Barcelona, 26 de gener de 1939. Fa 80 anys. Efectius de la Legió
espanyola, de la 105 Divisió marroquina i de la IV Divisió de Navarra i
de la unitat motoritzada Littorio de l’exèrcit italià iniciaven l’
ocupació de Barcelona.
Les tropes de l’exèrcit rebel assolien un dels seus principals
objectius militars: la presa de Barcelona, capital de Catalunya.
Passaven pocs minuts de les set del matí i els carrers de la ciutat eren
deserts. Sobre el sector majoritari de la població pesava el desànim
per l’evolució d’un conflicte que la República estava perdent
irremeiablement més per demèrits propis que pels encerts de l’enemic. I
el desànim que generava la por, més per la previsible repressió que per
cap altra cosa, d’un exèrcit ocupant que, en el decurs del conflicte,
s’havia manifestat assedegat de sang i de venjança. Per a centenars de
milers de barcelonins i de barcelonines aquell
26 de gener de 1939 va ser el dia més trist de la seva vida. Era l’inici d’una ventada gèlida que anticipava un llarg hivern de silenci i de mort:
38 anys.
Autoritats civils, militars i eclesiàstiques
celebrant la victòria franquista / Font: Federació d'Associacions de
Veïns de Barcelona
“El Llobregat puede ser el Manzanares”
Pocs dies abans (12 de gener de 1939) el govern de la República, en
una maniobra que no ocultava la desesperació, havia decretat la
mobilització de la pràctica totalitat de la població masculina:
homes de 17 a 50 anys que havien de ser emplaçats al front de guerra, i
funcionaris públics jubilats en tasques de logística. No obstant això,
la premsa l’època revela que, fins a la vigília de l’ocupació franquista
de Barcelona, hi havia un estat d’ànim general que convidava a cert
optimisme. Però amb un llenguatge exageradament èpic, que si bé es
podria justificar per la transcendència del moment, era sospitosament
més proper al relat propagandístic que al periodisme informatiu. Al
marge esquerre del Llobregat (en l’enèsim episodi de la batalla de
Catalunya), l’exèrcit de la República hi havia situat les seves darreres
forces, i un sector majoritari de la població de Barcelona, les seves
darreres esperances. “
El Llobregat puede ser el Manzanares”, resaven alguns titulars de premsa. Referit, naturalment, a la
llarga resistència republicana de Madrid.
El Llobregat no va ser el Manzanares
El Llobregat no va ser el Manzanares perquè la Catalunya de la
República va emprar ―i va sacrificar― bona part de les seves forces
militars als fronts de l’Ebre i del Segre-Noguera, la línia geodèsica
que la separa d’Espanya. La
batalla de l’Ebre es va
lliurar durant els quatre mesos finals de l’any anterior (25 d’agost de
1938 a 16 de novembre de 1938), i hi van morir entre 10.000 i 30.000
combatents republicans. I a la
batalla del Segre, més
intermitent però més llarga (4 d’abril de 1938 a 3 de gener de 1939),
s’estima que hi van morir entre 5.000 i 10.000 combatents republicans
més. Les xifres d’ambdues varien segons les presenti un investigador o
un altre. Però en qualsevol cas, es pot dir que a Catalunya una de cada
tres víctimes mortals del conflicte civil va perdre la vida als fronts
de l’Ebre i del Segre-Noguera, i ho va patir en el decurs dels mesos
immediatament anteriors a la caiguda de Barcelona. I a més, els rebels
que havien necessitat nou mesos per saltar el Segre, trigarien només
vint dies per arribar fins al Llobregat.
Brigada motoritzada Littorio ocupant Barcelona / Font: Ajuntament de Barcelona
La Barcelona exhausta
El dia 26 de gener de 1939, el dia de l’ocupació franquista de
Barcelona, els carrers de la ciutat estaven deserts. Ni tan sols la
premsa diària va sortir. En canvi, els documents gràfics del moment
revelen que, a poc a poc, a mesura que les tropes rebels ocupaven els
principals carrers i places de la ciutat, una part de la població ―que
els mateixos documents revelen molt minoritària― va sortir de casa
entusiasmada. És difícil saber si aquelles persones eren les que George
Orwell a
Homenatge a Catalunya deia que havien passat el
conflicte ocults, i no sense motiu ―sobretot durant el període de plom
dels revolucionaris (setembre de 1936 a maig de 1937)―, o simplement era
gent cansada de les privacions de la guerra i estaven convençuts
(ingènuament o no) que amb Franco arribava la pau i l’abundància. En
aquest punt és important destacar que, a Barcelona, el general Franco,
cap dels rebels, passaria sobtadament a capitalitzar els èxits militars
del seu exèrcit.
Cavalleria franquista inicia l'ocupació de Barcelona / Font: Ajuntament de Barcelona
“Tiempo habrá para volver sobre el pasado ignominioso”
L’escassa premsa que s’atreveix a sortir el dia 27, l’endemà de
l’ocupació de la ciutat, o que van obligar a sortir a punta de pistola,
revela el canvi dràstic del paisatge, però guanya definitivament la
categoria de pamflet propagandístic. En la línia dels fulls volants que
l’aviació franquista llançava sobre territori republicà amb el propòsit
de desmoralitzar la població civil, i en un llenguatge de caserna,
destaca la figura del general Franco i, en canvi, el seu exèrcit queda,
reveladorament, en un segon i discret terme: “
Barcelona para la invicta España de Franco”,
titula en portada un dels rotatius de més tirada de la ciutat. I en
aquell editorial a portada completa avisa de forma clara i diàfana: “
Tiempo
habrá para volver sobre el pasado ignominioso (...) ahora solo cabe
(...) el deseo ardiente de servir a España, a la España inmortal, a la
España eterna”. Més que un avís a navegants, una veritable
declaració d’intencions: el tret de sortida (i mai més ben dit) de la
repressió que, no tan sols planava sobre la societat sinó també a qui
particularment es dirigia.
Cues de racionament els dies immediatament posteriors a l'ocupació / Font: The Spanish Civil War
“La justicia entra en la Audiencia... y en la ex-Generalidad”
“
La justicia entra en la Audiencia”, resa un altre dels
titulars d’aquella premsa, i el text de la peça (si se la pot anomenar
d’aquesta manera) relata que els llocs clau del temple de Iustitia (la
deessa de la bena als ulls i de la balança romana) passen a ser dirigits
per oficials de l’exèrcit franquista. Relata, també, que han tingut
accés a una gran quantitat d’expedients instruïts per l’anterior
administració i en un to que no té la més mínima intenció d’ocultar la
set de venjança, parla d’“
instigadores” i cita amenaçadorament “
la justícia, desde luego, resplandecerá”. I en una altra d’aquelles peces s’informa: “
A
las cuatro y media de la tarde del día de hoy han sido tomados la
ex-Generalidad y el Ayuntamiento (...) en la antigua plaza de San Jaime,
por el capitán de la Legión, Víctor Felipe Martínez”. Amb el control dels fons documentals d’aquestes tres institucions passaven a tenir la informació precisa per
desplegar la terrible repressió que s’iniciaria durant els dies immediatament posteriors.
“Vivíamos engañados y ahora vamos a empezar a ver claro”
El
general franquista Yagüe, conegut amb el revelador sobrenom d'“
el carnicero de Badajoz”
i comandant de les tropes que havien ocupat Barcelona, segons la
premsa, el mateix dia 26 proclamava a través de l’emissora ―naturalment,
intervinguda― Ràdio Associació de Catalunya: “
Vivíamos engañados y ahora vamos a empezar a ver claro”,
és a dir, detencions, confiscacions, saquejos, empresonaments, tortures
i execucions. El carnisser de Badajoz i arquitecte de la repressió
franquista iniciàtica a Barcelona ―amb la inestimable col·laboració
d’una xarxa de delators locals― posaria en marxa una terrible
màquina de fabricació de falses acusacions construïdes
per la policia i instruïdes per la justícia militar, que convertirien
dotzenes de milers de barcelonins i barcelonines en depurats
professionals ―que eren suplantats per “
afectos al régimen”―, en desnonats de les seves cases ―que passaven a propietat dels “
afectos al régimen”―, en reclusos de les terribles presons franquistes o en víctimes de les tortures o de les execucions sumàries.
Visita de Himmler a Barcelona (1940) / Font: Ajuntament de Barcelona
Les sospites anteriors a l’ocupació es confirmen
Els dos anys immediatament posteriors a l’ocupació franquista de la ciutat serien la
pitjor etapa de la repressió.
El 19 d’octubre de 1940, 631 dies després de l’ocupació franquista,
Antonio de Reparaz, cap superior de la policia franquista a la ciutat,
reconeixia públicament que els cossos de seguretat del règim havien
cursat “
un voluminoso conjunto” de falses denúncies, oficialment anònimes (només oficialment) que “
intentan saciar deseos de particular venganza, saldar viejos odios o satisfacer bajas pasiones”. Admetia que aquestes denúncies s’havien formulat “
desfigurando los hechos” sense que la investigació policial, sospitosament, hagués “
comprobado sus términos”.
Però, en canvi, deixava clar que l’única cosa que el preocupava, a ell i
al règim franquista, és que aquestes pràctiques minaven el crèdit de “
nuestra sagrada Causa”.
I concloïa la seva nota, de la mateixa forma que ho havien fet Yagüe o
Martínez dos anys abans, i com ho farien tots els seus successors:
“Viva España, Arriba España, Viva el Generalísimo Franco”.
14.01.2019 21:50
