dissabte, 31 d’octubre del 2020
diumenge, 18 d’octubre del 2020
Cas Dani Gallardo: un any a la presó per protestar a Madrid contra la sentència
repressió
Cas Dani Gallardo: un any a la presó per protestar a Madrid contra la sentència
Nicolas TomásFoto: ANC
Madrid. Diumenge, 18 d'octubre de 2020. 05:30
Actualitzat Diumenge, 18 d'octubre de 2020. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts
El dilluns 14 d’octubre del 2019 va sortir la sentència del procés, que condemnava part del Govern de la Generalitat a més de 100 anys a la presó. El Dani Gallardo Herzog, d'origen gadità i de 22 anys, va sortir al carrer a protestar, al costat del moviment antifeixista i antirepressiu de Madrid. El dimecres 16 d’octubre seria l’últim dia que trepitjaria el carrer. El jove activista va ser detingut després la concentració de la Puerta del Sol, al centre de la capital d’Espanya. Segons denuncia la seva defensa, només estava intentant defensar una amiga seva davant de la pallissa que rebia per part dels antiavalots del Cos Nacional de Policia. Des d’aquell dia, els seus amics i familiars l’han hagut de veure a través del vis a vis o les cabines habilitades per a la visita. Va complir els 23 anys entre reixes.
Al cap de dos dies, Gallardo va passar a disposició judicial. El Jutjat d’Instrucció número 22 de Madrid va ordenar el seu ingrés a la presó de forma cautelar i sense fiança. Des de llavors, avui fa un any, està al centre penitenciari d’Alcalá Meco. De res no ha servit que la seva defensa hagi demostrat el seu arrelament i el seu baix risc de fuga; se li ha denegat reiteradament la llibertat condicional. Serà jutjat el mes que ve, els dies 6 i 17 de novembre. L’informe policial l’acusa d’haver intentat agredir un agent amb una barra amb claus extreta d’un palet. La fiscalia li demana sis anys de privació de llibertat pels delictes de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions lleus.
El Moviment Antirepressiu de Madrid, col·lectiu que lluita contra la repressió a la capital de l’Estat, s’ha fet càrrec de la seva defensa. Gallardo ni tan sols ha militat mai a cap organització política. Segons el seu entorn, era un jove normal. “Ni tan sols tenia antecedents policials, ni judicials, ni de cap mena”, explica Alejandra Matamoro, portaveu del moviment. “Era un noi d’origen gadità que als 18 anys va venir a viure a Madrid, com tants altres, per estudiar la carrera i treballar”, assenyala. Al cap d’un temps va deixar la carrera i es va dedicar exclusivament a treballar del que pogués, per poder arribar a final de mes. Vivia a Getafe en un pis compartit amb amics, al cinturó sud de Madrid.
Des de fa un any, però, dorm en una cel·la, entre reixes, a Alcalá Meco. Un any de presó provisional sense fiança i els múltiples recursos tombats pel tribunal. Malgrat ser un jove de 23 anys, que en porta un a la presó i que s’enfronta a un total de sis, està “prou bé”, segons el seu entorn. A mesura que s’apropa la data del judici sí que van augmentant el nerviosisme i la inquietud. Està “fort” i convençut del que fa: “Defensar el dret de manifestació, que és contra el que estan atemptant, i ho fa amb el cap ben alt".
Com van anar els fets?
El relat de la defensa és el següent. El 16 d’octubre del 2019, després de la sentència del procés, diversos col·lectius madrilenys van convocar una concentració a la Puerta del Sol per a protestar contra la condemna als presos polítics i la repressió a Catalunya. Un cop a Sol, i després de diverses provocacions de grups feixistes que s’hi van presentar, van decidir moure la protesta cap a les portes del Congrés dels Diputats. Intenten arribar a la cambra baixa, fent la volta per Tirso de Molina, però abans d’acostar-s’hi van començar a carregar els antiavalots del Cos Nacional de Policia. Els manifestants es dispersen.
“En aquestes càrregues detenen tres persones, una d’elles menor d’edat, però al Dani no el detenen allà, sinó molt més tard”, relata l’Alejandra. De fet, el Dani ja estava tornant cap a casa amb els seus amics quan van topar amb la policia, ja passats els disturbis. Els antiavalots van per ells i els nois fugen com poden. Els agents aconsegueixen atrapar l’Elsa, amiga del Dani. “Ell s’adona que no els segueix, que l’havia agafat la policia i l’estava apallissant. Llavors fa mitja volta i va a ajudar-la. Allà és quan el detenen i l’apallissen a ell també”, explica la portaveu del Moviment Antirepressiu de Madrid.
Són consistents les proves?
La principal acusació contra Dani Gallardo és per, suposadament, haver agredit un policia amb un pal de fusta amb uns claus rovellats, extret d’un palet, que s’hauria clavat al casc però no l’hauria perforat. “No és cert. Ni tan sols hi ha proves reals ni consistents”, denuncia l’Alejandra. La principal prova és una fotografia del casc, que va ser degudament filtrada a El Mundo per a incriminar el Dani. “A la foto s’hi veu el casc amb el pal clavat, però a comissaria. És impossible que això hagués aguantat el trasllat. No s’aguanta per enlloc”, diu la portaveu del col·lectiu. A més a més, subratlla, el Dani és un noi de complexió molt prima que no tindria ni la força per clavar-ho en el casc d’un antiavalots. “I si l’aconseguís clavar, no podria amb tanta profunditat com per aguantar fins arribar a comissaria i fer-li la foto”, sosté.
L’altra prova és l'informe de lesions del policia suposadament agredit, que “ni existeix”, segons l’Alejandra. “El policia va allà i diu que presenta dolor al cap. El tractament que li donen és, simplement, ibuprofèn. Això és l'informe de lesions”, assenyala. Per acabar-ho de reblar, l'informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo. “L’acusació se sustenta com sempre en la paraula del policia, que en aquest país és suficient per fer i desfer. El que digui el policia va a missa”, denuncia la defensa. Estan preparats per a més irregularitats i “sorpreses” durant el judici oral. “En aquests casos mai se sap”, admeten.
La vida a la presó
Des de fa un any està a Alcalá Meco, on ha complert 23 anys i està passant una pandèmia mundial. S’ha trobat unes quantes traves, sobretot pel que fa la correspondència, molta de la qual li arriba de Catalunya. Els seus amics s’han encarregat de fer difusió del cas. No obstant això, hi ha moltes cartes que li arriben. “Nosaltres li vam enviar una carta certificada per assegurar-nos que li arribava. Tenim justificant de recepció de la presó, però no li ha arribat”, explica l’Alejandra. El mateix li ha passat amb moltes altres coses que li han enviat la seva parella i els seus amics. Malgrat tot, malgrat les circumstàncies, porta “prou bé” l’estada a la presó "pel que podria ser". No té problemes ni amb els funcionaris ni amb la resta d’interns. De fet, segons la portaveu del col·lectiu, és bastant apreciat reixes endins. Ajuda els qui no saben llegir o escriure gaire bé per qüestions d’idioma, perquè són estrangers.
“La solidaritat amb Catalunya està penada”
Des del Moviment Antirepressiu de Madrid tenen claríssim per què li ha passat això a Dani Gallardo. “És un cop damunt la taula de l’Estat espanyol, on la solidaritat està penada. Pots pagar un preu molt alt”, denuncia l’Alejandra. “Catalunya per a ells era una part perduda i el problema passava a ser que s’estengués a altres punts de l’Estat, com per exemple a Madrid. No podien permetre una protesta pels carrers de la capital en solidaritat amb els catalans”, continua l’activista madrilenya. I conclou: “És una mostra més del caràcter totalment autoritari i repressiu de l’Estat, capaç de penar el dret de manifestació. Perquè l’únic que va fer el Dani és manifestar-se i defensar una amiga seva”.
Dani Gallardo és aficionat al rap i tenia un canal de YouTube obert. El 2017 va escriure una cançó: “Prefiero la cárcel con la cabeza alta que mirar al suelo y no hacer nada”.
dissabte, 19 de setembre del 2020
Tacticisme, per Joan J. Queralt
Opinió
Tacticisme
Joan J. QueraltBarcelona. Dissabte, 19 de setembre de 2020. 05:30
Actualitzat Dissabte, 19 de setembre de 2020. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts
La política a casa nostra -entengueu el que entengueu per casa nostra- no està en el seus millors moments. Tampoc a la casa gran d’Europa ni en la més gran encara del món occidental. El curtterminisme, la improvisació i un grapat de xarlatans tòxics fan que la cosa no pinti bé, gens bé. Fa falta un nou impuls. Manca un impuls polític de veritat.
Centrant-nos en Catalunya-Espanya la cosa és d'una vulgaritat que fa feredat. La política, o el en queda, com les restes d’un naufragi ideològic que ens va portar el neoliberalisme, no se’n surt. A això cal afegir els problemes propis, que no són pocs. Espanya no sap com sortir-se de la crisi econòmica que arrossega des de fa més d’una dècada, aprofundida com mai per la pandèmia. Madrid, com a forçat centre econòmic, gestionat de forma manifestament incompetent, s’enfonsa. El BOE ja no és font de riquesa per uns pocs que deixaven anar les engrunes del pastís a la resta. La crisis ha demostrat que el presumpte empresariat té mentalitat d’estanquer, és a dir, mercat captiu i monopolista. La prova és com ha despertat la perifèria, malgrat tenir-ho tot en contra.
Tampoc sap que té un problema amb Catalunya. No és el problema català. És el problema espanyol. La incapacitat per gestionar la complexitat i la problemàtica constant -això és la vida: saltar d’un problema a un altre- és palesa. Recórrer, un altre cop, al BOE i a les brigades aranzadis, ja no serveix en el món ultra prismàtic. Aplicar solucions anacròniques a problemes mai resolts, agreujats pels nous, ho fa tot encara més costerut.
Els problemes no es solucionen ni a cop de norma ni de sentència. Una prova manifesta la tenim en la legislorrea des del 14 de març d’enguany, amb la declaració de l’estat d’alarma: normes i més normes i resolucions judicials sobre resolucions judicials que es ficaven allí on no hi entenien -perquè no forma part del seu métier- un borrall. Aquesta forma diguem-ne burocràtica i provinciana, quasi preindustrial, de gestionar la vida pública no és ni de bon tros la del segle XXI. És a anys llum del que, convencionalment, podem entendre sota la rúbrica de democràcia deliberativa com a base d’una governança moderna.
En conseqüència, cal abandonar el tacticisme partitocràtic. No abandonar els partits ni la democràcia, quedi clar. No parlo d’un gir autoritari i salvapàtries. Res d’això. Parlo, simplificant molt, d’oblidar per part dels partits la campanya electoral permanent, campanya que al final ningú guanya, perquè es continua pensant en termes de l’època de la transició.
Se’m dirà que els partits hi són per guanyar eleccions, que en els sistemes representatius occidentals és la forma d’arribar al poder. La meva observació va un pas més enllà. Em demano: arribar al poder per fer què? Per mantenir privilegis ningú ho admetrà, és clar. Tothom s’apunta al progrés. Una cosa és apuntar-s'hi i una altre cosa és fer-hi via.
Si el poder institucional no val per fer via cap horitzó de progrés no serveix de res, per molt conservador que se sigui. I el primer pas, tant per conservar el poder -que és forçosament compartit arreu- com marxar cap endavant -que forçosament ha de ser consensuat-, és sortir del pou on ens trobem. No veure que som en un pou és no haver entès res. Només és conformar-se no amb el poder, sinó amb el seu símbol buit d’un despatx oficial tan sobrer com irritant.
Ens cal aquest salt de qualitat política. Però aquest salt no pot ser autoritari, ja que seria un retrocés a un pou encara pitjor. Malgrat el que alguns puguin pensar, no es tracta d’esperar una mena d’àngel guaridor i salvador. Si van a qualsevol mercat no en trobaran a cap prestatge. No es treballa aquest gènere.
Cal, juntament amb un debat ideològic multidimensional, seriós i el més ampli possible (popular fins i tot dirien alguns), que alguns polítics abandonin el tacticisme imperant i tinguin el valor de fer aquest salt cap endavant i ajudar la societat a fer-lo. Segurament, els costarà el càrrec. Segurament. Però per què vols el poder? Per lliurar-lo sense haver avançat ni un mil·límetre?
Es repeteix que la nostra generació lliurarà als seus fills un món en retrocés respecte al que vam rebre dels nostres pares. Potser. El que resulta obvi és que la idea de progrés, idea que arrenca de la Il·lustració, ara trontolla. Els problemes s’enquisten.
Se’m dirà que amb aquest panorama de la classe política, poc o gens optimista -judici prou estès-, què cal esperar. Cal esperar -i fomentar- una reacció d’un grapat de gents generoses, intel·ligents i agosarades, amb poca afecció al poder en si, malgrat els seus antecedents.
Un exemple paradigmàtic és el que ens va brindar, com he senyalat algun altre cop, Pierre Mendès-France. Amb set mesos de govern va capgirar el món impulsant la descolonització. D’una França postrada, adolorida i ferida per una postguerra que, malgrat haver guanyat la guerra, no tenia forces, presa d’un passat que no podia tornar, va apostar per la reconstrucció a fons. Mendès-France i els seus breus ministres eren el que diríem uns politicastres; la típica classe política força inoperativa de les III i IV repúbliques. Però vet aquí que van veure la llum i van canviar el destí de França. El preu, mínim: Mendès-France mai més va ocupar un càrrec públic. Una ganga per als seus conciutadans.
Es va immolar perquè va deixar el tacticisme i va ser un patriota. En tenim d’aquests entre nosaltres? Calen. Ens calen.
Lluís Llach i la pedagoga Teresa Codina, Medalla d'Or de la Generalitat
Govern
Lluís Llach i la pedagoga Teresa Codina, Medalla d'Or de la Generalitat
El NacionalFoto: ACN
Barcelona. Divendres, 18 de setembre de 2020. 14:52
Actualitzat Divendres, 18 de setembre de 2020. 14:52
Temps de lectura: 2 minuts
El cantant Lluís Llach i la mestra i pedagoga Maria Teresa Codina seran distingits amb la Medalla d'Or de la Generalitat per les seves destacades trajectòries en el camp de la pedagogia i la cultura. El Govern té previst aprovar a la seva reunió de dimarts la concessió del guardó a tots dos a petició del president Quim Torra.
La Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya és la màxima distinció honorífica que atorga l’executiu. Va ser creada el 1978 per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic. L’any passat la van rebre la demògrafa i geògrafa Anna Maria Cabré i a l’escriptor Josep Vallverdú.
Fundadora de la Rosa Sensat
Maria Teresa Codina i Mir (Barcelona, 1927) va estudiar magisteri i filologia clàssica, i va completar la seva formació a París. Fundadora i directora de l’escola Talitha i pionera de la renovació pedagògica, s’ha destacat pel seu compromís amb l’educació de col·lectius desfavorits. Codina, juntament amb Marta Mata, Pere Darder i altres mestres va participar en la fundació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Amb Basilio González, el 1974 va crear l’Institut Can Tunis, a instàncies de l’associació de veïns, i més tard l’escola Avillar Chavorros (1978) i Xavó Xaví (1988). També ha encapçalat un Projecte d’Educació Global al barri gitano de Can Tunis (1977).
Teresa Codina, mestra i pedagoga / ACN
Lluís Llach
El cantautor i compositor Lluís Llach (Girona, 1948), que rebrà el guardó per la seva destacada trajectòria en la música, es va incorporar als Setze Jutges l’any 1967 i va esdevenir una de les figures més populars de la Nova Cançó. A més de lletres pròpies, també ha musicat textos de poetes com Kavafis, Salvat-Papasseit, Joan Oliver, Josep Maria de Sagarra, Màrius Torres o Miquel Martí i Pol. El 2007 va tancar quaranta anys d'una carrera artística que el va dur a actuar arreu del món i a assolir èxits discogràfics sense precedents en la cançó catalana.
El cantant, que va ser diputat al Parlament amb Junts pel Sí, ha publicat els llibres Memòria d'uns ulls pintats (2011), Estimat Miquel (2013), Les dones de la Principal (2014), El noi del Maravillas (2017) i Escac al destí (2020). Les seves novel·les han estat traduïdes a diverses llengües (castellà, alemany, francès, italià i neerlandès).
Jordi Ros: ‘Em van posar una pistola al cap i em van dir: “Ja saps per què som aqu픑
18.09.2020 21:50
VILAWEB
El periodisme que l'actualitat necessita
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
Dimecres farà un any que la Guàrdia Civil va entrar de matinada a casa de Jordi Ros per detenir-lo, acusat de terrorisme. La mateixa escena es repetia als domicilis de vuit independentistes més: desenes d’agents armats fins a les celles, intimidació a les famílies, escorcolls i requisa d’objectes personals… Era l’operació Judes, que parlava de l’existència d’una suposada organització terrorista dins els CDR quan faltaven poques setmanes perquè es publiqués la sentència del judici contra el procés.
Dels nou detinguts, set van ser empresonats tres mesos a Soto del Real. De fet, Ros va passar més de cent dies en règim d’aïllament. Tot i que l’Audiència espanyola va acabar decretant la llibertat sota fiança dels empresonats, no s’han retirat les acusacions de pertinença a organització terrorista, estralls en grau de conspiració i fabricació i tinença d’explosius. A més, el juny es va saber que s’havia ampliat la investigació a quatre persones més per haver participat en les mobilitzacions post-sentència i per tenir relacions personals amb els primers acusats.
Les defenses han denunciat des del primer moment totes les irregularitats del cas, entre les quals, la filtració del sumari a la premsa espanyola. En el cas de Ros, denuncien coaccions per part de la Guàrdia Civil i sospiten que li van administrar substàncies. Alerta Solidària també explica que quan l’advocat de la família va arribar per defensar-lo ja li havien assignat un d’ofici. Parlem de tot plegat amb ell mateix, que diu que ara procura de no pensar en el futur. En alguns moments li costa una mica explicar les vivències més dures d’aquest darrer any, però diu que fins ara s’ha mantingut fort: ‘No ens deixarem tòrcer, no ens venceran.’
—Com recordeu la matinada de la detenció?
—Van entrar uns agents de la Guàrdia Civil a casa el meu germà, on
jo vivia perquè reparaven el meu pis. Em van posar una pistola al cap i,
després, a un metre de distància. Em van dir: ‘Ja saps per què som
aquí.’ Jo pensava que s’havien equivocat de porta… Van fer-nos
escorcolls a tres domicilis i van començar a casa els meus pares,
entrant en habitacions sense presència de la secretària judicial, que
era en altres llocs de la casa. Dins i fora de casa els meus pares hi
havia una cinquantena o una seixantena d’agents. No van trobar-hi res,
tot van ser especulacions i intimidació.
—De quina mena?
—’Incriminarem la teva família’, ‘quina merda de jubilació dónes als
teus pares’, ‘quin fill de puta que ets’… ‘Tan llegit i viatjat com
ets, no ho puc entendre’, em va dir un. ‘Per això no sóc en la vostra
corda’, vaig contestar. Al meu germà el van coaccionar. Ell pateix brots
esquizofrènics i el van tenir molta estona al peu de l’escala mig
encanonat o vigilat, no ho sé ben bé perquè jo era a l’escorcoll de casa
els meus pares. Se’l van quedar com a ostatge… Al cap de dues setmanes,
que jo ja era a la presó, em van comunicar que havia tingut un brot
esquizofrènic i que l’havien hagut d’ingressar a psiquiatria de
l’hospital Taulí de Sabadell. En tot moment sabien la malaltia que
tenia, i el van coaccionar de tal manera que van fer que tingués el
brot. En l’escorcoll de casa seva ens van coaccionar d’una manera
brutal, amb paraules molt dures que no vull reproduir.
'Van coaccionar el meu germà de tal manera que van fer que tingués un brot esquizofrènic'
—Quins altres detalls recordeu?
—En l’escorcoll de casa els meus pares, tocant productes de neteja,
vaig dir que paressin, perquè un agent s’havia tocat l’ull i se li havia
posat vermell. Vaig dir que se’l rentés perquè podia ser perjudicial.
En sortir de la casa vaig cridar un ‘Visca Catalunya’ i, un cop dins el
cotxe, aquest mateix agent em va donar un cop de puny a l’esquena
[s’assenyala les cervicals]. Em va dir ‘t’estaràs quiet’, i vaig anar
fins a casa el meu germà estret, amb l’esquena acotada sense saber on
anava. Una vegada allà li vaig preguntar si em tornaria a pegar o si
davant de la secretària judicial no ho faria. Em va dir que s’havia
passat i que tenia raó. Llavors va començar a fer de poli bo i de poli dolent.
Un cop van acabar els escorcolls, em van portar al CAP de Sant Andreu
de la Barca per passar una revisió mèdica, on no em van deixar estar amb
el metge a soles. Això és una irregularitat. En tot moment vaig ser
custodiat per dos agents encaputxats. Cap a les onze vam sortir de la
caserna de Sant Andreu de la Barca en un cotxe camuflat.
—Com va ser el trasllat a Madrid?
—Anaven a velocitats molt altes i molt baixes. No sabia on anàvem i
em van posar un antifaç. Em van ensenyar fotografies de la meva
ex-companya i em van dir que la detindrien, que la posarien a la cel·la
del costat i que la sentiria… Durant el trasllat em van fer simulacres
de parades en àrees de servei no vigilades. M’oferien un cigarret i em
deien: ‘La pròxima vegada no serem tan condescendents i sabràs per on
van les coses. Et portarem a un lloc que potser coneixes. Es diu
Intxaurrondo, i allà parlarem de política.’ Quan vaig arribar a Tres
Cantos vaig passar la segona revisió mèdica. La noia que em va atendre
estava força espantada, perquè em va veure entrar amb dos encaputxats.
La vaig intentar de tranquil·litzar. Em va dir que tenia la pressió una
mica alta, però que era normal.
—Us van mirar això del cop de puny?
—Allò va ser una mena d’intimidació. Ja saben com fer-ho per no
deixar seqüeles… Ja havia passat estona i tampoc no em feia mal, no vaig
pensar-hi més… Ets en un trasllat tu sol, envoltat de quatre persones
que no coneixes, que et van coaccionant i intercanviant entre cotxes. A
la comissaria de Tres Cantos van començar les vexacions, les amenaces i
les extorsions. Recordo sempre el mateix sopar: una mena d’amanida
enllaunada, amb tot de gust de vinagre, amb una mica d’arròs,
acompanyada d’unes torrades petites. Tot envasat al buit, molt dolent. I
les ampolles d’aigua ens les feien deixar fora de la cel·la, no hi
teníem accés. A la cel·la de Tres Cantos no hi havia cap lavabo i cada
vegada que hi volies anar havies de picar al vidre. Recordo que, quan ja
havien servit dos o tres àpats, vaig veure que hi havia més ampolles
d’aigua del compte i algunes destapades. Jo sóc miop i em van deixar
tres o quatre dies sense ulleres. I la pressió a què estava sotmès i el
mal de cap que vaig començar a tenir allà, més drogues, possiblement…
—Ho relacioneu amb les ampolles d’aigua?
—Sí, ens fa pensar que hi havia substàncies poc legals. No eren
drogues dures, sinó drogues empatitzants, com les que fan servir els
violadors. Se’m va imposar una advocada d’ofici que, estranyament, anava
acompanyada d’una segona persona, que no sabem qui era. En principi no
era advocada, i per tant no hi havia de ser… Era una habitació molt
petita, d’uns dos metres quadrats i mig. Un espai per a dues persones on
érem cinc. Fins i tot ells aturaven les preguntes i la intimidació per
sortir i agafar aire. L’advocada que em van imposar em va dir de seguida
que expliqués tot el que sabia o que volien que digués. Uns dies més
tard em va dir que ella difícilment em podia ajudar, perquè era tot el
contrari políticament i no tindria una bona defensa. Des de fora em
cantaven noms d’advocats, però jo no en coneixia cap. Durant la detenció
jo havia demanat de tenir un advocat i m’ho van negar. Si et neguen
fins i tot de fer una trucada, difícilment apareixerà un advocat del
cel…
'Em van ensenyar fotografies de la meva ex-companya i em van dir que la detindrien, que la posarien a la cel·la del costat i que la sentiria'
—En un primer moment, va sobtar que dos de vosaltres declaréssiu davant la Guàrdia Civil.
—Estava en un estat de catarsi total. Tinc quaranta-cinc anys i no
m’havien detingut mai per cap baralla al carrer ni a discoteques quan
era jove. Tinc un expedient pulcre. Jo no sabia com funcionava, però
realment són molt bèsties i apliquen unes mesures molt fora de lloc,
vulnerant els drets humans. No apliquen violència perquè no poden, però
en lloc d’això fan servir altres substàncies que a la llarga són més
nocives, com la privació de son… ‘No t’adormis ara!’
—Al cap d’uns dies es va filtrar un vídeo amb la vostra declaració a l’Audiència. La vostra família va dir que no us hi reconeixia. Què va passar?
—Jo estava fora de lloc… No sabia ben bé què em preguntaven ni com
defensar-me. Vaig demanar que em donessin un medicament, perquè amb el
mal de cap que tenia no em veia amb cor de contestar. Volia entrar i que
s’acabés el patiment. L’advocada d’ofici estava absolutament
conxorxada. Només va obrir la boca per demanar la llibertat amb fiança,
crec recordar. Va ser tot un xou que van muntar. Tu debilites una
persona durant tres dies, la passes a l’Audiència, li poses un advocat
d’ofici que no fa res… I et desplomen, et despullen metafòricament i et
deixen allà.
—Les coses que vau dir en aquella declaració van relacionades també amb les coaccions que explicàveu?
—És clar… Com que m’havien dit noms i m’havien coaccionat tant amb
familiars… Probablement, no vaig aguantar la pressió a què m’havien
sotmès aquells tres dies. Pressió de no saber què passa, de no saber com
t’aniran les coses, de no ser al teu món… Em van dir: ‘Si no cooperes,
ja sabem què té el teu germà i ja sabem com fer-ho’, ‘detindrem els teus
pares’. Que em toquin a mi, d’acord, però els meus…
—Denuncieu també irregularitats posteriors.
—Quan entres a la presó, abans d’un mes t’han de fer un
reconeixement mèdic. A mi no me’l van fer fins el dotze de desembre.
Això em fa pensar en moltes irregularitats. Et fan una prova de sang,
que en el meu cas es va retardar extraordinàriament, no sabem per què. I
l’Audiència va rebutjar un recurs que havíem interposat amb una
resposta que era un copiar i enganxar perquè començava amb el meu nom i
acabava amb el d’un tal Charif. Havíem fet un copiar i enganxar d’un
altre recurs…
—Com va ser l’entrada a la presó?
—A Soto del Real em van aplicar el règim FIES, en l’article més dur
del sistema penitenciari espanyol. El ‘tutor’ de la presó em va
preguntar nom, cognom i on vivia. Li vaig dir que era de Sabadell. Vaig
veure que ho escrivia sense les dues eles al final, li ho vaig dir i ell
em va dir que ho escrivia com li sortia dels collons… Després, la
psicòloga no em va ni preguntar si havia estat a la presó. Vaig passar
al mòdul cinc, apartat de tots els presos, només hi coincidia per la
finestra. Algú m’anava dient ‘hola’, ‘com estàs?’, ‘necessites res?’
—En quines condicions hi éreu?
—Era a la cel·la unes vint-i-dues hores el dia. Baixava al pati amb
un pres acusat de gihadisme, amb molt pocs recursos. El vaig intentar
ajudar com vaig poder, sobretot ajudant-lo a escriure. Em van canviar de
mòdul, al quinze. En una galeria en què, segons diuen, hi havia els
presos més perillosos d’Espanya. Aquella nit vaig sentir molt de soroll.
Al matí no et deien ni bon dia ni res, simplement ‘pati’ o ‘telèfon’.
També podies escollir totes dues. Tenies unes vuit trucades la setmana.
Deien que eren de vuit minuts, però sempre era molt menys. Totes les
comunicacions estaven intervingudes.
'Estava a la cel·la unes vint-i-una o vint-i-dues hores al dia'
—No us arribaven les cartes ni les postals?
—En podia rebre, però les vaig començar a rebre quan van passar el
filtre del Ministeri de l’Interior, que hi posava el segell. Recordo que
aquell dia del soroll vaig sortir al pati i vaig pensar que m’havia
d’imposar. Hi havia una persona que la primera cosa que em va dir va
ser: ‘Tu ets el català?’ Li vaig dir que sí, i em va preguntar com em
deia. Li vaig dir que Jordi, li vaig preguntar si el podia abraçar i em
va dir que sí, però es va quedar parat, suposo que no hi estava
acostumat. Va ser una abraçada molt sentida. I em va presentar tots els
que van anar passant després de mi. Em va donar protecció, perquè els va
dir que jo venia del carrer, que no sabia res de com funcionava la
presó i que em deixessin tranquil. A alguns que no sabien llegir ni
escriure els feia instàncies i sol·licituds.
—Com era la relació amb els funcionaris?
—Molt correcta amb alguns. N’hi havia uns altres que estaven massa
polititzats, però molts no entenien per què érem allà. Al cap d’uns
quinze dies o vint em van traslladar de galeria. Quan ja estava més o
menys adaptat em van tornar a canviar i vaig coincidir amb en Xavi Duch,
també detingut el 23-S. Va anar força bé, perquè vam estar amb quatre o
cinc presos polítics més. Podíem sortir cinc persones al pati, com a
molt, que era la meitat d’un camp de bàsquet. Tot va continuar essent
força dur. Quan venien a veure’m els amics sortien molt derrotats. Jo
els deia que estava bé, però no s’ho acabaven de creure. Ningú del meu
entorn no ho havia viscut mai i jo feia molta llàstima. S’emportaven la
tristor a sobre i, per tant, la repressió anava també per a ells. Molts
amics meus es van haver de medicar perquè estaven en estat de xoc.
—Com esteu ara?
—Vull ser fort, però en aquests moments estic una mica capbaix,
suposo que també em toca. Fins ara he estat fort, potent, animat, però
avui estic capcot… Serà qüestió de posar-hi força, voluntat, il·lusió,
somriures… I entre tots, suposo que ho aconseguirem. Anem esperant. El
dia a dia és complicat, amb la situació de covid, que és afegida a la
possibilitat de buscar feina.
—Amb el ressò mediàtic que ha tingut el cas, com teniu la situació laboral?
—Durant vint-i-tres anys tenia una impremta del pare, que també vaig
portar jo. Això s’ha acabat, perquè no li veig futur. Busco altres
sortides laborals. M’encanta cuinar i he treballat de cuiner
temporalment. Si no fos per la covid, segurament m’hauria agafat un tema
d’hostaleria, però ara les contractacions són molt complicades… Em
reciclaré amb altres coses.
'Molts amics meus es van haver de medicar perquè estaven en estat de xoc'
—Continua el suport de la gent?
—És magnífic. La resposta de la gent va ser espectacular. No tinc
paraules per a agrair el suport de la gent, de Catalunya i també de
força part d’Espanya: Madrileños por el Derecho a Decidir i Movimiento
Antirepresivo de Madrid. Gent d’esquerres, molt pròxima i maca, que està
en una completa minoria allà i que s’ofereix tant o més que nosaltres.
No tinc paraules per a agrair les cartes rebudes a la presó, els ànims…
—Com encareu el judici, que encara no té data?
—El futur no existeix per a mi. Tot és present. Hi ha moments que hi penses, sobretot quan hi ha filtracions noves…
—Com vau reaccionar al fet que encausessin quatre persones més?
—No m’ho esperava i vaig tenir una desinflada. Vaig sentir pena i ràbia quan començava a remuntar.
—Una de les noves encausades ha denunciat que li fan seguiments. Us ha passat res similar?
—Pot ser. Jo faig viatges per cuidar un senyor gran i vaig tenir un
control de la Guàrdia Civil clarament preparat, molt estrany. Em van fer
baixar del vehicle i el van escorcollar. Em van preguntar si havia
estat detingut i em van demanar el DNI. També em van preguntar si havia
estat a la presó. Vaig dir que sí. ‘Té retirat el passaport,
terrorisme…’ Van trobar els bolquers que duia de l’avi i després em van
deixar passar.
—Acabo preguntant-vos pels CDR. Creieu que han aconseguit desactivar-los?
—Diria que no estan morts. Les nostres detencions van ser un cop per
a ells, però crec que en sortiran reforçats. És evident que no som en
un estat democràtic, perquè aquesta policia militar està completament
polititzada i vinculada a l’extrema dreta. Nosaltres som catalans,
d’esquerres, progressistes i independentistes. No ens entenen ni ho
volen entendre. Aplicaran tots els mètodes possibles per a
incriminar-nos i fer violent el moviment, que és completament pacífic,
com s’ha demostrat milers de vegades. No ens deixarem tòrcer, no ens
venceran, ni emocionalment ni amb la força. Ells apliquen la força,
nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i
l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
dijous, 17 de setembre del 2020
Totes les claus de la compareixença del president Torra al Suprem
15.09.2020 21:50
El periodisme que l'actualitat necessita
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
El president de la Generalitat, Quim Torra, compareix demà a les 12.00 al Tribunal Suprem espanyol, que ha de decidir si l’absol o bé si confirma la condemna per desobediència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Això comportaria la inhabilitació de Torra i portaria Catalunya a unes eleccions anticipades a començament d’any. La sentència del Suprem no trigarà a arribar i podria ser imminent: a final de setembre o començament d’octubre. La compareixença de Torra serà enmig del debat de política general al Parlament de Catalunya, que es farà entre avui i divendres.
No és habitual que el recurrent comparegui al Suprem en una vista de cassació. De fet, és poc probable que Torra es dirigeixi al tribunal, que és format per cinc magistrats: Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Vicente Magro i Susana Polo. Els tres primers van formar part del tribunal de set jutges que van condemnar els presos polítics per sedició, malversació i desobediència per unanimitat. En la vista, hi intervindran, primer, Gonzalo Boye i Isabel Elbal, advocats de Torra, i després la fiscalia i l’acusació popular, exercida per Vox.
La defensa de Torra va recusar els magistrats i va demanar que se suspengués el 17 de setembre com a data d’assenyalament perquè no s’havia notificat en temps i forma, però el Suprem es manté inflexible i ha refusat totes les peticions de Boye i Elbal. Els advocats van criticar que se cités Torra a corre-cuita, tot obviant que hi havia molts casos pendents de resolució abans que el del president.
Una estratègia orientada a Europa
D’ençà que va començar el cas, tots els passos que ha fet la defensa de Torra s’han orientat a una resolució futura de la justícia europea. Sense renunciar a lluitar per l’absolució del president als tribunals espanyols, Boye i Elbal han esmerçat esforços a demostrar que s’han vulnerat drets fonamentals en tot el procediment contra el president i a adobar el terreny per guanyar el cas al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
Durant el judici al TSJC, els advocats de Torra van demanar que s’elevessin qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Tanmateix, el tribunal va refusar-ho. A la vista de demà, la defensa tornarà a sol·licitar-les, malgrat que és poc probable que el Suprem les accepti, perquè això endarreriria la sentència fins que s’hi pronunciés Luxemburg. Tot i la dificultat que el tribunal accepti la petició, la defensa qüestiona que sigui proporcional inhabilitar un president de la Generalitat en exercici per una pancarta, i hi ha jurisprudència europea –una sentència del TJUE contra Alemanya per la inhabilitació d’un càrrec públic de Baviera– que avala aquest plantejament.
En la seva sentència, el TSJC va condemnar el president Torra per desobediència a quinze mesos d’inhabilitació i a una multa. Tanmateix, la defensa explotarà una escletxa favorable. El TSJC va decidir-ne també la inhabilitació per sufragi passiu –el dret de ser elegit– en unes eleccions europees. Això té implicacions de dret europeu, i el màxim intèrpret n’és el TJUE.
Vulneracions de drets fonamentals
La línia de defensa de Torra és clara. S’al·legarà que el Suprem no garanteix un judici just perquè no és imparcial. La pancarta per l’alliberament dels presos polítics per la qual el president de la Generalitat ha acabat assegut al banc dels acusats es dirigia precisament als jutges del Suprem, que decidiran si l’absolen o si confirmen la seva condemna. A més, es denunciarà que s’ha vulnerat el dret d’una tutela judicial efectiva perquè no s’han elevat les prejudicials, i també el dret d’una segona instància, atès que el Suprem no ho és pas.
Els advocats de Torra també defensaran que la Junta Electoral espanyola (JEC) és un organisme de caràcter administratiu i que en cap cas no pot considerar-se de rang superior a la Presidència de la Generalitat. En conseqüència, el fet que el president no acati una resolució de la JEC no pot tipificar-se com un delicte de desobediència, el qual s’aplica quan no s’acata una ordre d’un tribunal o d’una institució de rang superior.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
El PP, Cs i Vox collen l'Eurocambra per extradir Puigdemont automàticament
exili
El PP, Cs i Vox collen l'Eurocambra per extradir Puigdemont automàticament
El NacionalFoto: Efe
Barcelona. Dijous, 17 de setembre de 2020. 17:47
Actualitzat Dijous, 17 de setembre de 2020. 19:19
Temps de lectura: 3 minuts
L'esborrany de l'informe de l'Eurocambra sobre el sistema de les euroordres demana a la Comissió Europea que estudiï "l'ampliació de la llista" de delictes que permeten l'extradició automàtica a la Unió Europea i veu "important" estudiar la inclusió dels delictes "contra l'ordre públic i la integritat constitucional".
L'informe, redactat per l'eurodiputat del PP Javier Zarzalejos, també reclama a l'executiu europeu que controli de manera "efectiva" els "terminis" de les euroordres. Tant el PP com Ciutadans intenten avivar el debat sobre la reforma de les euroordres a la UE arran del cas del president Carles Puigdemont. Per ara, l'Eurocambra només està avaluant el funcionament d'aquest mecanisme de cooperació judicial i no hi ha cap reforma en marxa.
A banda de Zarzalejos, entre els quatre "ponents a l'ombra" de l'informe hi ha l'eurodiputada de Cs Maite Pagazaurtundúa i Jorge Buxadé de Vox. Fonts pròximes al comitè asseguren a l'ACN que no és "molt habitual" la presència tan destacada d'eurodiputats d'un mateix estat en les preparacions d'un informe d'aquest tipus.
L'esborrany es presentarà dilluns al Comitè de Llibertats Civils, Justícia i Interior, on els eurodiputats de tots els grups polítics el podran debatre i proposar les seves esmenes. El text definitiu serà només una recomanació a la Comissió i no un informe legislatiu, recorden fonts parlamentàries a l'ACN. La Comissió Europea és l'única que pot engegar la reforma.
La Comissió demana prudència
En l'últim debat del Comitè de Llibertats sobre les euroordres, la Comissió Europea va demanar "prudència" abans d'impulsar cap reforma del sistema d'extradicions perquè és un afer "complicat". De fet, Brussel·les veu difícil assolir un "consens legislatiu" entre les capitals per fer canvis.
El comissari de Justícia, Didier Reynders, es va comprometre a l'inici del mandat estudiar la reforma arran de la petició de Ciutadans i el PP. Tot i això, el liberal belga no té pressa per obrir aquest meló i ja va avisar que primer n'avaluaria el funcionament.
"Deficiències en la cooperació judicial"
L'esborrany redactat per Zarzalejos destaca l'existència de "problemes" en la implementació de l'euroordre relacionats amb el principi de "doble criminalitat" (equivalència dels delictes), amb "els límits temporals" i "la confiança mútua" dels estats, entre d'altres. "La impunitat, a conseqüència de les deficiències en la cooperació judicial, té un impacte molt negatiu sobre l'estat de dret, els sistemes judicials i la societat", defensa l'informe.
Per això, l'esborrany elaborat pel PP fa una crida perquè els estats implementin les euroordres "de manera adequada i en el termini marcat" i demana a la comissió que prengui mesures per "evitar diferents respostes" judicials al mateix cas.
Tot i que planteja l'ampliació de la llista de 32 delictes que permet l'extradició automàtica dins la UE, l'informe també proposa a la Comissió Europea que consideri la possibilitat de crear una "llista negativa" de delictes pels quals no es permet l'extradició. Suggereix, per exemple, incloure l'eutanàsia o l'avortament.
Intents fallits de reforma
No és el primer cop que l'Eurocambra intenta impulsar una reforma de les euroordres, però fins ara no ha tingut èxit per la negativa de l'executiu europeu.
El Parlament Europeu va demanar canvis legislatius el 2014, però la Comissió Europea va considerar que no era necessari perquè els problemes identificats es podien resoldre millorant la implementació del sistema establert.
Vot del suplicatori a Puigdemont, Comín i Ponsatí
Aquest informe del PP, Cs, i Vox arriba pocs dies abans que s'acabi el règim de semipresencialitat de l'activitat parlamentària a l'Eurocambra per la pandèmia. En el cas dels suplicatoris, el reglament exigeix que les audiències on els afectats s'han de defensar siguin totalment presencials i, per això, per ara no es poden convocar.
Fonts parlamentàries asseguren que la presidència del Parlament Europeu ja està estudiant com resoldre aquest obstacle que impedeix la continuació del procediment. Tanmateix, no s'atreveixen a predir quan es desencallarà el procés.
Torra, tercer president del 'procés' que la justícia espanyola intenta fulminar
JUDICI A TORRA
Torra, tercer president del 'procés' que la justícia espanyola intenta fulminar
Gemma LiñánFoto: Mireia Comas
Barcelona. Dijous, 17 de setembre de 2020. 05:25
Actualitzat Dijous, 17 de setembre de 2020. 15:01
Temps de lectura: 3 minuts
Quim Torra assisteix avui al Tribunal Suprem per defensar la seva legitimitat com a president de la Generalitat de Catalunya. Els arguments de la defensa són clars i acusen el tribunal d'imparcial. Tres dels seus components van formar part, també, del tribunal que va condemnar part del Govern, Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart pel referèndum de l'1-O del 2017.
Torra és el tercer president dels últims quatre anys que cau en mans de la justícia espanyola i que té en joc el seu càrrec institucional. Artur Mas va quedar inhabilitat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l'any 2016 per la consulta del 9-N del 2014. Posteriorment, també va ser jutjat pel Tribunal de Comptes per una presumpta malversació per destinar fons públics a la consulta.
Declaració d'Artur Mas en el judici pel 9-N
Carles Puigdemont cau amb el 155 de Mariano Rajoy, que l'obliga a exiliar-se. L'Audiència Nacional dicta ordre de detenció i el Tribunal Suprem el processa com a responsable del referèndum de l'1-O. Amb les noves eleccions, guanya la presidència de la Generalitat, però ni pot ser investit telemàticament ni pot venir a Catalunya sota l'amenaça d'una detenció i un empresonament preventiu. En lloc seu, s'investeix Quim Torra, que torna a estar ara en mans de la justícia espanyola.
Investidura de Carles Puigdemont el 10 de gener del 2016 / Sergi Alcàzar
"Sortim a guanyar aquest recurs", diu ferm el seu advocat, Gonzalo Boye, que ha preparat una ofensiva política en l'enèsim judici contra l'independentisme i les institucions catalanes. El lletrat té clar que els mateixos que van rebre el missatge de la pancarta que Torra va penjar al balcó de la Generalitat són ara els qui han de ratificar la sentència d'inhabilitació que va dictar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: "Són els mateixos destinataris de la pancarta". Per aquest motiu, Boye defensa una "falta d'imparcialitat absoluta" del tribunal, que, a més, repeteix com a botxí del Govern català. També destaca la "desproporció" en la pena.
Meritxell Budó, el president Quim Torra i Gonzalo Boye / EFE
Avui es veurà al Tribunal Suprem una vista purament tècnica. Però la defensa política de Torra està encaminada al Tribunal de Drets Humans, al qual es podria recórrer amb els arguments de la manca d'imparcialitat del tribunal que ha resolt el recurs.
La vista al Suprem
Quim Torra assistirà a la vista, a les 12 hores, i no està previst que intervingui. De fet, en aquests casos, els acusats ni tan sols estan citats. Es preveu una intervenció de Gonzalo Boye de 20 minuts i una altra de la Fiscalia pel mateix temps. La resolució, en mans dels magistrats del Tribunal Suprem, podria arribar en un temps que pot anar des dels 15 dies al mes.
Fonts del Tribunal Suprem apunten que molt probablement no es notificarà la sentència fins que no es faci pública la sentència del cas Gürtel, que està prevista per a aquest mes de setembre. El motiu és que el ponent de la resolució del recurs del president de la Generalitat és Gonzalo Berdugo, el mateix de la sentència del cas de corrupció que esquitxa el PP. Dins el mateix calendari hi ha també la sentència del cas Trapero. Podrien coincidir les dues en el temps, sacsejant de nou Catalunya.
El camí de la sentència
Un cop feta pública la sentència, en el cas que ratifiqui la condemna i la inhabilitació del president Torra, comença el compte enrere per a unes eleccions al Parlament de Catalunya.
La notificació no té res a veure amb els temps dels mitjans de comunicació ni les xarxes socials. La sentència es notifica al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que és qui va jutjar el cas, i a les parts via el programa judicial LexNet. I és a partir d'aquí que el govern espanyol fa el decret de cessament i el publica al BOE.
Tornarà a desobeir Torra si l'inhabiliten?
dijous, 10 de setembre del 2020
Onze de Setembre de 1924: Gaudí, detingut per parlar en català a uns policies.
Totxanes, totxos i maons
Onze de Setembre de 1924: Gaudí, detingut per parlar en català a uns policies.
“Sense la independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada” (Antoni Gaudí).
Per començar a escalfar motors de cara a la commemoració, demà, de l’Onze de Setembre m’ha semblat molt oportú reproduir un article de Joan Crexell publicat fa més de trenta anys a la revista Serra d’Or i que parla d’uns fets relacionats amb l’arquitecte Antoni Gaudí que potser no són gaire coneguts.
Comprovareu que, en segons quines coses, per españa i els seus lacais sembla que el temps no passa.
Detenció de Gaudí l’11 de setembre de 1924
Joan Crexell (Serra d’Or núm. 335, setembre de 1987)
A Barcelona, la tradicional commemoració de l’Onze de Setembre de 1714, l’any 1923 va acabar malament. En efecte, la força pública va carregar brutalment contra els milers i milers de manifestants que cridaven “Visca Catalunya lliure!” i “Mori Espanya!” davant l’estàtua de Rafael Casanova. Mai no s’havia vist tanta gentada ni un fervor patriòtic tan alt. Dos dies després dels fets, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, donava un cop d’estat amb el vist i plau del rei i amb l’anuència de la Lliga Regionalista. No cal dir que aquest fet, la Dictadura 1923-1930, comportaria una nova persecució contra Catalunya, persecució, tot sigui dit, que no va arribar, ni de bon tros, als extrems de la dictadura del general Franco.
L’Onze de Setembre de 1924, el primer sota la dictadura, es van programar alguns actes que foren prohibits per les noves “autoridades”. Un d’ells era la ja tradicional missa commemorativa que des del 1899 organitzava la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat —Antoni Gaudí n’era membre d’ençà de la seva fundació– a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona. D’altra banda, sabem que Gaudí, home profundament religiós, cada tarda s’adreçava a l’església de Sant Felip Neri a fer les seves oracions. Amb això volem dir que la intenció de Gaudí d’anar a la dels Sants Just i Pastor aquell dia tenia directa relació amb la missa commemorativa de l’Onze de Setembre.
A l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, apartat Fulls Volanders, hi hem trobat unes quartilles escrites a màquina, on s’explica de forma molt detallada com va tenir lloc la detenció de Gaudí. Al final de tot hi ha una frase, ratllada a mà, que diu: “Això, quasi textualment, és el que n’ha contat el Sr. Valls”, és a dir, la persona que va presenciar bona part dels fets. El text és el següent:
«A les 8.05 del matí del dia 11 de Setembre de 1924, el Sr. Valls, en anar a entrar a l’església de Sant Just, fou deturat per un policia que li preguntà:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar. Si quiere ir a misa, puede ir a otra iglesia.
—És que jo vull anar a missa a aquesta de Sant Just.
—Pues por esta puerta no se puede pasar. Pruebe por la otra puerta.
El Sr. Valls va anar per la porta del carrer de la Ciutat, i allí també li impedí el pas un altre policia, amb el qual disputà una estona. En aquest moment es presenta el Sr. Gaudí, i tot decidit tracta d’entrar a l’església. El policia el detura preguntant-li:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar.
—Doncs jo passaré.
—¡Vd. no pasará! —i l’agafa pel braç.
—Per què m’agafa pel braç, vostè?
—Siga Vd.
El Sr. Valls intervé a favor del Sr. Gaudí. Els detenen i els porten tots dos a la Delegació de Policia de la plaça del Regomir. En fer el policia la presentació dels detinguts, els acusa d’haver-lo insultat, a la qual cosa el Sr. Gaudí diu:
—Mentida, jo no he insultat ningú.
—Cállese Vd.
—Jo no puc ni dec callar. Que digui la veritat i callaré.
—Cállese Vd. y siéntese.
Quatre policies fan la indagatòria: un preguntant, un altre escrivint, un altre parlant amb el que pregunta i un altre mirant com l’altre escrivia.
—¿Cómo se Ilama Vd.?
—Antoni Gaudí.
—¿Qué edad tiene Vd.?
—71 anys.
—¿Qué profesión?
—Arquitecte.
—Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en castellano…
—La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago. però no a deixar de parlar la meva llengua.
—¿Cómo se llamaba su padre?
—Francesc Gaudí.
—¿Qué es eso de Francesc? Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir dirigint-se al Sr. Gaudí:
—¡Si Vd. no fuese viejo le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!
—Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua…
—Si Vd. no fuese viejo…
—No m’insultin, que no hi tenen dret.
En aquest moment arriba una senyora tota atribolada i, dirigint-se de dret al Sr. Gaudí, li diu:
—Ai, Sr. Gaudí! M’han dit que l’havien agafat quan volia entrar a Sant Just, i encara no deu haver esmorzat! Vol que li porti un vas de llet?
—¿Quién le ha dado permiso para entrar?
—A la porta he demanat permís i me l’han donat.
—Siéntese Vd. —la senyora s’asseu. Els policies estripen tot el que han escrit fins a aquest moment i tornen a començar. Passa un quart esmerçat a tornar a fer l’atestat: un policia dictant, un altre escrivint i els altres dos repuntant- lo. El Sr. Valls es cansa i alçant-se diu:
—Señores: sería muy triste que la señora también tuviera que perder toda la mañana aquí. Sería mejor darle permiso para que saliera a buscar un desayuno para el Sr. Gaudí.
El policia que dictava va fer:
—¡Que se vaya!
El Sr. Valls va afegir:
—Y ahora permítanme que les diga que no comprendo como se molesta de esta manera a personas honradas…
Un policia:
—Cállese Vd. Si no fuese Vd. tan viejo, le rompería la cara.
El Sr. Valls:
—Aquí no tendría ninguna gracia. En la calle mano a mano ya sería otra cosa.
Tothom calla. Segueixen escrivint al dictat i els dos policies que ni escriuen ni dicten comencen a passejar-se per davant dels detinguts, fent-ne burla amb gestos, com volent-los dir: ja veurem com en sortireu de tot això. Torna a entrar la senyora, portant una ampolla de llet, una copa, un panet de Viena i una cullera, tot embolicat en un tovalló. El Sr. Gaudí, remerciant-li l’atenció, esmorza. En acabar, la senyora recull els trastos i torna a sortir, despedint-se del Sr. Gaudí. Entra un oficial de policia. Parla amb els quatre que feien la indagatòria i torna a sortir. Al cap d’un moment, aquests fiquen els papers que han escrit dintre d’un sobre i criden un policia:
—Acompañe a estos señores a la Delegación de la Lonja.
Surten. A la porta de la Delegació de la plaça del Regomir, entrega el plec i els detinguts a una parella de policia i aquesta els porta a la Llotja. En arribar a la Llotja, els policies entreguen el plec i els detinguts. Obren el plec, el llegeixen i tornen a preguntar al Sr. Gaudí per les generals de la Llei. En arribar a la professió i contestar «arquitecte», es repeteix l’escena de la plaça del Regomir, gairebé amb les mateixes paraules. El Sr. Valls diu, en castellà:
—El Sr. Gaudí está en su perfecto derecho hablando en catalán.
El «Jefe» de policia:
—¿Ve Vd., Sr. Gaudí, como su compañero habla el castellano?
El Sr. Gaudí:
—Sí, ja ho veig; però jo en tinc prou amb la meva llengua.
El policia, dirigint-se al Sr. Valls:
—Y a Vd., ¿por qué lo han traído?
—Yo acompaño al Sr. Gaudí.
—¡Pues ya está aquí de más! ¡Váyase Vd.!
—Yo quiero acompañar al Sr. Gaudí. El Sr.Gaudí no ha hecho nada que no haya hecho yo. Y si a él le prenden, también hay que prenderme a mi.
—¡Guardia! ¡Saque Vd. a este señor!
El Sr. Valls, sense saber com, es troba al mig del carrer, a empentes i batzegades. Va esperarse una bella estona per veure si podia enterar-se de com acabava allò, però de seguida cregué que el millor era anar a la Sagrada Família a donar avís del que passava. L’endemà, el Sr. Valls féu per trobar-se amb el Sr. Gaudí i li preguntà què li havia passat després que els separaren. El Sr. Gaudí li digué:
—Em van escorcollar, trobant-me un sant Crist, uns rosaris i un llibre d’anar a missa, que em varen tornar. Després em conduïren per uns corredors de la Delegació i obrint i tancant tres reixats de ferro, em van deixar en un calabosso molt fosc. No vaig distingir res més que un banc, del qual en acostar-m’hi se n’alçaren dos homes, als quals vaig dir:
—Mirin, senyors: m’han detingut en el moment que tractava d’anar a missa. Les meves armes són aquestes: el sant Crist, els rosaris i el llibre. Permetin-me que faci les meves oracions i després estaré per vostès.
Després de resar un xic, vaig preguntar a un dels detinguts:
—Per què hi és vostè, aquí?
—Fa sis mesos que sóc a la «Modelo» i m’han dut avui aquí on em donaran els papers necessaris per a quedar en llibertat.
—I vostè?
—Perquè venia fruita pel carrer. Després de prendre’m la fruita m’han posat cinc duros de multa, i no tenint-los per pagar m’han dut aquí.
Entra un policia: porta uns papers que entrega a un dels detinguts i el posa en llibertat. En havent sortit aquest, el policia diu al Sr. Gaudí que li ha estat imposada una multa de cinquanta pessetes i que, si les paga, el posaran immediatament en llibertat.
El Sr. Gaudí diu que no les porta. El policia fa:
—Doncs s’haurà de quedar!
Surt i tanca. El Sr. Gaudí començà a pensar a quin amic, proper a la Delegació, podria escriure, demanant-li les cinquanta pessetes, i es decidí per escriure al Sr. Rector de la Mercè. Demanà al policia que es passejava per defora del reixat, paper, tinter i ploma per a escriure. Escriu al Sr. Rector de la Mercè, demanant-li setanta-cinc pessetes: 50 per a pagar la seva multa i les altres 25 per a pagar la del pres que estava amb ell.
Demana al policia si podrien fer-li la mercè de donar curs a la carta, a la qual cosa aquest accedí. Molt aviat comparegué el Sr. Rector, i en cerciorar-se que efectivament el Sr. Gaudí es trobava pres i que era ell qui li havia escrit, li donà les setanta-cinc pessetes, amb les quals pagà la seva multa i la de l’altre pres. Al cap de poca estona sortiren en llibertat, juntament amb el Sr. Rector. Al carrer, el pres —que era castellà— li va demanar plorant al Sr. Gaudí el nom i l’adreça, per a tornar-li les vint-i-cinc pessetes així que pogués. I el Sr. Gaudí li digué:
—La caritat no es torna. Si un dia us trobeu com jo avui, en el cas de poder fer un acte de caritat, feu-lo pensant en les 25 pessetes que em voldríeu tornar.
Així acaba aquesta relació dels fets. El 7 de juny de 1926 Gaudí fou atropellat per un tramvia vora la plaça de Tetuan. Traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, va morir al cap de dos dies sense haver recuperat el coneixement. Com que anava vestit molt senzillament i no portava documentació, no es va saber qui era fins poc abans del seu traspàs.”