dimecres, 27 de maig del 2020

L'última de Pere Martí - La caiguda de De los Cobos pot beneficiar Trapero

43.000 morts més de l'habitual a Espanya entre març i maig: com s'explica?

Cementiri de Poblenou coronavirus mascareta - Sergi Alcàzar
La tornada a la feina dels treballadors públics deixa avui una notícia colpidora. El Registre Civil, que havia estat funcionant sota mínims, ha actualitzat les dades de mortalitat a Espanya i la xifra resultant és d'impacte. Entre el 10 de març i el 10 de maig hi ha hagut un excés de letalitat a l'Estat un 55% superior al que és habitual. Traduït en números absoluts són 43.034 defuncions més de les que hi acostuma a haver en aquest període en anys anteriors. Més de la meitat són casos confirmats de coronavirus, però un 35% no. Com s'expliquen, doncs, les dades?
Segons els càlculs oficials del ministeri de Sanitat, d'aquestes 43.034 víctimes mortals que hi ha hagut en dos mesos a Espanya, la majoria són majors de 75 anys. Del total, 27.118 han donat positiu en Covid-19, però les 15.916 restants no són atribuïbles, si més no directament, a la malaltia. El coordinador d'Alertes i Emergències Sanitàries del govern espanyol ha estimat que al llarg dels propers dies preveu que es vagin confirmant alguns casos més pendents de proves del coronavirus, però més de 10.000 persones podrien haver mort entre març i maig per "no haver anat a temps als hospitals" com a conseqüència de la saturació produïda per la pandèmia.
El dia que ha començat un dol oficial al país que s'allargarà durant 10 dies, el doctor Simón ha lamentat que més enllà de les defuncions per Covid-19, altres malalts amb patologies greus han tingut "por d'anar a l'hospital" i això ha acabat sent fatal, tal com revelen les dades del Registre Civil.
El total de la mortalitat entre el 10 de març i el 10 de maig va ser de 120.851 morts, quan l'estimació era que n'hi hagués al voltant de 78.000.


S’agreuja el xoc de la guardia civil amb el govern espanyol, amb una nova destitució

S’agreuja el xoc de la guardia civil amb el govern espanyol, amb una nova destitució

Algunes informacions apuntent que Marlaska hauria destituït el número tres del cos policíac, mentre que alguns mitjans expliquen que ha deixat el càrrec per anar a un altre destí
Continua el ball de baixes a la Guàrdia Civil en les tensions que mantenen el cos policíac i l’executiu espanyol. Avui el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, hauria destituït el tinent general Fernando Santafé, considerat el número tres de la Guàrdia Civil. Altres mitjans, com Europa Press, assenyalen que ha deixat el càrrec per anar a un altre destí. Santafé hauria d’haver estat el seu relleu ‘natural’ del director adjunt operatiu (DAO), el general Laurentino Ceña, que va dimitir dilluns. Tanmateix ahir Marlaska va anunciar que el nou DAO serà el general de Divisió Pablo Salas, fins ara cap dels Serveis d’Informació.
Aquesta baixa arriba després de la destitució del coronel de la comandància de la Guàrdia Civil a Madrid, Diego Pérez de los Cobos pels informes crítics amb el govern espanyol, i la dimissió ja esmentada de Ceña.
Report diari sobre el coronavirus
Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

Rara unanimita,per Joan J. Queralt

Pérez de los Cobos, el coronel que va dirigir la repressió de l'1-O a Catalunya al marge de les instruccions judicials, tal com té declarat tant davant del Tribunal Suprem com de l’Audiència Nacional, ha estat cessat com a titular de la comandància de la Guàrdia Civil de Madrid. Es diria, per les reaccions suscitades, que François Ravaillac, el regicida d’Enric IV de França, va rebre millor tracte. Pérez de los Cobos no ha estat ni detingut, ni torturat, ni esquarterat per quatre cavalls furiosos i en les seves ferides es va vessar oli bullint, entre altres dels turments que el fanàtic magnicida va patir.
La major part de les associacions judicials, quatre organitzacions sindicals de la Guàrdia Civil, el PP, amb un inefable tuit, o la presidenta Ayuso, llogatera de luxe quasi gratis totalment, s’han desfet en crítiques d’alt voltatge i desmesura verbal i simbòlica contra el ministre Marlaska —per a molts dels detractors de la mesura, un traïdor, ja des de fa temps.
Crida l’atenció en aquest baluern que no se sentís cap d’aquests espontanis advocats d’ofici del destituït quan es va distanciar ostensiblement de la veritat en les seves declaracions judicials en les causes relatives al procés. Si bé cridar l’atenció no és correcte; el que crida l’atenció és la desvergonya en el sectarisme. Convé, segons i com, tallar-se una mica.
Per què? Doncs per una raó molt simple. Quan Pérez de los Cobos va ser nomenat per al càrrec del qual ara ha estat destituït, ningú va demanar les raons del nomenament. Per què? Doncs perquè es tracta d’un nomenament de lliure designació i, llevat els requisits formals, la resta, l’adequació al lloc és irrellevant. El nomenament es basa en la confiança. Això passa amb els ministres, consellers, ambaixadors, delegats del govern, delegats territorials, caps de policia i un llarguíssim etcètera.
El govern de torn creu que tal o tal altra persona ho farà conforme a la seva política i el nomena. Són nomenaments, és clar, polítics. Després, si no fa la seva feina a gust de qui l'ha nomenat o el nou responsable del servei no confia en ell, els despatxa sense més i llestos. Recordin el cas del exministre vocacionalment espanyolitzador, Wert, que, cessat de ministre del ram, va ser designat ambaixador a l’OCDE. No cal cap requisit per a això; només la confiança del govern. Alguna influència tindria que la seva dona, Montserrat Gomedio, fos la directora adjunta d’Educació de la mateixa organització. Aquest excel·lent modus vivendi va durar fins a un canvi de govern. La confiança s’esfumà. Ningú va protestar ni plorar la seva destitució.
Com que molts dels que ara clamen per la injustícia que diuen que pateix Pérez de los Cobos (conserva el seu grau i sou, en expectativa de destí) són del gremi de les lleis, resulta xocant que demanin explicacions al govern per la seva, diuen, defenestració, com si fos la defenestració de Praga.
Podem parlar dels motius polítics, no dels legals. La pèrdua de confiança és òbvia. Qui hagi pogut llegir l’inefable informe sobre l’operació Sanitari, que compleix el mandat de la jutgessa d’instrucció número 51 de Madrid, no tindrà dubtes de la necessitat de donar un impuls professionalitzador a l’unitat de la Policia de la Guàrdia Civil de Madrid.
D’entrada, no val a dir que Pérez de los Cobos no hi ha escrit res ni hi ha signat res. Cert, no ha escrit res. Però en el cos de la Guàrdia Civil no es mou un paper —és més, ni el paper gosa moure’s— sense que la vertical cadena de comandament ho sàpiga i en doni el vistiplau. Aquest informe ha passat, sense el més mínim dubte, per tots els despatxos de l’aparell militar-policial que havia de passar. Per això no és d’estranyar tampoc la dimissió del número 2 del mateix institut armat. Res a veure amb la policia judicial; una cosa són els seus funcionaris i una altra els seus òrgans de direcció. A veure si ara, després de predicar-ho de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat, la Guàrdia Civil també és independent.
Què analitza la Guàrdia Civil? Quina és la seva expertesa en matèria de sanitat pública, d’epidemiologia, de microbiologia, de contagis?
L’informe és una infumable tirallonga de dades, en alguns cas esbiaixades i amputades, que pretén ser una anàlisi, és a dir, una opinió tècnica sobre la situació en general de la Covid-19. Unes petites mostres ens ho palesen.
En primer terme, es posa al mateix nivell organismes internacionals i europeus que no tenen cap poder direcció ni normatiu: emeten recomanacions, centralitzen i intercanvien informació, donen suport tècnic, però no manen res. Es pot perfectament deixar de seguir-los o fer un cas relatiu de les seves indicacions, que, com hem vist al llarg de la recent història de la pandèmia, no sempre han estat encertades —segurament perquè no ho podien ser.
Més. Es parla, per exemple, amb imprecisions, d’un nombre d’italians que van acudir al partit de la Champions entre el València i l’Atalanta. Quants? On van ser? Què van fer? Amb qui van contactar? Se sabien infectats? D’això l’informe no en diu res. Quant al terme reiterat d’anàlisi, què analitza la Guàrdia Civil? Quina és la seva expertesa en matèria de sanitat pública, d’epidemiologia, de microbiologia, de contagis? Cal ser més seriós. Se cita al llarg de les seves 83 pàgines molta documentació administrativa i molta de la Comunitat de Madrid.
Entre aquesta documentació citen, mutilant els paràgrafs, una carta del 5 de març passat de la directora general de Salut Pública de l’època. L’important de la seva missiva són els primers paràgrafs: “Con el conocimiento actual, sabemos que las personas infectadas que no han desarrollado sintomatología relacionada por la infección NO transmiten la enfermedad. Por tanto, en este momento, sólo se recomienda la adopción de medidas especiales en algunos ámbitos, como los centros sanitarios, con el objetivo de reforzar la protección de los profesionales sanitarios. La población general puede continuar con su actividad con toda normalidad”. Aquest paràgraf no s’esmenta en el citat informe.
Ara el govern de l’Estat pateix el seu particular “a por ellos”. Ja ha tingut ocasió de tastar algun bocinet. En tindrà més. Potser alguns ja han comprat l’embut per fer-li passar la ració sencera.

Elisa Beni
Opinió L'abús de la jutge Medel Elisa Beni

El registres civils ensenyen a Espanya que té molts més morts de Covid-19 dels que compta


El registres civils ensenyen a Espanya que té molts més morts de Covid-19 dels que compta

Els registres civils determinen que hi ha 15.917 morts més que l'última xifra publicada pel Ministeri de Sanitat espanyol (27.117)
morts coronavirus espanya
Un estudi del Sistema de Monotorització de la Mortalitat diària (MoMo) de la Universitat Carlos III a l’estat espanyol mostra que entre el 17 de març i el 22 de maig, en plena pandèmia del coronavirus 2019, les xifres de mortalitat arreu de l’estat espanyol són un 42% superiors a les de l’any proppassat en les mateixes dates. Concretament, el registre civil ha comptat 43.034 morts més que no pas el 2019. Les morts sempre s’anoten al registre sense indicar què n’ha estat la causa, i per tant no es poden atribuir netament a la Covid-19, però un auge tan elevat indica que el volum de morts que ha deixat la pandèmia és molt superior al que dóna el Ministeri espanyol de Sanitat, que les quantifica en 27.117. És a dir, n’hi ha 15.917 de diferència amb la xifra oficial.

La darrera actualització de morts al registre civil, datada del 22 de maig, encara donava una xifra ben diferent. A escala estatal, indicava 30.829 morts més que no pas l’any passat. Si en tan sols cinc dies la xifra ha canviat tant és perquè les morts comptades al registre civil de Catalunya durant aquest període eren, aleshores, 4.665, i ara en són 11.483. És a dir: en els darrers cinc dies, al Principat s’han notificat 7.166 traspassos nous al registre civil. L’explicació és que les oficines per a inscriure les morts són col·lapsades, i sumant-hi les restriccions per a la mobilitat i el col·lapse hospitalari durant el pic de l’estat d’alarma, l’exercici d’aquests tràmits ha estat molt complicat. Ara, amb les mesures de relaxament, totes les morts comencen a constar com pertoca.
Report diari sobre el coronavirus
Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
El col·lapse del registre civil s’arrossega amb les defuncions
El MoMo fa servir les morts diàries de 3.929 registres civils d’arreu de l’estat espanyol, que corresponen al 93% de la població. La mortalitat ha estat similar entre homes (40%) i dones (43%), i es concentra en les persones més grans de 74 anys (49%) i entre el grup d’edat d’entre 65 i 74 anys (34%).


Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

Pel debat independentista: quatre constatacions i tres conclusions .Per: Vicent Partal

Editorial

Vicent Partal

[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
 
En la seua columna d’avui, Pere Martí actualitza i aprofundeix la informació sobre l’enfrontament obert a Madrid entre la Guàrdia Civil i el govern espanyol. No afegiré, per tant, més informació a la que ja vaig donar ahir –quan vaig mirar d’emmarcar la importància d’aquesta crisi– i a la que ell dóna avui. Sí que voldria, emperò, situar la importància d’aquest afer en relació amb el procés d’independència de Catalunya i potser de més territoris del nostre país i de l’actual estat espanyol.
Estic sorprès d’algunes reaccions a aquestes notícies i de l’anàlisi que se’n fa. Perquè observe una tendència d’alguna gent a disminuir-les o fins i tot a irritar-se, gent que nega que això servesca de res o pronostica que, anant molt bé, perdrem una altra oportunitat i encara serà pitjor. Parlem d’això nostre!, em diuen repetidament, com si ‘això nostre’ no fos un enfrontament que té un antagonista.
Report diari sobre el coronavirus
Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
Ja he dit ara i adés que jo no puc fer res contra l’agror que s’ha apoderat del moviment independentista. Ni és faena meua argumentar contra els sentiments íntims de cadascú. Sí que he dit, però, que no compartesc gens ni mica aquesta visió derrotista de les coses. Visió que alguns, sobretot des dels partits polítics, vol abonar per a justificar la pròpia dimissió i que de vegades tinc la sensació que té més de rebequeria infantil, de necessitat de consol, que no pas de debat real. El problema és que veig que anem entrant en una fase nova i molt important del procés d’independència, i crec que ja n’hi ha prou de lamentacions; cal reaccionar de seguida.
No pretenc de convèncer ningú amb aquest editorial d’avui, un poc extraordinari i potser intempestiu. Mai, en tota la meua vida, no he intentat convèncer ningú, però avui menys que mai. Amb els anys he après que les coses passen. Les dinàmiques profundes, les plaques tectòniques de la política, es mouen i no hi ha res en aquest món, absolutament res, que siga impossible. Jo partesc, per l’experiència personal i per les lectures acumulades, d’aquest punt. I partint d’aquest punt veig tot això:
1) A Europa hi ha hagut històricament dues maneres d’encarar la qüestió nacional: cercar l’acord o negar la realitat. Bàsicament són les maneres del centre i la perifèria. El Regne Unit amb Irlanda, Escòcia i el Brexit mateix, i el Canadà, en la mesura que el Quebec és un fenomen profundament ‘europeu’, negocien i intenten trobar una fórmula de solució del problema, si pot ser que no conduesca a la independència. A la perifèria la Unió Soviètica, Iugoslàvia (o Espanya) es destrueixen a elles mateixes per la dinàmica autoritària que engeguen en el moment que es neguen a reconèixer l’existència del problema. I aquesta reacció els desestabiltza sempre com a estats, els fa inviables a la llarga pel cost que té. La pregunta, i és molt senzilla de respondre, és la següent: considereu, creieu, que avui Espanya com a nació-estat es pot sentir més segura i confiada de si mateixa, del seu futur en unitat, que és més viable, en definitiva, que no ho era el 2009 –abans de la sentència de l’estatut–, el 2017 –abans de la proclamació de la independència– o el 1992 –enmig dels Jocs Olímpics de Barcelona–?
2) La independència es guanya. No té la dóna ningú. Entre el 2014 i el 2017 aquest país va prendre la determinació de passar de la llei a la llei. Proclamar la independència seguint la via de les nacions centrals, perquè suposava que l’estat espanyol era més pròxim al Regne Unit que no pas a la Unió Soviètica. El 2014 aquesta era la realitat –recordeu (vídeo) que el 2012 Iceta defensava en públic un referèndum d’independència i que el programa del PSC ho incorporava? les dues úniques condicions eren que la pregunta havia de ser clara i que havia de ser fruit d’un acord entre el govern català i l’espanyol. Van ser ells, els espanyols, que van canviar i l’única acusació que puc acceptar és que nosaltres ens vàrem mantenir en la democràcia en tot moment. La repressió del referèndum, l’aplicació del 155 i tot allò que ha vingut després evidencien que l’estat espanyol ja no es pot considerar un estat central, sinó perifèric i que, per tant, la independència arribarà d’una manera diferent de com s’havia previst entre el 2014 i el 2017. I una de les grans diferències entre tots dos períodes és que ara arribarà tan sols si el moviment independentista se la guanya. Perquè el paper de les institucions serà molt menor. De fet, ja no tenim institucions equiparables a allò que teníem i les puntes culminants del moviment ja arriben totes des del carrer: l’ocupació de l’aeroport, les Marxes de la Llibertat, Urquinaona, la defensa persistent dels presos…
3) L’independentisme s’ha trobat orfe de lideratges, però això significa tan sols que no té líders. Els partits polítics actuals i fins i tot les organitzacions civils ja no són suficients ni estan en condicions de dirigir l’embat contra l’estat. Tots s’han esbocinat en mil i una fraccions i no tenen idees. Hi ha qui proposa cada dia de manera més oberta d’oblidar-nos de ser independents –aquest seria aparentment el discurs majoritari, o no sé si dir més estrident, dins ERC– i hi ha qui cada dia actua assumint que ja no serem independents –això és el que fa Junts per Catalunya quan pacta la Diputació de Barcelona amb el PSC o el que es desprèn d’actuacions de departaments del govern com ara Interior. L’ANC i Òmnium, per raons diverses, tampoc no semblen saber gaire cap on anem. I doncs, què ha passat?
Doncs simplement hem tornat al passat: som a l’endemà de la sentència de l’estatut. Aquell dia centenars de milers de persones van cridar independència al centre de Barcelona convocades per Òmnium. Però ningú no sabia com es feia. Van passar dos anys, ho torne a dir: dos anys, abans que l’ANC no prengués cos i el procés d’independència arranqués al carrer. I allò va ser possible, sobretot, per l’espurna creada per les consultes populars per la independència i pel procés d’unitat entre els independentistes que va originar. Som allà on érem.
4) Les condicions que necessitem som ben òbvies: unitat i unilateralitat, confrontació. No cal fer grans elucubracions. Sense unitat no hi haurà independència, però la unitat no apareix perquè sí de manera màgica ni hi ha una sola manera d’estar units. Mai, ni en el millor moment de Junts pel Sí, els partits no s’han sentit còmodes amb la unitat. La unitat va ser forçada, obligada, des de baix i per això tota la ràbia acumulada perquè l’havien d’aguantar, la unitat que no volien, ha explotat després. La dinàmica excèntrica dels partits la va frenar la gent, la vau frenar vosaltres, i així haurà de ser, novament. La unitat no és cosa dels partits.
I la confrontació, que inclou la unilateralitat, és l’escenari lògic del canvi de paradigma espanyol, quan es deixa de funcionar com una democràcia. D’això no en tenim la culpa: nosaltres ens hem comportat sempre com a demòcrates. No som nosaltres qui hem de donar explicacions, doncs, sinó ells. Ara, nosaltres hem de saber en quin terreny juguem, perquè volem guanyar. I ací és on torne al començament. Tot això que passa a Madrid és molt important perquè afebleix l’estat espanyol, però també perquè ens porta a una situació inevitable de confrontació. Quan va començar el procés d’independència d’Eslovènia als carrers van aparèixer grans pintades que deien ‘Iugoslàvia és impossible’. Doncs això.
Finalment. Si algú vol continuar insistint a dir que tot plegat no importa perquè nosaltres no sabem com fer-ho i tot és pura xerrameca, jo no hi tinc res a dir. No ho sé, personalment, com es fa, però cada dia intente de saber-ne més i aquesta em sembla que és l’actitud lògica de qui vol guanyar. I, per si a algú li serveix o l’ajuda a reflexionar, he arribat a unes quantes conclusions:
1) El malestar social amb els partits independentistes, per la seua irresponsabilitat, és creixent i cada dia més gent veu que ací hi ha un dels greus problemes, que per tant requerirà solucions radicals. Jo no sé quines són, però sé que el 2012 les consultes i l’ANC van poder trencar una dinàmica partidista que era igual o pitjor que la que tenim ara. Així doncs, com més aviat la base del moviment independentista oblide les eines que tenim ara i comence a pensar quines són les necessàries per a la nova etapa, millor per a tots.
2) Ningú no es pot fer il·lusions de cap mena sobre Espanya ni sobre Europa. Aquest és un afer català i només el disputem amb la força dels catalans. Tot i que cal matisar, i l’experiència de l’exili és molt important en aquest terreny, que el marc europeu ens dóna unes palanques molt útils, que no hauríem de menystenir. Entenc que algú crega que és impossible de derrotar Espanya, però per a mi aquesta creença ara mateix va contra totes les evidències. I en haver negat la democràcia, Espanya ha de córrer també amb totes les conseqüències d’haver-ho fet. Inclosa una de molt important: si tant els fa la voluntat de la gent, aleshores no hi ha cap percentatge que se’ns puga exigir. I aquest és un avís amb precedents històrics molt seriosos: si no voleu que ens comptem no caldrà que ens comptem.
3) Espanya ha comès i comet errors cada dia més grossos. Un ha estat alimentar l’exili, perquè és irrecuperable. No tenen res a oferir-li i, per tant, no el poden domesticar. Això no vol dir que l’exili puga dirigir el procés, necessàriament. Però la referència hi serà sempre, com una dificultat enorme, insalvable, per a qui mane a Madrid. I ahir amb el xou organitzat arran de la proposta de participació del president Puigdemont en un debat al congrés de Madrid es va tornar a constatar.
L’altre error ha estat no deixar que funcionàs el govern efectiu i ofegar-lo com l’ha ofegat. L’independentisme, després de les eleccions del desembre del 2017, va cometre l’equivocació de substituir la legitimitat republicana del Primer d’Octubre per la legitimitat autonòmica del 21 de desembre. I en aquest joc hem perdut bous i esquelles. Si Espanya hagués pensat racionalment, no hi havia cap manera millor de matar el Primer d’Octubre que facilitar un bon govern de l’independentisme post-21 de desembre que no arribàs mai a la independència. Però, com en la faula de l’escorpí i la granota, no han pogut evitar allò que els naix de dins.
En aquest marc on som, doncs, crec que cal recuperar la legitimitat del Primer d’Octubre com a prioritat absoluta, i crec que per això la volen disminuir o reduir-la a folklore els qui se sentirien còmodes amb el retorn a l’autonomia. Crec que cal discutir molt com la potència enorme que té el carrer torna a prendre forma organitzada, igual que va passar el 2012, i torna a obligar la classe política –i això ho podeu fer avui mateix vosaltres a cada barri i població, sense esperar ordres de ningú. I crec que la implosió de l’estat espanyol, que comencem a veure de manera molt clara, afavorirà ara unes noves oportunitats, fins i tot millors que les del 2017. Oportunitats, però, que tan sols podrem aprofitar si som capaços de:
–tornar a pensar-nos com a poble, amb independència dels interessos particulars de cadascú,
–tornar a organitzar-nos sense cap més finalitat que la de guanyar tots, per damunt de qualsevol divisió,
–i aprofitar a totes i sense reserves aquest moment soviètic que tenim davant la cara, quan vegem en directe que Madrid comença a esclatar.

PS. Hi ha gent que diu que li agrada llegir-me de bon matí perquè sóc optimista. No ho sóc. Gens ni mica. Sóc positiu, que és una cosa molt diferent. I de fet això de l’optimisme m’enutja molt. Molts de vosaltres ho dieu de bona fe i ho accepte fins i tot com una mostra d’estima, però penseu que quan ho feu reproduïu un esquema malèvol perquè els qui em volen penjar l’etiqueta saben bé per què ho fan: és la millor manera de desacreditar-me. L’optimista no pensa ni analitza, sinó que confia que passarà una cosa i, per tant, no és de fiar. I, ho lamente molt, però no és això, en absolut, que faig cada dia en aquesta columna. Jo pretenc analitzar els fets reals, cada dia. I traure’n conclusions de manera persistent, tenaç i constant. I ajudar-vos a interpretar-los. Un dia puc estar més fi i un altre més espès, però crec que els anys i anys d’editorials ací a VilaWeb ho demostren a bastament i parlen per si sols. La meua feina no és fer de profeta. La meua feina és explicar-vos una visió pròpia d’allò que tanmateix vosaltres mateixos teniu davant els ulls. De manera que bon dia, un dia més.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

Catalunya, entre les comunitats menys afectades per la crisi, segons el Banc d'Espanya

Catalunya, entre les comunitats menys afectades per la crisi, segons el Banc d'Espanya

El confinament tindrà un impacte més negatiu sobre l'economia espanyola que sobre França o Alemanya


Catalunya, el País Valencià i Andalusia són les comunitats menys afectades pels efectes del confinament, segons l'informe 'Heterogeneïtat en l'impacte econòmic de la covid-19 entre regions i països de l'àrea de l'euro' del Banc d'Espanya. Com a conseqüència de les diferències entre les estructures productives de les diferents comunitats autònomes, el Banc d'Espanya preveu majors caigudes en l'activitat de les Illes Canàries, les Illes Balears, País Basc i Madrid per la dependència del sector turístic i el pes dels sectors de serveis de transport i distribució. En comparació amb altres països de la Unió Europea, el supervisor espera un impacte del confinament més negatiu sobre l'economia espanyola que sobre la francesa o alemanya.
A l'Estat, les regions amb un major pes del sector turístic, la fabricació de vehicles i els serveis de transport en l'economia productiva patiran un major "deteriorament" de l'activitat. A les Illes Canàries i Balears, el sector turístic té un pes superior a la mitjana, mentre que Madrid presenta un "biaix" cap al sector d'activitats professionals i del transport. En canvi, a les comunitats situades al nord-oest de la península, el sector manufacturer és especialment rellevant.

Les caigudes de l'activitat de les diferents comunitats autònomes a conseqüència del confinament provocaran una disminució en el conjunt de l'economia espanyola, d'entre 6,8 punts percentuals en cas d'un confinament de vuit setmanes i 9,1 punts en un de dotze setmanes. "Madrid, Catalunya i Andalusia són les que contribueixen a explicar, en major mesura, el descens de l'activitat en el conjunt d'Espanya", sosté l'informe.

En comparació amb altres països de la Unió Europea, el percentatge d'activitat afectada durant el confinament és més gran a Espanya que a Alemanya, França i, en menor mesura, Itàlia. A l'Estat, l'activitat cauria set punts en l'escenari d'un confinament curt i 9,5 punts en el cas d'un de llarg. A Alemanya, el descens seria d'entre 6,2 punts i 8,3 punts; a França, d'entre 5,9 i 7,9 punts, i a Itàlia d'entre 6,7 i 9,1 punts.

Les diferències reflecteixen que el percentatge d'activitat total afectada directament pel confinament varia en funció dels països, així com l'efecte que provoca el tancament d'una branca d'activitat sobre altres sectors del país.

El Banc d'Espanya reconeix que els resultats estan subjectes a un grau d'incertesa "considerable" i recomana interpretar les dades amb una "cautela especial".

divendres, 15 de maig del 2020

Ordenen oficiar misses per reparar els pecats comesos a la platja

Ordenen oficiar misses per a reparar els pecats comesos a la platja. Diaz Gomara en un ofici religiòs multitudinari. Font Ajuntament de Barcelona
Tal dia com avui de l’any 1941, fa 79 anys, en el context dels primers anys de la postguerra que va seguir el conflicte civil espanyol (1936-1939), se celebrava la primera missa “en desagravio por los pecados cometidos en las playas y en las zonas de recreo”. Aquella primera missa, que es va celebrar a la basílica de la Mercè de Barcelona, era el primer “acto de reparación que se efectuará todos los jueves en la misma basílica, hasta octubre (durant sis mesos), sucediéndose en el oficio de preste los Rvdos. párrocos o ecónomos de todas las parroquias de nuestra ciudad”.
Aquella bateria d’oficis religiosos havia estat ordenada per les autoritats polítiques, militars i eclesiàstiques del règim franquista. La nota de premsa publicada l’endemà (La Vanguardia Española, edició del 16/05/1941), informava que aquell primer acte havia estat presidit “desde el presbiterio, por el Excmo. señor gobernador y Jefe provincial del Movimiento camarada Correa; el Ilmo. señor obispo A. A. de la diócesis, doctor Díaz Gomara; el alcalde accidental, señor Ribas Seva; el señor De Peray por la Diputación; y el presidente de la Junta Diocesana de Acción Católica, señor Manich”.
Aquella iniciativa responia a l’estratègia repressiva d’enquadrament de la societat en els pretesos valors de la ideologia nacional-catòlica. El règim franquista havia construït, divulgat i imposat una estètica personal de pudor i constricció que pretenia convertir la pràctica del sexe —fora de l’àmbit conjugal i sense estar destinada a la reproducció— com una pràctica indecent que corrompia la societat. En aquella època era habitual que policies, paramilitars, serenos, conserges o acomodadors esbronquessin, avergonyissin o sancionessin parelles que havien estat sorpreses practicant sexe en un lloc públic.

dilluns, 11 de maig del 2020

El coronavirus talla les ales a l’aeroport de Barcelona

El coronavirus talla les ales a l’aeroport de Barcelona

La crisi del sector aeri concentrarà rutes intercontinentals en aeroports de capital d’estat, relegant altres aeroports a simples alimentadors de passatgers

Dijous 22 de març de 2007. L’escola de negocis IESE acollia una trobada de representants de gran part de la societat civil catalana, amb els agents econòmics al capdavant, per reivindicar un aeroport més competitiu i que es convertís en un hub intercontinental del sud d’Europa. Eren anys difícils per a l’aeroport de Barcelona, condemnat a ser un simple alimentador de passatgers de Barajas, la nineta dels ulls d’AENA, el gestor públic d’infraestructures de l’Estat. L’aeroport madrileny rebia una injecció de 4.000 milions d’euros per a una nova terminal feta a mida d’Iberia, que accelerava el procés de retirada de rutes europees de Barcelona, alhora que les companyies de baix cost començaven a mirar cap a l’aeroport català. El Prat corria el risc de convertir-se en un aeroport absolutament secundari, i la societat catalana no estava disposada a deixar en mans de Madrid el futur d’una infraestructura clau en l’economia del país.
Avui, tretze anys després d’aquell acte massiu, l’aeroport de Barcelona torna a trobar-se en un moment crític, i aquesta vegada, no per decisió de Madrid, sinó d’un virus. La Covid-19 ha sacsejat bruscament tots els sectors econòmics, i també l’aeri. Es produirà una reestructuració del sector sense precedents, pel camí desapareixeran moltes companyies i les que sobrevisquin, amb ajudes públiques, operaran en condicions de monopoli en moltes rutes, amb preus molt més elevats per les noves estructures de costos –més controls sanitaris i menys demanda, com a mínim fins que se superi del tot la crisi sanitària- i concentrant l’oferta en determinats aeroports.

Barajas concentrarà més vols intercontinentals fruit de la reestructuració del sector. Pixabay
Aquest nou escenari tindrà un impacte negatiu sobre l’aeroport de Barcelona. Així ho vaticina el professor de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona Xavier Fageda, expert en gestió aeroportuària, en declaracions a El Món: “Hi haurà un canvi d’estratègia comercial. Els preus dels vols seran més elevats que ara i hi haurà molts menys vols directes, els grups centraran la seva estratègia en els vols de connexió i concentraran en aeroports de capital d’estat els vols intercontinentals. En el cas de Catalunya, això vol dir que els passatgers hauran de passar per Madrid o per França per fer un vol intercontinental, perjudicant de forma molt clara les perspectives de Barcelona d’acollir més vols de llarg recorregut. I clarament, no mantindrà els que té". 
De fet, afegeix aquest expert, “es frenarà en sec la tendència de creixement de Barcelona, que bàsicament es produïa darrerament per vols intercontinentals”. I encara més, avisa que moltes companyies de baix cost “no sobreviuran perquè no rebran ajudes públiques”, de manera que la capital de Catalunya també veurà minades les seves expectatives de negoci en aquest camp, si bé la supervivència o no de Vueling, que forma part del grup hispano-britànic IAG, podria apaivagar la caiguda o agreujar-la encara més. 

El sector aeri viurà una convulsió sense precedents per la Covid 19. Pixabay
A principis del 2020, l’Aeroport del Prat tenia 51 rutes intercontinentals, amb la incorporació de Santiago de Xile i Ciutat de Mèxic. Àsia és el continent amb què l’aeròdrom barceloní té més rutes directes, amb 19 destinacions, seguit d’Amèrica del Nord, amb 16 destinacions.

Enèsima campanya del PSC i 'El País' contra TV3 i Oriol Mitjà: "Manipulación"

oriol mitjà TV3
Un altre article del diari 'El País' contra TV3 (l'obsessió del rotatiu de  PRISA és malaltissa) ha entrat dins la roda de retuits embogits de Miquel Iceta. Ara, per dissimular, ho retuiteja la seva número 2 al Parlament Eva Granados. És aquella diputada del PSC que opina que la independència no hauria de deixar-se en mans de la gent via referèndum perquè els ciutadans són menors d'edat mentals. Després d'escupir qui la paga, ara Granados escup a TV3 difonent l'enèsim article d'El País vexant la TV de la Generalitat:

Cada vez más manipulación.
No es servicio público.
Incumple la ley que la regula en numerosas ocasiones.
La pagamos todos y sirve a una ideología.
El virus agudiza el sesgo de TV3 https://elpais.com/espana/catalunya/2020-05-10/el-virus-agudiza-el-sesgo-de-tv3.html?ssm=TW_CC  vía @el_pais


eva granados ACN
ACN
A can PSC no els agrada TV3. Iceta diu que prefereix mirar pel·lícules de James Bond i Granados insulta dos mil periodistes alhora: "Cada vez más manipulación". Fa seva l'opinió de Pere Ríos a 'El País' que recupera la campanya d'Iceta contra Oriol Mitjà: "En la construcción del mensaje político del Govern ha desempeñado un papel determinante el epidemiólogo Oriol Mitjà, convertido en el referente de Quim Torra por sus continuas descalificaciones al ministerio, incluso pidiendo dimisiones. TV3 le ha promocionado estos dos meses hasta la saciedad en los programas de máxima audiencia. Uno es Preguntes Freqüents que le ha entrevistado en varias ocasiones. Volvió a aparecer en pantalla en el programa Tot es mou, esta vez para promocionar el programa Sense Ficció, de una hora de duración dedicado a difundir las investigaciones de Mitjà".
oriol mitja faqs TV3
TV3
A 'El País' consideren que les 4 aparicions d'Oriol Mità en 2 mesos a TV3 són una promoció i afegeixen "hasta la saciedad". Si ningú no discuteix la preparació de Mitjà com a epidemiòleg, que se l'entrevisti quatre cops durant una epidèmia sembla poc. Però el detesten perquè va recollir el premi de Català de l'Any amb llaç groc a la solapa, el mateix que duia qui li va lliurar el guardó d'El Periódico, el president Torra.. Això posa dels nervis Iceta, Granados i El País.
oriol mitja quim torra
oriol mitja catala tv3
TV3
Oriol Mitjà agradava al PSC i a El Periódico quan era epidemiòleg a l'Àfrica o a l'Àsia però no quan ho és Catalunya. El director del diari era el mateix Enric Hernández a qui Iceta ha posat a dirigir els informatius de TVE sense concurs públic, i que manipula censurant una entrevista a Oriol Junqueras que va vetar que s'emetés el dia que es votava l'Estat d'alarma. TV3 fa entrevistes i Enric Hernández, l'amic del PSC, les veta. Si el PSC governa Hernández dirigirà TV3.