com a llengua pròpia d'aquesta administració
local i del municipi. #AlSudEnValencià #SíALaIgualtatLingüística
divendres, 16 d’agost del 2019
Una llengua que s’esvaeix (Xavier Deulonder i Camins)
16.08.2019 08:31
Joan Daniel Bezsonoff
lamenta que, a la Catalunya Nord durant la segona meitat del segle xx,
“la llengua de Ramon Muntaner s’ha evaporat com la boira d’un matí
d’estiu” i, segons es desprèn d’un reportatge que va publicar diumenge
passat el diari espanyol El País, això mateix s’esdevindrà en les
properes dècades amb la llengua de Miguel de Cervantes a Gibraltar; des
de l’inici de la sobirania britànica sobre el Penyal, confirmada en el
Tractat d’Utrecht (1713), a Gibraltar ha continuat parlant-se
sempre el castellà, només que, ara, els nens i els adolescents el
rebutgen; així, parlen entre ells en anglès, es dirigeixen als seus avis
en anglès, malgrat que aquests els renyin i els demanin que se’ls
adrecin en espanyol, i admeten que així com els seus pares pensen en
espanyol, ells pensen en anglès; resulta molt previsible, doncs, en
quina llengua parlaran als seus fills quan, el dia de demà, comencin a
tenir-ne. Les raons d’aquesta actitud s’atribueixen al desenvolupament
de les xarxes socials, on, òbviament, l’anglès és una llengua molt més
útil que el castellà —o el francès— i, també, al rebuig a les
reivindicació per Espanya de la sobirania sobre el Penyal; abandonen el
castellà, doncs, perquè hi veuen un vincle amb un país del qual no en
volen saber res.
Si comparteixo el plany de Bezsonoff i, per això, faig tot el que crec que puc fer per evitar la desaparició del català a la Catalunya Nord amb l’esperança, a més, que, tot i que en futur llunyà que ja no aconseguiré veure, arribi un moment en què es pugui tornar a dir que a Perpinyà no cal preocupar-se pel francès perquè tothom hi parla en català, és perquè em sap greu —o, més aviat, em molesta— que a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans el català no hi sigui la llengua predominant, és a dir, la llengua útil i necessària per viure-hi i treballar-hi amb total normalitat. En canvi, que a Gibraltar es perdi l’ús del castellà tant se me’n dóna, exactament igual com a l’autor del reportatge de El País no es deu amoïnar gaire pel precari estat del català a València, Alacant i Oriola; al capdavall, tots coneixem el posicionament d’aquest diari respecte a la política lingüística de la Generalitat de Catalunya.
A més, ja em va bé que el castellà, la segona llengua més parlada del món segons la propaganda nacionalista espanyola, retrocedeixi, més que res perquè desitjaria que a l’àrea metropolitana de Barcelona comencés a haver-hi gent gran que renyés els seus néts per dirigir-s’hi en català; tant de bo, doncs, Puerto Rico es convertís en una societat angloparlant, el quítxua i l’aimara esdevinguessin les llengües nacionals de Perú i Bolívia, es declarés el guaraní única llengua oficial del Paraguai i a l’Argentina i a Mèxic establissin una gramàtica i ortografia pròpies, prescindint de l’estàndard general espanyol.
Estic segur que si dic que la República Catalana hauria de mirar d’eradicar el castellà de Catalunya a base de no considerar obligatori aprendre’l i estudiar-lo a l’escola, fins i tot molts catalanoparlants independentistes s’esgarrifaran, però, com podem veure, a les noves generacions de Gibraltar no els representa cap problema renunciar al castellà. Naturalment, també celebro que, avui dia, la llengua internacional sigui l’anglès en comptes del francès, com ho era ara fa seixanta anys, més que res perquè em sembla que, en cas contrari, la situació lingüística de la Catalunya Nord seria pitjor encara, que ja és dir; sort, doncs, que a l’antiga colònia francesa de la Louisiane, territori corresponent als actuals estats americans de Missouri, Illinois, Indiana, Louisiana, Arkansas, Mississippí i Alabama, s’hi va perdre l’ús del francès i, per això, avui dia, els EUA no són pas com el Canadà un país on el francès sigui llengua oficial.
Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com
Si comparteixo el plany de Bezsonoff i, per això, faig tot el que crec que puc fer per evitar la desaparició del català a la Catalunya Nord amb l’esperança, a més, que, tot i que en futur llunyà que ja no aconseguiré veure, arribi un moment en què es pugui tornar a dir que a Perpinyà no cal preocupar-se pel francès perquè tothom hi parla en català, és perquè em sap greu —o, més aviat, em molesta— que a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans el català no hi sigui la llengua predominant, és a dir, la llengua útil i necessària per viure-hi i treballar-hi amb total normalitat. En canvi, que a Gibraltar es perdi l’ús del castellà tant se me’n dóna, exactament igual com a l’autor del reportatge de El País no es deu amoïnar gaire pel precari estat del català a València, Alacant i Oriola; al capdavall, tots coneixem el posicionament d’aquest diari respecte a la política lingüística de la Generalitat de Catalunya.
A més, ja em va bé que el castellà, la segona llengua més parlada del món segons la propaganda nacionalista espanyola, retrocedeixi, més que res perquè desitjaria que a l’àrea metropolitana de Barcelona comencés a haver-hi gent gran que renyés els seus néts per dirigir-s’hi en català; tant de bo, doncs, Puerto Rico es convertís en una societat angloparlant, el quítxua i l’aimara esdevinguessin les llengües nacionals de Perú i Bolívia, es declarés el guaraní única llengua oficial del Paraguai i a l’Argentina i a Mèxic establissin una gramàtica i ortografia pròpies, prescindint de l’estàndard general espanyol.
Estic segur que si dic que la República Catalana hauria de mirar d’eradicar el castellà de Catalunya a base de no considerar obligatori aprendre’l i estudiar-lo a l’escola, fins i tot molts catalanoparlants independentistes s’esgarrifaran, però, com podem veure, a les noves generacions de Gibraltar no els representa cap problema renunciar al castellà. Naturalment, també celebro que, avui dia, la llengua internacional sigui l’anglès en comptes del francès, com ho era ara fa seixanta anys, més que res perquè em sembla que, en cas contrari, la situació lingüística de la Catalunya Nord seria pitjor encara, que ja és dir; sort, doncs, que a l’antiga colònia francesa de la Louisiane, territori corresponent als actuals estats americans de Missouri, Illinois, Indiana, Louisiana, Arkansas, Mississippí i Alabama, s’hi va perdre l’ús del francès i, per això, avui dia, els EUA no són pas com el Canadà un país on el francès sigui llengua oficial.
Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com
dijous, 25 de juliol del 2019
JxCat reclama a Marín que el llaç groc torni a la Diputació de Barcelona
AIXÍ ELS HI PAGA EL VOT, NI UN PAM DE NET...!!!
Barcelona. Dimecres, 24 de juliol de 2019
1 minut
Diputació de Barcelona
JxCat reclama a Marín que el llaç groc torni a la Diputació de Barcelona
El NacionalBarcelona. Dimecres, 24 de juliol de 2019
1 minut
Primera crisi entre el PSC i JxCat a la Diputació de Barcelona. El
grup de JxCat ha presentat una moció perquè el llaç groc torni a la
façana de l'ens supramunicipal després que la presidenta de la Diputació, Núria Marín, hagi decidit que el llaç no torni a la façana de l'edifici. El llaç va ser retirat ahir dimarts al vespre.
La iniciativa ha estat avançada pel president del PDeCAT, David Bonvehí, en declaracions a Els matins de TV3, hores després que el símbol a favor de la llibertat dels presos polítics fos retirat de la façana per ordre de Marín.
Des del ple de constitució de la Diputació celebrat l'11 de juliol, en què Marín va ser elegida presidenta gràcies a un pacte entre el PSC i JxCat, del balcó de la Diputació penjava el tapís amb l'escut de l'ens provincial, que tapava un llaç groc heretat de l'etapa de l'anterior president de l'ens, Marc Castells.
D'altra banda, Bonvehí també ha explicat que JxCat, ERC, PSC i comuns estan a punt de tancar un acord a l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB): "Estem a la recta final de la negociació", ha dit. L'entesa permetria que l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, continués com a presidenta de l'organisme.
La iniciativa ha estat avançada pel president del PDeCAT, David Bonvehí, en declaracions a Els matins de TV3, hores després que el símbol a favor de la llibertat dels presos polítics fos retirat de la façana per ordre de Marín.
Des del ple de constitució de la Diputació celebrat l'11 de juliol, en què Marín va ser elegida presidenta gràcies a un pacte entre el PSC i JxCat, del balcó de la Diputació penjava el tapís amb l'escut de l'ens provincial, que tapava un llaç groc heretat de l'etapa de l'anterior president de l'ens, Marc Castells.
D'altra banda, Bonvehí també ha explicat que JxCat, ERC, PSC i comuns estan a punt de tancar un acord a l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB): "Estem a la recta final de la negociació", ha dit. L'entesa permetria que l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, continués com a presidenta de l'organisme.
diumenge, 21 de juliol del 2019
L’indult . Per: Andreu Barnils
Mail Obert
Andreu Barnils
20.07.2019 21:50
Amb relació als presoners polítics
som uns quants que voldríem practicar una màxima que trobem bella i
justa: exercir la crítica amb empatia. Personalment, no els puc tractar
de la mateixa manera que la resta d’actors d’aquesta nostra història,
per la senzilla raó que ells viuen tancats i jo, no. Punt final. Passa
que continuen fent política i anant a llistes, i la feina del periodista
és de fer-ne crítica. Punt final. És a dir, a mi, em resulta lamentable
veure com hi ha gent que insulta, vexa, humilia i no empatitza amb gent
que fa anys que són a la presó per haver organitzat un referèndum.
Passa que, alhora, no em mamo el dit. I faig preguntes.
Per allò que em diu gent que ha visitat la presó, i per allò que em diuen gent que han participat en reunions d’alt nivell, i pel que llegeixo de gent informada, veig que els presoners, en aquest moment, no tan sols tenen una cosa al cap que es diu indult, sinó que aquesta cosa és part del debat entre els partits. No solament dels presoners. L’indult és una peça a tenir en compte en el moment de pensar en el govern Sánchez.
Amb aquest fet, jo trobo que tots plegats potser hauríem d’acceptar –potser, només potser– que nosaltres faríem exactament igual: voldríem un indult i evitar quinze anys de presó. Mira, doncs potser sí, tu. Aquesta frase té sentit. Alhora, també podem dir que és un error greu, molt greu, basar la negociació política del col·lectiu en els interessos personals dels presoners. I, si quan negocien, els presos tan solament miren per a ells i no per a tothom? El sí a Sánchez es fa pensant en tothom, o només en els presoners? I si resulta, quina vida nen!, que els presos i el col·lectiu no tenen els mateixos interessos? Potser, al moviment independentista, li interessaria de fer caure Sánchez, però, als presoners, no.
Jo no sé si qui viu pendent d’una sentència és la persona ideal per a conduir una negociació col·lectiva. Prou feina té per a ell, que a sobre hagi de pensar en tothom. Ara, potser passa cruelment al revés: i si el col·lectiu s’ha adonat que la repressió s’entén gràcies a la presó, que els presoners desperten simpaties a tot el món, i que tot això ajuda el moviment, que, per tant, la millor cosa que ens pot passar, al col·lectiu, és… una pena llarga per a ells? Res d’indult. Els presoners són ostatges del govern espanyol. Ho són nostres, també?
Aquests dies tan bèsties és quan ens hem de fer preguntes, per incòmodes que siguin: volen negociar ells, els presos, o som nosaltres que els posem al mig, i així no hem de negociar nosaltres? Volem negociar, o volem cedir, i per tant més val que ho facin ells? Per què posem a les llistes els presos, els votem de caps de llista, i després ens queixem si negocien ells? Els volem a les llistes, però no els volem negociant?
Les preguntes, com més normals i lògiques, millor: l’indult, el donaria gratis, el senyor Sánchez? O seria en canvi de penedir-se en públic i de frenar el moviment? Si l’indult ens afectés, a tots els altres, nosaltres també tenim vot? En quin punt?
Per últim: segur que Pedro Sánchez pot donar un indult? Qui ho diu? I si al final és un apoyaré més? Com ho sabem que l’indult arribarà, si Sánchez mana? En tenim proves? I si Sánchez enganya? I si el Deep State el colla? En fi, un indult, jo ja entenc que pugui anar bé per al pres. O no. Però, va bé per al col·lectiu? I per què els bascs han recomanat sempre deixar els presos de banda en les negociacions polítiques? Per què deu ser?
Per allò que em diu gent que ha visitat la presó, i per allò que em diuen gent que han participat en reunions d’alt nivell, i pel que llegeixo de gent informada, veig que els presoners, en aquest moment, no tan sols tenen una cosa al cap que es diu indult, sinó que aquesta cosa és part del debat entre els partits. No solament dels presoners. L’indult és una peça a tenir en compte en el moment de pensar en el govern Sánchez.
Amb aquest fet, jo trobo que tots plegats potser hauríem d’acceptar –potser, només potser– que nosaltres faríem exactament igual: voldríem un indult i evitar quinze anys de presó. Mira, doncs potser sí, tu. Aquesta frase té sentit. Alhora, també podem dir que és un error greu, molt greu, basar la negociació política del col·lectiu en els interessos personals dels presoners. I, si quan negocien, els presos tan solament miren per a ells i no per a tothom? El sí a Sánchez es fa pensant en tothom, o només en els presoners? I si resulta, quina vida nen!, que els presos i el col·lectiu no tenen els mateixos interessos? Potser, al moviment independentista, li interessaria de fer caure Sánchez, però, als presoners, no.
Jo no sé si qui viu pendent d’una sentència és la persona ideal per a conduir una negociació col·lectiva. Prou feina té per a ell, que a sobre hagi de pensar en tothom. Ara, potser passa cruelment al revés: i si el col·lectiu s’ha adonat que la repressió s’entén gràcies a la presó, que els presoners desperten simpaties a tot el món, i que tot això ajuda el moviment, que, per tant, la millor cosa que ens pot passar, al col·lectiu, és… una pena llarga per a ells? Res d’indult. Els presoners són ostatges del govern espanyol. Ho són nostres, també?
Aquests dies tan bèsties és quan ens hem de fer preguntes, per incòmodes que siguin: volen negociar ells, els presos, o som nosaltres que els posem al mig, i així no hem de negociar nosaltres? Volem negociar, o volem cedir, i per tant més val que ho facin ells? Per què posem a les llistes els presos, els votem de caps de llista, i després ens queixem si negocien ells? Els volem a les llistes, però no els volem negociant?
Les preguntes, com més normals i lògiques, millor: l’indult, el donaria gratis, el senyor Sánchez? O seria en canvi de penedir-se en públic i de frenar el moviment? Si l’indult ens afectés, a tots els altres, nosaltres també tenim vot? En quin punt?
Per últim: segur que Pedro Sánchez pot donar un indult? Qui ho diu? I si al final és un apoyaré més? Com ho sabem que l’indult arribarà, si Sánchez mana? En tenim proves? I si Sánchez enganya? I si el Deep State el colla? En fi, un indult, jo ja entenc que pugui anar bé per al pres. O no. Però, va bé per al col·lectiu? I per què els bascs han recomanat sempre deixar els presos de banda en les negociacions polítiques? Per què deu ser?
dijous, 11 de juliol del 2019
JA PODEN FER UN PARTIT Jx155- FOTO: Neus Munté (JxCat ) escriu el nom de la socialista Núria Marín en la papereta de vot
JA PODEN FER UN PARTIT Jx155
11.07.2019 12:38
Finalment Junts per Catalunya ha consumat el pacte que tenia emparaulat amb el PSC i ha cedit els seus vots a la candidata socialista, Núria Marín.
Si en la primera votació la batllessa de l’Hospitalet de Llobregat no
obté 26 vots, necessaris per a la majoria, hi haurà una segona ronda.
dimecres, 10 de juliol del 2019
Articles del Víctor- A CORRECUITA. (2-A).- “Quan l'independentisme, es va fotre un tret al cor”, o al cap!.
Articles del Víctor
Un
final que no hagués volgut escriure.
05-09.07.19
A
CORRECUITA.
(2-A).
“Quan
l'independentisme, es va fotre un tret al cor”,
o al cap!.
De
debò que no sé que ho fa, l'òptima calor, sumat a la xafogor, més
les tempestes, les pedregades, els tres o quatre “el plou i fa
sol”, i acabant amb la baixada radical de la temperatura, etc. De
tot això, que estem vivim aquests llargs dies d'onades de calor, i
que científicament, diuen que provoquen a les persones molts signes
i símptomes, com aquest: mal
humor, apatia, cansament, efectes negatius a la conducta, poca
atenció, caràcter impulsiu, impaciència, confusió, irritabilitat,
marejos, alteració del ritme cardíac,
entre altres. Que constí que no és un article sobre el CC.
Sabia
que tot això a les persones ens afecta directament al magí i
succedanis. I ens passa coses, d'allò més típic, com sí “Ens
hem vegut l'enteniment”,
però en aquest cas, que és tema polític, apujarem dos o tres
llistons d'un “ “tret
al peu”,
i no
amics, no m'he pas equivocat, amb aquest títol, i no volia dir:
“Quan
l'independentisme, es va fotre un tret al peu”,
ho volia dir així clarament, perquè “sembla
que ens begut l'enteniment”.
Quan
semblava que la unió independentista,
era una cosa ferma i que tothom anava a la una, - i ja sabem que els
personalismes, els egos, i les ganes de sortir a la foto, (encara que
sigui la de la vergonya), moltes vegades prima per damunt del bé
comú, i en el cas del Procés independentista, ho fa per damunt de
la història -, sabem que arreu del món i de la història, les
unanimitats polítiques, ideològiques, programàtiques i amicals,
sempre han anat per barris, per molt fortes que siguin, i si no
recordem la història d'en Jefferson i Adams, signa'ns de la
declaració d'Independència d'EUA., i primers Presidents. I molt més
encara, quan estem atacats per
“Terra, Mar, Aire, Clavegueres, Exèrcits de Jutges, Tribunals,
Fiscal,etc., sense deixar els esperits de Franco, Felip V, i tots els
altres, etc. Però
el que és més trist que tot plegat,- i ja sembla que forma part del
paisatge-, és que tenim una munió de Presos Polítics i altres
exiliats, i per la pinta que fa ho tindrem per molts anys. Segurament
això ha arribat al límit, quan ERC.,- que teòricament són els
guanyadors de les darreres eleccions-, i no pogués tenir-tindre la
paella pel mànec de l'entitat catalana amb més poder, - i sobretot
amb més diners de Catalunya, després de Generalitat...I molt més,
després de perdre l'Ajuntament de Barcelona. Però cal dir que són
ambdós, JxCat o ERC, que “tanto monta, monta tanto”, i s'han
venut les respectives animés als diables corresponents, i cadascú
s'ha decantat per algú del Club del 155, i ara tots a plorar- i no
els hi cau la cara de vergonya-, i potser els hi caldrà dir una cosa
semblant, al
que diuen que li digué la sultana Aixa (???.), mare del darrer rei
islàmic de Granada, Boabdil,
després de l'entrega de les claus de l'Alhambra,i li ventà la
tremenda frase:
“Llora
como mujer lo que no supiste defender como hombre”.
I
la gent, ja es comença a emprenyar, i amb raó.
I
a més avui (7 de juny) ens arriba la notícia de les protestes
veïnals, més la pressió de les entitats independentistes que va
aconseguir a JxCat a pactar amb ERC i no amb el PSC al Pallars
Jussà,- un pacte que semblava descartat. Sí que es va trencar el
pacte fet amb el PSC
per a governar el consell
comarcal del Pallars Jussà
i teixir un acord amb ERC.
Campanya promoguda per l’ANC,
el CDR
i Advocats
per la Democràcia,
i la mediació d’Òmnium
Pallars, va servir per fer reconsiderar JxCat i reprendre les
negociacions trencades. Manca fer demà, la constitució del consell
comarcal, on JxCat i ERC, diuen, votaran junts el president de
l’ens. Els de
l’ANC., digueren: “No
va ser suau, la veritat, però ens n’hem sortit”.
Tot va començar des
de grups de WhatsApp, però la campanya no es quedà a les xarxes, el
4 de juliol aparegueren per tot Tremp cadires abandonades, on hi
deia “es ven”
critican el pacte amb el PSC,
i més quan a la
legislatura anterior ERC i JxCat governaren junts el consell
comarcal, com que ara les dues forces independentistes tornaven a
sumar, pactarien de nou, però no fou aìxí, i JxCat van començar a
negociar amb el PSC. És llavors quan la pressió popular es va
activar. Cosa que es tindria de fer arreu.
Que
no sigui que de tant manipular-lo (el PROCÉS) barroerament, hem
trencat el nostre gerro xinès, - No aquell dels milers de còpies,
amb l'estelada impresa, que han arribat amb contenidors-, sinó el de
la Dinastia Ming, que tanta estimació l'hi teníem.
I
per finalitzar, ja ho diuen que els sistemes polítics, sempre és
dinamiten des de dins, i en aquest cas, després de tanta comèdia i
patiments, per arribar “a dormir amb l'enèmic, i sobretot els dels
155”, - que el somriure del Nètol, durarà tota l'eternitat -, i
el més trist és que s'ha jugat amb l'alegria i la bona fe de la
gent.
I
no, tot és, portar un llaç groc, l'estelada, samarretes, anar als
11S, organitzar manis, i etc.
Guardeu-vos
de la calor, dels pactes amb el diable i amb el 155.
Darrera
Hora: “Per
adobar-ho, no fa gaire, d'aquest dimarts de gràcia, 8 de juny.
Agents de la Guàrdia Civil han entrat a la Generalitat, - com a la
casa del metge-, al Gabinet Jurídic Central, demanant documentació
de l’1-O. Repetint l'acció de la jutgessa del jutjat d’Instrucció
13 de Barcelona, Alejandra
Gil,
quan
la setmana passada ordenà escorcollar els departaments d’Afers
Estrangers, Treball i Presidència, Intervenció General, i el
Gabinet Jurídic Central”,
i tan amples.
Víctor Lluelles i Cardona
dijous, 27 de juny del 2019
dimecres, 26 de juny del 2019
Política La Plaça Espanya serà l’epicentre de la manifestació de l’11-S
La Plaça Espanya serà l’epicentre de la manifestació de l’11-S
La ‘performance’ omplirà la Gran Via, el Passeig de Maria Cristina, l’avinguda Paral·lel, el carrer de la Creu Coberta i el carrer Tarragona per simbolitzar "la unitat estratègica"
La manifestació del proper Onze de Setembre tindrà la Plaça Espanya
com a epicentre. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha decidit omplir
la Gran Via, el Passeig de Maria Cristina, l’avinguda Paral·lel, el
carrer de la Creu Coberta i el carrer Tarragona, carrers que conflueixen
en aquesta gran plaça, obra de Puig i Cadafalch. El
motiu pel qual s'ha triat aquest lloc de Barcelona és perquè l'ANC
buscava "una plaça gran on hi confluïssin diversos carrers", ha explicat
la presidenta de l'entitat, Elisenda Paluzie. Això servirà per simbolitzar "la unitat estratègica", allò "imprescindible" encara que "no suficient" per aconseguir la independència.
"Volem demostrar que tot i que la gent vingui de punts diversos, aconseguim entendre’ns i arribar a un punt concret; la independència", ha explicat la secretària de la comissió de mobilitzacions, Carla Solé. De fet, aquest punt encaixa amb els càntics que s'han escoltat durant les darreres manifestacions de l'espai independentista. A més d'escoltar-se proclames a favor de la llibertat dels presos polítics, darrerament s'ha insistit en la "unitat".
Paluzie ha lamentat que aquest dimarts Esquerra Republicana s'abstingués en la votació sobre una ILP que pretenia declarar la independència. "És un símptoma del que passa quan no treballem a favor de la unitat estratègica; sembla que l’horitzó es desdibuixi", ha afirmat. En aquest sentit, ha dit que des del 27 d'octubre del 2017, dia de la declaració d'independència, hi ha "febleses".
La samarreta de l'11-S de 2019 serà blau turquesa
La samarreta d'enguany serà de color blau turquesa i hi té escrit "Objectiu: independència".
Al mig, a l'alçada del pit, hi ha dibuixada una estrella, que
simbolitza aquesta independència a la qual s'hi arriba amb unitat,
encara que vingui d'orígens diversos.
"Volem demostrar que tot i que la gent vingui de punts diversos, aconseguim entendre’ns i arribar a un punt concret; la independència", ha explicat la secretària de la comissió de mobilitzacions, Carla Solé. De fet, aquest punt encaixa amb els càntics que s'han escoltat durant les darreres manifestacions de l'espai independentista. A més d'escoltar-se proclames a favor de la llibertat dels presos polítics, darrerament s'ha insistit en la "unitat".
Paluzie ha lamentat que aquest dimarts Esquerra Republicana s'abstingués en la votació sobre una ILP que pretenia declarar la independència. "És un símptoma del que passa quan no treballem a favor de la unitat estratègica; sembla que l’horitzó es desdibuixi", ha afirmat. En aquest sentit, ha dit que des del 27 d'octubre del 2017, dia de la declaració d'independència, hi ha "febleses".
Samarreta blau turquesa
La samarreta de l'11-S de 2019 serà blau turquesaÒmnium i l'AMI, col·laboradors de la manifestació
Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) col·laboraran en l'organització d'aquesta manifestació. Montse Ortiz, vocal de la junta directiva de l'entitat presidida per Jordi Cuixart, ha afirmat que és important reivindicar els drets més fonamentals de la ciutadania "en aquests moments de persecució i a les portes de la sentència del judici a la democràcia". "És imprescindible reivindicar la llibertat d'expressió", ha afirmat, a més d'insistir que la millor manera de reivindicar aquests drets és "exigint-los".La manifestació de la Diada confluirà a plaça Espanya i demanarà "unitat estratègica"
DIADA 11-S
La manifestació de la Diada confluirà a plaça Espanya i demanarà "unitat estratègica"
Carlota CampsBarcelona. Dimecres, 26 de juny de 2019
2 minuts
La manifestació de la Diada de l'11-S d'enguany tindrà lloc a la plaça d'Espanya i
als carrers del voltant i tindrà com a objectiu, més enllà de reclamar
la independència i denunciar la repressió, fer una crida als partits i
entitats sobiranistes a construir una "unitat estratègica". Així ho ha
anunciat aquest matí l'ANC, en una roda de premsa conjunta amb Òmnium i
l'AMI, que ha tingut lloc darrera la Font Màgica de Montjuïc.
La plaça d'Espanya serà el punt central de la manifestació, però els manifestants es començaran a concentrar des dels diferents carrers que arriben a la plaça: carrer Creu Coberta, Tarragona, Gran Via -en dues direccions-, Paral·lel i l'avinguda Maria Cristina. La intenció de l'entitat sobiranista és omplir totes aquestes vies amb l'objectiu de representar que "des de camins diferents ens trobem d’acord per objectiu comú": "la independència".
Segons ha explicat la presidenta de l'ANC, Elisenda Paluzie, aquesta "unitat estratègica" és que "des de la diversitat, i sense renunciar a res, ens posem d'acord amb un objectiu comú" i ha assegurat que els sis carrers simbolitzaran els "diversos punts de vista" i la plaça Espanya el "epicentre" de l'"objectiu comú".
La intenció és omplir bona part d'aquests carrers, tot i que des de l'entitat encara no han concretat quants quilòmetres s'ocuparien i han emplaçat a futures convocatòries per saber el recorregut final exacte. El que sí que han deixat clar és que ni es plantegen que la manifestació d'enguany només ompli la plaça d'Espanya.
La d'aquest 2019 serà la vuitena manifestació anual convocada per l'ANC en motiu de la Diada i per reclamar la independència de Catalunya.
La plaça d'Espanya serà el punt central de la manifestació, però els manifestants es començaran a concentrar des dels diferents carrers que arriben a la plaça: carrer Creu Coberta, Tarragona, Gran Via -en dues direccions-, Paral·lel i l'avinguda Maria Cristina. La intenció de l'entitat sobiranista és omplir totes aquestes vies amb l'objectiu de representar que "des de camins diferents ens trobem d’acord per objectiu comú": "la independència".
Segons ha explicat la presidenta de l'ANC, Elisenda Paluzie, aquesta "unitat estratègica" és que "des de la diversitat, i sense renunciar a res, ens posem d'acord amb un objectiu comú" i ha assegurat que els sis carrers simbolitzaran els "diversos punts de vista" i la plaça Espanya el "epicentre" de l'"objectiu comú".
La intenció és omplir bona part d'aquests carrers, tot i que des de l'entitat encara no han concretat quants quilòmetres s'ocuparien i han emplaçat a futures convocatòries per saber el recorregut final exacte. El que sí que han deixat clar és que ni es plantegen que la manifestació d'enguany només ompli la plaça d'Espanya.
Samarreta i lema de la Diada
El lema de la concentració, donat a conèixer també aquest matí, és "objectiu independència". La samarreta és de color blau turquesa i té una estrella blanca al mig amb unes aspes de color groc, que simbolitzen els diferents camins i visions del moviment. Properament l'entitat les posarà a la venda a través de les territorials i també posarà en marxa el web on els ciutadans es podran apuntar als diferents trams de la manifestació. De moment, però, no s'ha concretat la data de llançament.La d'aquest 2019 serà la vuitena manifestació anual convocada per l'ANC en motiu de la Diada i per reclamar la independència de Catalunya.
MANIFESTACIÓ ESTRASBURG
Una seixantena de busos i dos vols xàrter plens per la manifestació a Estrasburg
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)